L’1 d’octubre Catalunya té la possibilitat de recuperar la seua llibertat perduda el 1714.
Aquell 11 de setembre els exèrcits vencedors del primer Borbó van entrar a Barcelona a mata-degolla, sembrant mort i destrucció, empresonaments i exilis. Set anys abans ho havien fet a València, on s’imposaria el Decret de Nova Planta “por justo derecho de conquista”.
Les conseqüències no per conegudes són menys esfereïdores. Catalunya perd les seues lleis, la manera de governar el país i les ciutats, el sistema d’impartir justícia i, a banda, molts altres aspectes. El català és prohibit en la vida pública i oficial, en la predicació i en l’ensenyament. El Capità General serà la màxima autoritat de Catalunya.
D’això avui dia diríem un país colonitzat i, doncs, entra dins del que és raonable, assenyat i normal que milions de catalans consideren una injustícia històrica la seua pèrdua de llibertats i que vulguen desempallegar-se de l’estat que ara encara els impedeix recuperar l’statu quo anterior a 1714.
La llibertat no es pidola, es lluita per ella fins aconseguir-la i per a tots aquells que pensen que això de l’independentisme català és un fenomen recent, a fe que els catalans han bregat per recobrar aquestes llibertats!
Dues vegades es va separar d’Espanya, durant la Guerra dels Segadors i durant la Guerra del Francés, i dues vegades més ha declarat la independència (els presidents Macià i Companys). Han estat, doncs, moltes voltes i en un període de temps molt dilatat que Catalunya ha servat la memòria de poble lliure i ha donat el bo i millor de la seua gent per assolir la seua llibertat. Aquesta convocatòria de Referèndum és un graó més en el camí del seu alliberament. Que la data quede fixada en la història: 1 d’octubre de 2017, tres-cents tres anys després de la pèrdua de les seues constitucions.
Espanya, per la seua banda, només ha contestat amb repressió, el diàleg no sap què és, ni el pactisme tampoc. Històricament aquesta repressió ha estat militar, els tancs, els bombardejos sobre Barcelona cada cinquanta anys, en paraules del general Baldomero Espartero, música militar que sonava esplèndidament a determinats personatges, com ara a Manuel Azaña (“Una persona de mi conocimiento me asegura que es una ley de la historia de España bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”), a Juan Negrín (“Antes que consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que en ningún modo admito, cedería el paso a Franco”) o a Calvo Sotelo (“Antes una España roja que una España rota”) –com recordava l’historiador Borja de Riquer al diari Ara de diumenge 24– i per descomptat al general Franco.
La resposta d’aquests dies de l’estat espanyol a la convocatòria del Referèndum català ha estat i és la de sempre: la repressió. Però hi ha tres elements que singularitzen el moment actual respecte dels anteriors.
Primer. L’estat no pot enviar l’exèrcit a Catalunya. La pertinença a l’OTAN impedeix fer moviments extraordinaris de tropes sense permís d’aquesta institució.
Segon. No disposen de quaranta anys, com va tenir Franco, per a fer desaparéixer qualsevol rastre de pensament i d’acció independentista.
Tercer. I més important. L’exigència actual de llibertat per a Catalunya no ve promoguda ni impulsada per les elits dirigents, sinó per la població, per la gent normal i corrent. Aquesta base popular, de procedència diversa, catalans de vuit generacions i d’una, arribats fa molts anys i nouvinguts, de parlars múltiples a banda del català i del castellà. Tota aquesta gent és la que empeny el Referèndum.
És una massa poblacional majoritària que ha sabut enllaçar amb les ànsies de llibertat d’èpoques anteriors i que s’ha convertit en el principal subjecte polític del Referèndum, la primera a exigir un estatus diferent per a Catalunya, un estat nou de trinca.
A poques generacions de catalans els ha estat donat el privilegi i l’honor d’imaginar un país, de construir ex novo un estat, d’aconseguir per fi la llibertat que els va ser arrabassada per la força de les armes el 1714. Mai fins ara no havien estat els catalans tan a prop d’aconseguir-ho.
En aquesta hora incerta en què s’han deixatat els dimonis de la repressió contra la voluntat sobirana del poble català, cal incidir que la llibertat costa suor i llàgrimes, que ningú no la regala ni es té la sort que et toque en una rifa.
En aquesta hora incerta de repressions i d’amenaces, d’estat d’excepció, de persecució de drets fonamentals, en aquesta hora no tinc ni ombra de dubte que arribarem a l’1 d’octubre, que la gent hi votarà massivament, que s’obrirà la porta de l’alliberament d’aquest poble i d’aquesta terra, que és també la nostra, perquè la voluntat de tot un poble no hi ha repressió que la puga aturar.
