Que la configuració de l’estat espanyol està fent aigües ha quedat i quedarà palesa la pròxima tardor de forma inequívoca. Que la Constitució Espanyola s’ha quedat petita, també. Degradació de gris d’èpoques superades per a aquells que hem crescut en democràcia.
El que ocorre a Catalunya n’és una mostra, però quedar-se amb l’anàlisi frontista que va dels “desafiaments sobiranistes il·legals” als escorcolls de la Guàrdia Civil d’impremtes i mitjans de comunicació “al més pur estil franquista” seria caure en el folklore o en la teatralitat que acompanya aquesta crisi de les institucions.
El desig legítim del poble català de decidir democràticament què vol ser i com vol organitzar-se no s’alimenta de l’independentisme ni del somni de la nació catalana; descansa, principalment, sobre la injustícia de la pèssima organització del sistema del benestar de l’estat espanyol i d’una no menys deficient organització de la seua estructura territorial, de la qual els i les valencianes també som un clar exemple de discriminació. Només cal fer una ullada a la publicació de les balances fiscals per a adonar-se’n.
El sistema del benestar de l’Estat descansa sobre competències autonòmiques i locals. Allò que les administracions públiques, una cop recaptats els impostos, retornen a la ciutadania en forma de serveis universals: educació, sanitat, atenció a la dependència, ocupació, serveis urbans, accés a la cultura, garanties de sostenibilitat i medi ambient, etc. són competència de les autonomies o dels ajuntaments. I tant el sistema autonòmic com el local no compten, actualment, amb recursos suficients per tal d’oferir eixos serveis, els quals estan directament relacionats amb els drets humans, la igualtat i la qualitat de vida.
A aquesta mancança de finançament cal afegir una pèssima distribució territorial, que fa que les perifèries alimenten un sistema centralitzat que rescata bancs i acontenta els amics, sense que els territoris que aporten puguen rebre el retorn en serveis que els correspondria. Ni en serveis, ni en infraestructures, amb un model territorial radial que fa que a la perifèria les autovies siguen de pagament i al centre es rescaten autopistes, de manera que es consolida una estructura centralitzada que respon a una concepció artificial imposada en la dictadura i no a la realitat econòmica de l’estat espanyol.
Es tracta, en el fons, de la competència entre un sistema centralitzat, que acumula recursos i poder en poques mans, o d’un sistema descentralitzat que els distribueix en forma de serveis a la ciutadania. I es tracta, conseqüentment, de desenvolupar un ordenament jurídic que oferisca garanties i recursos i capacitat de decisió respecte d’aquesta descentralització, cosa que es traduiria en majors cotes de democràcia; o de desenvolupar la concentració de recursos i de poder de decisió, que es traduiria en major grau d’autoritarisme.
Efectivament, la Constitució del 78 suposà un avanç democràtic respecte d’una dictadura i ha garantit un marc de convivència durant aquestos 40 anys, però s’ha demostrat insuficient quan es tracta de garantir el dret a l’habitatge, ja que ha permès una reforma exprés que prioritza el pagament del deute als bancs abans que atendre necessitats bàsiques de la ciutadania i, a més a més, impedeix desenvolupar una convivència territorial satisfactòria per a tots aquells pobles i territoris que la van ratificar al seu moment.
El Partit Popular és l’essència d’aquesta constitució antiga i de la concentració de l’Estat, i eixe projecte centralitzador i extractiu continua i té diferents exemples: la llei de sostenibilitat, que va ser l’intent de segrest de l’autonomia local; la batalla del referèndum, que és l’intent de no reconèixer el dret d’autodeterminació, i què hem de dir al País Valencià, si fins i tot s’han atrevit a tancar la televisió pública?
Davant d’aquesta situació, adobada, a més, amb la podridura de la corrupció, el que no ens podem permetre els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol és continuar fent seguidisme del PP i no buscar una via de diàleg i d’organització, que necessàriament no pot estar dirigida ni pilotada pels principals causant de la situació actual que es pateix a Espanya: el PP i Mariano Rajoy.
Si no és així i sense interlocució davant aquestes demandes, cadascú serà lliure de triar de quina manera lluita contra la injustícia de tindre menys metges i menys escoles; de no poder estudiar en valencià, i de poder informar-se sobre les notícies de la comarca pròpia.
La societat catalana, amb més o menys encert, ha triat una via i la vol votar.
