Als anys 60, l’esquerra ideològica va girar el seu focus de discussió analítica i teòrica al voltant de l’entramat cultural pel qual es generaven els marcs de pensament, coneixement i desig que originaven identitats socials i majories polítiques, tot superant certa lògica leninista per la qual una determinada estructura econòmica donava origen mecànicament a una determinada superestructura cultural de forma directa, global i sense escletxes. En eixa mateixa línia de discussió, tot i que en conclusions diferents, van treballar la primera i la segona generació de l’Escola de Frankfurt, primer, i el posestructuralisme francés, després. La nova dreta no va tardar a aprendre la lliçó i va iniciar als anys 70 i 80 una sèrie de guerres culturals conduïdes a dilapidar l’hegemonia socialdemòcrata sorgida de la posguerra i que van generar el nou pensament neoliberal encara hui hegemònic: individualisme, caiguda de les identitats col·lectives, liquiditat de pensament, comercialització del desig…
El concepte de guerra cultural també es va estendre en els 70 com una superació del concepte de lluita de classes i de la concepció economicista de la política. Les guerres culturals es donen sobre qualsevol àmbit o tema: una bandera, un nom, la concepció del matrimoni, el valencià o el model de vida per a les generacions futures; qualsevol àmbit de la vida on dues interpretacions pugnen per acumular els suports suficients per esdevindre hegemòniques. La guerra cultural més descarnada que es recorda al País Valencià és la Batalla de València, tot i que els seus ecos van ressonar amb volum minvant a mesura que s’allunyaven del cap i casal. L’enfrontament per la llengua, la bandera, la història i la identitat valenciana va suposar una batalla cultural on el valencianisme regionalista, el blaverisme, li va guanyar la mà al valencianisme polític, derrotat primer en el procés preautonòmic i integrat més tard en un PSPV que voria en el “lermisme” una tàctica d’integració dins d’un projecte estatal del PSOE que faria de la modernització del país per consens i de la minimització del conflicte cultural la seua major virtut, però que es va quedar despullat davant les crítiques regionals de la Unió Valenciana i davant l’ascens del Partit Popular, la victòria dels quals va fer atravesar crisi valenciana de la socialdemocràcia, que documenta la tesi doctoral de José Moratal, del 2015, La crisis del socialismo valenciano (1995-2014): el PSPV-PSOE, ¿de la dominancia a la irrelevancia?.
L’èxit cultural del Partit Popular durant 20 anys tampoc és exclusiu valencià, sinó que respon a la dinàmica de creixement econòmic descontrolat i d’expansió del pensament neoliberal; però l’absorció d’Unió Valenciana, el conflicte identitari valencià basat en l’oposició a Catalunya, l’accentuació del somni dels “nous rics” basat en la destrucció del territori, la bombolla i el pelotazo va convertir el País Valencià en un territori paradigmàtic del projecte cultural de la resta de l’Estat.
Les escletxes d’eixe projecte cultural del Partit Popular van cristal·litzar el 15M del 2011, on es va combinar la crisi social i la crisi de representativitat a causa de la corrupció. Al País Valencià va existir una cristal·lització extra en la Primavera Valenciana, resultat d’un treball acumulat en la societat civil en defensa de la llengua i de l’ensenyament públic –èxit també d’un valencianisme polític més madur després d’anys de treball civil a Escola Valenciana i Acció Cultural–. De colp, i des de fora de les institucions, la societat civil va generar una narrativa capaç de donar una batalla cultural amb més èxit que des de les institucions, davant la qual el Partit Popular ni tan sols podia comparèixer: defensar la corrupció, les retallades i, en menor mesura, l’arraconament del valencià a les aules eren batalles que no podien guanyar.
Eixa triple escletxa al projecte cultural valencià del Partit Popular (social, democràtica i valencianista) unida als encerts en l’oposició de Compromís i a la irrupció estatal de Podemos van permetre construir, per primera vegada en 20 anys, una majoria electoral alternativa al Partit Popular. No obstant això, un cop eixa força constituent –eixa plenitud de voluntats amb capacitat de representació, tal com Negri defineix el poder constituent– esdevé poder constituït i entra en la institució, el risc de pèrdua dels ancoratges culturals és enorme. La política consisteix bàsicament a ancorar el sentit comú present en elements del sentit comú a conquerir: quedar-se només en el sentit present condemna a l’anquilosament (tant de les forces progressistes com de les conservadores), oblidar-lo condemna a la marginalitat.
La triple victòria cultural sobre la qual es va assentar la victòria electoral comença de nou a plantejar-se com una guerra oberta: l’autopercepció ciutadana de la recuperació econòmica amb el govern de Rajoy al capdavant –en maig del 2016, un 15% de la població pensava que la situació econòmica era millor que l’any anterior; un 50%, que igual, i un 30%, que pitjor; el baròmetre del CIS de maig del 2017 situava en un 21 la població que pensava que la situació havia millorat i també en un 21 qui pensava que havia empitjorat–, la saturació del càstig contra la corrupció del Partit Popular tal com es va evidenciar a les eleccions del 26 de juny de l’any passat i la reactivació des del PP i els sectors més conservadors -l’església fonamentalment- de la guerra cultural sobre la llengua i l’ensenyament públic des del fortíssim marc conceptual de la llibertat i el dret a decidir. Una triple contraofensiva cultural conservadora que, si bé no garanteix, a hores d’ara, el retorn segur del Partit Popular, sí que està minvant les possibilitats d’expansió del suport popular del canvi polític –les darreres enquestes no mostren un desgast enorme del Botànic, però sí un límit per continuar expandint-se, una recuperació del bipartit, una fluctuació des de Podem cap al PSPV i des de Ciudadanos cap al PP–.
Per eixamplar eixe canvi, és fonamental aprofitar les posicions institucionals conquerides per lliurar des d’un rol dominant noves batalles culturals mitjançant exercicis de reoxigenació constituent que habiliten suports majors. Com planteja Benjamin Barber, només una democràcia forta ofereix els mecanismes de sobirania popular com a contrapés a les pressions que, amb altres instàncies, exerceixen grups empresarials i corporatius. Només apostant per armar un entramat institucional que faça possible l’acompanyament ciutadà del Botànic i tense les lògiques de representació es podran lliurar amb certa garantia d’èxit les batalles culturals necessàries: sobre un nou model productiu ecològic –en lloc d’obrir la porta al retorn dels “grandes eventos”, marca de la casa del projecte cultural de Camps–, per un nou model comercial i urbanístic (front a l’equidistància actual dels governs progressistes davant el Projecte Ikea en Alacant, l’Estepark a Castelló o la Universitat Europea al barri del Cabanyal a València), la batalla cultural pel valencianisme, etc.
Habitualment, el canvi polític se situa en 2 eixos: la recuperació de la sobirania i la recuperació dels drets socials. Però no són 2 elements independents, sinó que, com plantejava Nico Poulantzas, la recuperació i ampliació de la sobirania és la condició que habilita la conquesta de drets socials. Si el Botànic vol superar els seus límits actuals, ha d’apostar els 2 anys que queden per habilitar noves formes de sobirania que facen possible afrontar, en les millors condicions, les guerres culturals necessàries per generar un marc de significat i desig que ens permeta millorar la vida de la nostra gent a mig termini.
