Arribe a la platja disposada a acomiadar-me tranquil·lament del meu racó i de les meues vacances, però em trobe amb el que ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula o, almenys, l’inici d’un acudit, i tot canvia. Em col·loque, com sempre últimament, al costat del socorrista, no per estar més vistosa sinó per tenir-lo a mà en cas de necessitat, que amb aquest onatge i amb la meua facilitat per a clavar-me en embolics mai està de més. Porte la llibreta acabada de comprar per anotar eixos propòsits que segurament tampoc compliré en aquesta ocasió i que, enguany, són molts, però les circumstàncies fan que l’estrene agafant anotacions per a escriure aquesta columna. El panorama no és com per a deixar escapar l’oportunitat.
Davant de mi tinc tres xinesos que criden com a posseïts fins al punt que tinc els meus dubtes de si estan gaudint d’una jornada de platja, demanant ajuda perquè els ha picat una medusa o envaint-nos, que tot podria ser! Fet que em porta a anotar el meu primer propòsit: aprendre xinés per a no veure’m de nou en la tessitura de no saber si ajudar, fugir o simplement ignorar. Com hi ha rialles per enmig i el socorrista no mou un dit, considere que queda descartada la possibilitat que estiguen en problemes, però l’opció d’invasió no puc rebutjar-la de moment. Em desconcerta, això sí, el material que porten. Són tres xinesos amb set matalassos de platja! A saber: un donut gegant, una llanxa motora de colors ben cridaners, un unicorn, un flamenc rosa intens, dos matalassos tradicionals i un altre de colorins amb capacitat per a dues persones. Arribe a pensar que, indecisos, han optat per portar-se tot el mostrari, perquè continuen sent tres xinesos i set matalassos i a mi els comptes no m’ixen. En eixa preocupació estic quan arriben dos xineses que se sumen al grup, però la cosa no millora. No puc apartar la vista del grup. Ho intente, però les pameles que porten elles tenen un poder hipnòtic sobre mi. Mai havia vist tants lluentons en una pamela. Clar, que el conjunt complet ho requereix: pamela de lluentons, collar de perles, vestit apretat i bossa enfilada, però no de platja, més bé de processó. La mitjana del grup deu estar en els setanta, encara que ells porten l’esperit jove imprés en les seues tovalloles de Pocoyó i en unes xancles amb ulls i boca que no tenen desperdici. I així, elles, amb l’equipatge perfecte per a veure desfilar la patrona pel carrer de qualsevol poble de la contornà, van i tenen la genial idea de… llogar un patinet! Mudades i amb bandera groga! Eixes dones saben on van? Dissimule com puc darrere del meu llibre, però em cauen les llàgrimes.
Opte per deixar-ho ahí desbordada per la peculiaritat d’aquest grup quan, de sobte, m’adone que un Adonis amb taula de surf adossada em mira i s’acosta a mi amb pas ferm –pot fer-ho perquè porta escarpins, que en la platja de pedres la cosa no és tan fàcil–. I sí, continua avançant fins a mi, m’allarga la mà i em demana… que li faça una foto. Una foto? De veres? Déu, les falses expectatives que ens va crear la Jurado amb allò de “como una ola, tu amor llegó a mi vida”. Sort que tinc una bossa de Doritos al cabàs que sempre fan que les desil·lusions es porten de millor manera.
Foto feta, les xineses mudades enfilant-se cada volta més a dins i mon fill que passa corrent i em diu “mamaaaaa, me’n vaig amb les russes a la biblioplatja i la meua germana està en el tobogan amb l’italià”. Comentari que em porta a anotar a la llibreta el segon propòsit: anar mentalitzant-me que quan dins d’uns anys em diguen això mateix no ho agafaré amb tanta tranquil·litat.
I així, tanque la llibreta, em centre en Jeffrey Eugenides i el seu Middlesex mirant de tant en tant al far per a cerciorar-me que continue a l’Albir i no en un anunci de Benetton o en una convenció de l’ONU.
