Abril de 2008. El PSOE de Zapatero acabava de revalidar la seua majoria en les eleccions generals celebrades en la primera setmana de març. Però el resultat general amagava claus territorials més que notables: sense Catalunya i Andalusia, el primer govern progressista des de 1996 hauria quedat en un parèntesi. El Partit Popular havia aconseguit grans resultats en els seus territoris per excel·lència, entre els quals destacava aleshores el País Valencià: 1.415.793 vots i 19 escons per a un PP que un any abans havia obtingut un resultat històric en les eleccions locals i a Corts Valencianes.
No és casualitat que l’abril de 2008 fora el mes en el qual les enquestes de la Generalitat detectaren el punt més àlgid en la percepció valencianista del PP. Davant la pregunta de quin partit defensava millor els interessos dels valencians, un 51% dels valencians i valencianes assenyalaven que el Partit Popular. Des de la victòria socialista de 2004, la reivindicació territorial havia sigut un eix central en la dura oposició que el Consell de Francisco Camps va aplicar al govern central. Aigua, finançament, AVE, seguretat, immigració, identitat, entre d’altres, eren les peces reivindicatives que sostenien un discurs d’autèntica hegemonia del PP en la societat valenciana, sempre amb la inestimable ajuda de Canal 9.
Sota el mandat del PP, entre 2005 i 2015, la Generalitat va realitzar 29 estudis d’opinió en els quals preguntava, entre moltes altres qüestions, sobre quin partit considerava la ciutadania que defensava millor els interessos valencians. Amb les seues dades –fetes públiques després d’una llarga lluita als tribunals per part de Compromís–, i afegint els resultats de l’estudi intern del BLOC del qual se’n va fer ressò este diari, podem dibuixar esta gràfica que resumeix bona part de la nostra història política recent.
Amb només un colp d’ull podem traure moltes conclusions. Si ens fixem en el PP, podem tindre la sensació d’haver trobat la caixa negra de la seua hecatombe social i electoral. De la còmoda hegemonia –entre 2005 i 2011, sempre per damunt del 40%–, la qual acompanyava una lenta i constant erosió de la percepció valencianista del PSOE, fins a un enfonsament sense pal·liatius després de les eleccions generals de 2011.
Les causes són de sobra conegudes. Amb el govern de Rajoy, l’agenda reivindicativa en els anys daurats del campsisme es van transformar en un llarg historial de promeses incomplides. Tot això acompanyat d’un desgast constant del partit enmig de casos de corrupció, impagaments a proveïdors i retallades als serveis públics.
Entre juliol de 2011 i juliol de 2012, el PP va passar de ser reconegut com el millor defensor dels interessos valencians per part d’un 44% de la ciutadania a ser-ho per només un 23,8%. 12 mesos de gestió de Rajoy a Madrid i Fabra al País Valencià en els quals el PP va perdre el favor d’1 de cada 2 fidels. Dit d’una altra manera, un 20% dels valencians va deixar de confiar en el PP com el que millor defensava els nostres interessos.
Bona part d’estos ciutadans van passar a formar part d’un nodrit grup de valencians i valencianes que davant la famosa pregunta afirmaven que cap dels partits existents era capaç de defensar els interessos d’este territori.
Esta situació no és estranya. Els ciutadans necessiten un període de reflexió davant canvis tan profunds en el mapa sociopolític valencià. Són en estos períodes en els quals s’obri una finestra d’oportunitat per als diferents moviments i opcions polítiques.
En juny de 2014 compartia des de la Fundació Nexe algunes reflexions sobre l’oportunitat que s’obria per al valencianisme. Era, sense dubte, una oportunitat populista, en el sentit que es caracteritzava per aprofitar, des del valencianisme, la definició de noves identitats polítiques. Una oportunitat que passava per articular demandes insatisfetes i convertir la lluita per un finançament just “en part indestriable d’un projecte polític que busca posar el govern al servei de millorar la qualitat de vida de les persones”.
Han passat tres anys d’aquells dies, tot i que sembla molt més. Enmig el gran terratrèmol electoral de maig de 2015; la conformació dels governs del canvi als municipis i Generalitat. Cambia, todo cambia, que diria la cançó. Tot sembla canviar. Tot menys la desídia del govern central que continua sense donar resposta al més que justificat malestar valencià.
Tornem a les dades per a comprovar quins han sigut els efectes de la nova configuració del poder institucional, amb un govern conformat per PSOE i Compromís –amb suport extern de Podem– que reclama al govern central del Partit Popular finançament, deute històric i inversions per a poder viure millor. I els resultats dels últims estudis de la sèrie el que mostren és que eixe grup de valencians orfes d’una opció política a la qual pogueren atribuir la defensa dels interessos valencians per fi l’han trobada. I eixa opció política és Compromís.
Els resultats espectaculars de la formació en els últims estudis no fan sinó confirmar la tendència que es produeix des de maig de 2011. Potser algú pensa que este és el resultat lògic donat que parlem d’una opció d’àmbit estrictament valencià. En part sí. Però no oblidem que també ho era el BLOC i segons la sèrie d’estudis, entre 2005 i 2011, mai va superar la barrera del 2% dels valencians que l’identificaren com a l’opció defensora dels interessos dels valencians.
Podríem dir que l’oportunitat que es va obrir en 2012 està sent aprofitada per un valencianisme que té vocació de guanyar majories socials des d’un discurs clarament d’esquerres i de regeneració democràtica. Perquè no parlem de finançament i inversions com a causes aïllades. Són part del relat d’un poble que mereix viure millor i que està disposat a apostar pel valencianisme per aconseguir-ho. Com apuntava Enric Juliana fa uns dies en La Vanguardia, esta onada social està esmenant, ni més ni menys, que el mapa polític dibuixat des de Madrid en les últimes dècades.
Estem vivint a la societat valenciana un moment valencianista? És molt possible. Un moment encara fràgil i per definir; un moment que cal solidificar amb coherència i constància. Per a aconseguir-ho, la decisió sembla evident: continuar treballant en les coordenades d’un valencianisme que, ara sí, pot ser compartit per bona part de la societat valenciana.
