Comiat al cantautor de la veu de vellut

En gener de 1959 la revista Germinabit publicava un article de Lluís Serrahima titulat Ens calen cançons d’ara. Amb el temps, aquest text ha estat considerat unànimement el manifest fundacional de la Nova Cançó. A partir de la creació l’any 1961 d’Els Setze Jutges i de la incorporació un any després del cantautor Raimon, aquest moviment, que originàriament pretenia ser una cançó nova, va esdevenir molt més que això, de manera que va acabar essent tot un fenomen ciutadà, social i polític que es va estendre arreu dels Països Catalans. Així, nascuda pràcticament al bell mig de la negra nit del franquisme, la Nova Cançó va arribar a ser un dels elements més importants per a la recuperació lingüística i cultural. A més a més, acabà sent el portaveu indiscutible del conjunt de la catalanitat democràtica en la seua lluita per la recuperació de les llibertats polítiques nacionals. Un fum de cantautors i grups musicals de tota mena apareixeran arreu de les nostres comarques amb l’objectiu de denunciar l’opressió de tot tipus que imposava el règim franquista i per a dignificar la nostra llengua i cultura.

Aquest moviment, que durà algunes dècades, passà per l’efervescència dels seixanta, la crisi dels setanta, la travessa del desert dels vuitanta i les incògnites de cara al futur dels noranta. Els valencians, com no podia ser d’una altra manera, i en particular els alcoians, hem fet una gran aportació a aquest moviment: Raimon, Ovidi Montllor, Francesc Moisés, Paco Muñoz, Al Tall... Al llarg dels darrers anys tots ells han anat retirant-se dels escenaris, donant lloc a altres grups i moviments musicals. A Alcoi, però, fins no fa massa encara hem pogut gaudir dels concerts de Jordi Gil, un cantautor de la Nova Cançó que ha resistit fins al final i que fa uns mesos anuncià públicament que es retirava dels escenaris.

Jordi Gil, el cantautor alcoià de “la veu de vellut” que escriuria Vicent Camps, s’inicià en aquest moviment allà per la dècada dels setanta, en uns moments difícils on calia passar censura a l’hora d’enregistrar discos: “Jo hi he anat a la presó/només pel fet de pensar/[...]I no em deixe subornar/per fanàtics dictadors”. En aquells anys on els cantautors van esdevenir mestres en l’art de la metàfora i comparteixen amb el públic allò de “tu ja m’entens”, Gil participà en tota mena de festivals, com “Les sis hores de Canet”, concerts reivindicatius, recitals, aplecs... i compartí escenari amb Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Toti Soler, Ovidi Montllor....Però va ser en la dècada del noranta i la del dos mil, quan el cantautor alcoià edità bona part de la seua obra discogràfica: Veus en solitari (1993), Pintem l’esperança (1993), Al meu país (1994), D’Andorra i pobles (1994), De cor i canya (1995), Homenatge a l’Ovidi (1995), 9 d’Octubre Xixona (1996), La cançó de Mariola (1997), Des d’aquest racó de ciutat (1999), Voces Shefardites (2005), Intimament (2006), El barquillero (2012), De llangardaixos, gripaus i lladregots (2012) i Münchhausen (2013).

Amb tota aquesta obra en disc, i d’altra no editada, Jordi Gil, com “un idealista boig[...]tacat de blau i de roig” i amb “les butxaques plenes de projectes, i buides de diners”, ha corregut el nostre país de nord a sud, d’est a oest i mar enllà, musicant els nostres poetes, Joan Valls, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol...; denunciant els desastres de les guerres: “vaig preguntar-li al fusell/com es mata la fam”, i la poca vergonya dels polítics que ens enganyen embolcallats amb patriotisme: “us pagaré amb paraules/farcides de buidor/amb pactes i promeses/que mai no compliré”. Gil és un cantautor que no té pèls a la llengua i sempre ha intentat “ser coherent i humil, no estar ni cec ni mut” i això li ha portat problemes. Ignorat de vegades, menyspreat altres, assenyalat o traït. Però tot i els entrebancs que li ha comportat la seua professió, mai no s’ha donat per vençut. Jordi Gil és mariner d’alta mar i ha sabut esperar pacientment els vents favorables, guiat pels seus principis: “i al mascaró de proa, el meu vaixell/duu una donzella nua cara al vent”. I per això persisteix al seu poble, un poble d’identitat perplexa que es vanta “d’ofrenar noves glòries a Espanya” mentre és anorreat, que no sap ben bé cap on vol anar i què vol ser: “no sabem si açò és país, regne, territori o illa/i esperem que els de Madrid ens atorguen a l’atzar/les nostres arrels de lluita”. I ha cantat a l’amor: “mentre els meus ulls et miren nua/brollen geranis als balcons”, als paisatges que l’han fet feliç: “quina terra de barques i de llum/d’esperit de llibertat”, als companys i amics d’aventures i lluites: “calçant/les espardenyes dels valents/i compromés/amb la terra i la llengua (a Antoni Miró), “pelegrinem a la serra/cercant romer i timó (a Ovidi Montllor), orgullós de la terra que el va veure nàixer: “tornem a ser aquells herois[...]tornem a dir-nos gent d’Alcoi”.

Jordi Gil, des de dalt dels escenaris, ha estat un observador privilegiat de la força que va significar aquell moviment de la Nova Cançó. Un moviment que féu trontollar la dictadura i despertà un poble perdut en la fosca nit del franquisme. I, des de llavors, aquest poble ja no ha parat mai de caminar, cercant la tant desitjada llibertat. I Gil ha continuat, i continua, cercant-la: “sóc com un crit enmig de la muntanya/sóc la remor d’un poble en erupció/Sóc un maulet modern i tolerant/i sóc tendresa i sóc bastó”. Un poble en erupció que fila complicitats per a aconseguir estar “unit, alegre i combatiu”. Ai, “si tinguérem valor i ens sobrara prudència” no ens deixaríem trepitjar: “hem perdut furs i papers, la llengua encara perilla/i ens manen els estrangers, bròfecs, tèrbols, prepotents de la Castella i de Múrcia”.

I ara, com a tants altres companys de viatge, “s’apropa el temps del comiat” i Jordi Gil ens regala el darrer treball, Sepharad, dotze cançons per a donar-nos l’adéu, per a cloure la seua carrera com a cantautor. Un treball que sintetitza els principals anhels i neguits de tota la seua trajectòria: l’amor, aquell aliment imprescindible per a viure: “visca l’amor, ja s’endevina, la carícia del teu cos que em dóna vida”; l’estima “per un país honrat i net/de nobles llauradors i mariners”, però també la ràbia i el fàtic d’un “país de cucs i rates/de lladres, miserables i traïdors”; un crit de germanor, contra la vergonya universal que permet que “la por navegue en pasteres, solcant el mar d’Alborà”, i la gosadia de dir ben clar i alt que som un poble: “entre barres d’or, entre fites i fronteres,/entre idiomes i batalles, entre muntanyes i mars/s’abracen els catalans, de la franja d’Aragó,/mallorquins i valencians,/conformant una nació: de cristall”. I arribats ací, al final de tota una vida dedicada a la cançó, el cantant alcoià de la “veu de vellut” en fa un balanç: “a la tardor temprança,/temps per a reflexionar./Ser humil i solitari./No tindre brutes les mans./Donar més que rebre a canvi,/dels diners no fer-ne cas/i omplir de valors autèntics/de la teva vida un cabàs”.

Efectivament, Gil s’acomiada amb les mans ben netes, amb la consciència ben tranquil·la i amb la motxilla ben plena d’experiències i valors. Satisfet que ha fet el que tocava i conscient que la lluita paga la pena, i que encara continua: “hem de vèncer,/a pas curtet, a puny tancat./Des del nord,/des de llevant,/de mar a mar. La llibertat”. I precisament des del nord, ara més que mai, la desitjada llibertat la tenen a tocar, doncs “plens de goig un matí/vindrà la independència”. Potser algun dia, aquestes ganes de votar, aquesta remor que no hi ha qui la pare, farà que “de nord a sud, tal com ens férem ens refarem”, Josep Guia dixit.

Amic Jordi, tots aquells que t’hem seguit al llarg d’aquests anys, i que amb les teues cançons hem somniat, plorat i emocionat, t’agraïm els teus missatges plens de tendresa, dignitat i lluita. Salut amic, i bon vent i banca nova.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat