Per què el feminisme desperta passions?

Per què el feminisme és un moviment que segueix incomodant com l'àliga que picava el fetge de Prometeu dia rere dia? Si formulàrem esta pregunta a l'aire, una de les primeres opinions que podríem escoltar és la dels qui diuen que el feminisme desperta eixes passions per les seues formes comunicatives. De seguida, ens posarien exemples d'algunes activistes que solen fer exposicions contundents del seus pensaments. Eixe argument estaria prenent una part pel tot i més encara, doncs els que el formulen no solen parlar de la desmesura de les reaccions contra els plantejaments feministes.

No obstant això, tot i que la manera com expressem les nostres opinions és crucial, no és freqüent que un tema incite tants aldarulls només per qüestions d'estil. Deu haver alguna cosa més que faça que el feminisme moga tantes passions, més enllà de la major contundència d'alguna de les seues veus. La hipòtesi que defendrem, sense ser res exactament nou, és que eixes reaccions passionals que sol moure el moviment feminista tenen a veure amb el fet que planteja canvis en unes esferes més íntimes que altres moviments socials. Posarem tres exemples de moviments socials actius per entendre-ho millor:

Podríem parlar de la protecció del medi ambient, que està esdevenint un posicionament fàcilment assumible des d'esferes poderoses. Que una gran marca puga dir que planta un arbret de tant en tant, que li agraden les bicicletes o que ja no fa servir facturetes en paper, no suposa molta més dificultat que la de saber aprofitar eixos canvis com a estratègia de venda per obrir-se a nous públics. Òbviament, el canvi de model productiu i de consum que impliquen els plantejaments ecologistes que estan a l'arrel d'una protecció eficaç de la natura (incloc la humana), se sol deixar de costat. Al remat, no està resultant difícil als estrats més poderosos apropiar-se d'una imatge “verda”, entre altres coses perquè conceben “el” medi ambient com una esfera relativament externa a la realitat humana. Per tant, com un fet sobre el qual podem incidir sense embrutar-nos massa les mans.

Un altre tipus de resposta menys afable sol provocar la lluita per la normalització de les llengües minoritzades. La major facilitat de la lluita lingüística per despertar passions, seguint la hipòtesi que proposàvem, tindria a veure amb què està tocant una capa més personal que, per exemple, la defensa d'un medi ambient que malauradament se sol concebre com un fet extern. La lluita per la normalització d'una llengua fa replantejar la identitat de persones i grups, doncs les llengües són una de les principals formes de reconeixement dels éssers humans. Una via d'identificació que arrela en llaços de pertinença familiars i, fins i tot, en relats “ètnics” i/o nacionals. Així, la suma que suposa aprendre una llengua propera pot ser fàcilment instrumentalitzada per grups interessats que saben veure el grau de profunditat dels lligams identitaris relacionats amb una llengua. Massa vegades, identitat, seguretat i por són lligades; massa vegades, es creen identitats tancades que funcionen com a forces conservadores.

Cap a on estem portant l'argumentació sobre per què el feminisme mou tantes passions és cap a plantejar una gradació segons la qual quan més íntimes són les esferes que toca la lluita d'un moviment social, més viscerals solen ser les reaccions que comporta. En aquesta progressió, el feminisme es du la doma doncs la seua aposta es mou cap a un canvi en esferes més íntimes que les que hem exemplificat fins ara. El feminisme no només fa obrir els ulls sobre com allò patriarcal mata, embruteix, segrega, agredeix, esclavitza. La crítica cultural feminista i les seues propostes transformadores parlen sobre la forma com estimem, com desitgem, com ens comuniquem, com gestionem les emocions o com concebem el treball. Emocions, relacions personals, llenguatge, erotisme, treball... El feminisme mou passions perquè es capbussa al fons d'elles. El feminisme torna a obrir el debat una vegada rere l'altra, com l'àliga de Prometeu seguia picant dia rere dia, cap a transformar les parts més íntimes de les nostres vides, patrons aprehesos des que érem menuts, estrats que s'enfonsen fins a allò inconscient. Aleshores, si ja plantejant aprendre una llengua més, tocant a la porta d'identitats grupals assegurades, és fàcil obtindre reaccions passionals: Què no ha de passar quan fem qüestionar la forma com algú estima o desitja?

Els moviments socials van proposant canvis profunds des d'eixe camí d'emancipació, estima i igualtat que anem construint. No obstant això, és massa freqüent que hi haja gent que es refugie en l'atac orgullós des del 'Jo' ferit, en comptes de capbussar-se en nous interrogants, intentar buscar respostes i sentir com tota eixa remor va obrint les nostres entranyes i ampliant-nos.

Hem defés la hipòtesi segons la qual una de les raons perquè el feminisme desperta tantes passions és perquè qüestiona i planteja canvis en esferes molt íntimes i arrelades de les gents. Això podria ser un punt a tindre en compte a l'hora de resoldre estratègies d'acció, intentant donar-li la volta tranquil·lament als qui s'escoren darrere dels murs personals més ofesos. Però això són qüestions estratègiques que sobrepassen les limitacions d'aquest article i que corresponen a les que de veritat entenen sobre aquesta lluita. Mentrestant, s'haurà de seguir picant.

No me entregues,

tristísima medianoche,

al impuro mediodía blanco.

(Alejandra Pizarnick, Los trabajos y las noches [1965])

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat