L'home que veia la política en la llavor

Aquell il·lustre convidat a intervindre al Congrés del PSI no invocà la guerra santa per les revolucions pendents. Ni es va referir a la situació d'Itàlia i de la Unió Europea. No. De sobte, sorprengué el personal militant i els convidats estrangers insistint i recomanant que tots havíem de tornar a cantar de nou, com ho fèiem en la nostra adolescència i millor en la infància. Que ningú havia de perdre el sentit musical, per la qual cosa tots els dies era necessari reproduir de viva veu les cançons i melodies del gust de cadascú. 

Aquesta insòlita recomanació era tot un avís en els anys setanta per recuperar l’espontaneïtat de la política i per tal que els polítics mai abandonessin la naturalitat en les seves accions. Aquell personatge era el politòleg i assagista Giovanni Sartori, mort ara als noranta dos anys. Un intel·lectual amb una obra original i difícil de catalogar –com d’esquerres o de dretes– per la seva creativitat. D'entrada se l’encasellava com a ideòleg progressista. Però, de vegades, la crítica a la passivitat de l'esquerra italiana i la seva radicalitat conceptual ha facilitat l’apropiació, per part de la dreta ultramuntana, d’algunes de les seves idees. En qualsevol cas, des d’eixa independència, ha deixat una revisió crítica de la política tradicional. Una massa incòmoda tant per als polítics de la dreta com de l’esquerra, tots ells fondejats en els aiguamolls de les velles fórmules de confrontació partidista, d’un tedi avorrit i fastigós. 

Així, tenim el cas de la influència dels mitjans de comunicació sobre el discurs polític. Sartori afirma (Homo videns) que en la nostra societat la cultura de l’abstracció racional ha sigut substituïda per la de la plàstica, per la imatge televisiva, per l’impacte dels titulars informatius. Com que és una tesi exagerada, no es pot qüestionar la funesta influència que patim per part d’una acció política que vol aconseguir titulars i que renuncia tot seguit a explicar l’argument de suport. Els discursos polítics són com reclams que operen com si foren marques comercials. Volen obrir-se pas sense explicar-se i, fins i tot, fugen d’abordar la qüestió per la qual apareixen. Sembla que es renunciés, entre el polític i l’auditori, a l’explicació verbal i, en funció de l’afirmació repetida mil vegades, cadascú li dona el contingut que li agrada. Des de fa temps ens governen unes generacions de dirigents poc conversadors, llevat d'algunes afortunades excepcions (Pepe Múgica i Joan Lerma, posem per cas). Així, afirmacions tals com “España necesita nuestro partido”,”vamos a coser este partido”,“la democràcia es cumplir la ley”,”los políticos deben resolver problemas y no crearlos” , juntament amb el ja famós “first America”, deurien de restar per al final del discurs polític i no per a una presentació d’un contingut poques vegades argumentat. I, quan ho fan, solen desencantar més gent que a l’inici.

Però la idea més atractiva de l’autor ha sigut la de destacar el potencial de fortalesa que alberga la societat democràtica en la tolerància. Una virtut republicana que no tenen pas les societats de tipus jeràrquic o dictatorials. Una tesi que el porta a qüestionar la multiculturalitat com una mera juxtaposició indeterminada i difusa de col·lectius diversos. Per contra, la tolerància, dirà, opera com la força d’integració i de cohesió social que serveix per identificar la salut d’una societat democràtica mitjançant l’exercici de les llibertats públiques. 
Trobe aquesta idea, que es desenvolupe la nostra capacitat de tolerància per fer possible la convivència pacífica amb un número cada vegada més gran de persones, molt sòlida i amb efectes beatífics. Un potencial que tan sols cap en la formulació d’aquest tipus de societat atès que en les autoritàries s’imposen exigint la censura i la persecució punitiva del dissident. En estes, el bloc dominant –amb un partit únic o amb més– és inflexible a l’hora de defensar un sol model de projecte per a la col·lectivitat que domina i condemna la discrepància amb l’exclusió social, via penal, via marginalitat, via ridiculització. Per aconseguir aquesta expulsió utilitzarà tots els instruments que tinga al seu abast, des del Codi Penal, les Institucions que domine o el control i servilisme dels mitjans de comunicació fidels. 

Seguint la tesi, a hores d’ara, el panorama de la nostra societat es força alarmant, atès que en lloc d’haver-se enfortit amb l’exercici de les virtuts republicanes de la societat democràtica en aquests anys constitucionals no ha desaparegut pas el clima d’incertesa propi d’una transició. La qual cosa potser demostre que no hi hagué transició i que esta no ha finalitzat encara. 

Així, en l’àmbit polític, és preocupant el llenguatge habitual de la classe política que ha governat fins ara, que és el propi d’una confrontació hostil. Es confon l’adversari amb un enemic, quan tots són operadors del mateix sistema democràtic i, per tant, deuen ésser capaços d’assumir tot tipus de manifestacions i d’accions sense la condemna de no trobar-se el dissident dins del rogle legal o constitucional. No es pot defensar esta hipòtesi del cercle com a propi per, a més més, utilitzar l’amenaça d’expulsió del sistema com un càstig. Revelen unes intencions prebèl·liques molt preocupants per a reduir l’acció política a la confrontació ideològica. Una bel·ligerància que, per últim, es vol transmetre a la societat en el simplisme de la divisió entre els que volen salvar la unitat d'Espanya i els seus valors històrics i aquells que són enemics només per ésser diferents. 

Cal recordar que, en dos segles, a Espanya, hem patit fins a nou atacs amb èxit als intents d’establir una societat democràtica i en dos-cents anys hem viscut més temps sota dictadures gràcies a eixos colps d’Estat. Períodes que han servit tan sols per enfortir la cultura de la intransigència, de la censura i de la condemna a tot aquell que fa autocrítica mantenint sota mínims la fortalesa democràtica d’aquesta societat. Es curiós com, per contra, les dos repúbliques que ha tingut l’Espanya vingueren de forma pacífica i per declaració institucional. 

I avui en dia continuen essent temes d’alta tensió els dogmes dels sentiments religiosos (catòlics o, millor, ultracatòlics) per amagar l’aferrissada censura i, fins i tot, la malversació de recursos i bens públics de la Conferència Episcopal. També l’excel·lència del paper de les Forces Armades en la societat moderna (“sense defensa no pot haver-hi sanitat ni educació”, diu la Ministra de Defensa), quan només serveixen com a justificació d’una industria d’armament tan poderosa com perversa i contraria a la pau. I no cal parlar de la unitat d’Espanya, identificada per la centralista uniformitat d’una desigualtat territorial vergonyosa. Tots estos temes –i més–, desperten les alarmes de la intransigència. Igual que, entre nosaltres, el fet d'al·ludir a la Batalla de València (encara que s'hauria d'haver anomenat, millor, guerra, vista la continuïtat) o la defensa d’unes “senyes d’identitat valenciana” acordades en l’insípid Estatut d’Autonomia de Benicàssim. 

Hora és d’enfrontar-nos a tants dogmes que no són més que els fantasmes dels fracassos polítics d’una societat democràtica malalta i infeccionada per virus acartonats per l’edat. Donem-li la medicina de la llibertat i de la tolerància per poder enfortir-la.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat