L'últim, que tanque i apague la llum

En la mitologia romana –que no pas en la grega– hi havia el Déu Jano representat per dos cares. Una (Janus patulsius) es posava davant la porta i convidava a l'accés a Roma per fer la seva defensa o gaudir del seu comerç. Però l'altra (Janus clusivius), situada al darrere, en negava la sortida. El mateix efecte que es pretén aconseguir amb la Constitució espanyola del 78 pels seus aferrissats defensors. Fan sinònims "sistema democràtic" i "Constitució" i també "drets universals de les persones" i "drets constitucionals" i, a més, d'acord amb la redacció legal que els convé.

Una confusió que no és cap novetat. La gent de la meva generació recorda quan el règim del dictador es definia com un Estat de Dret amb la justificació d'actuar sota l'imperi de la Llei. És clar que sí! Perquè era la llei el que penalitzava l'exercici del dret a la llibertat d'expressió o el de reunió o el d'associació. Tampoc la llei reconeixia viure dins d'una dictadura, sinó en un sistema de "democràcia orgànica". I la mateixa carència d'una Constitució com a norma bàsica de l'ordenament jurídic s'amagava sota l'existència d'unes lleis denominades "Fundamentales", destinades a regular els poders públics, malgrat que mai es va derogar el decret pel qual el dictador assumia tot el poder de l'Estat a l'inici del cop militar. Se'n recordeu? Res de nou, per tant, quan s'invoca la defensa d'una legalitat, com un Estat de Dret.

Però la llei i el dret no són sinònims. Aquest és el gènere i aquella l'espècie. I la diferència principal és que el legislador pot controlar la llei, però no controla mai ni el dret ni la justícia, que resten sempre sota la revisió judicial, i l'acceptació social final (Jutge de tots els jutges, deixa dir el penalista Luis Gimenez de Asúa). Uns i altres acaben sempre imposant-se sobre la norma injusta sotmesa al destí inexorable d'ésser desobeïda, o bé no aplicada de facto, o de provocar una rebel·lió en la societat en cas contrari o de ser expulsada finalment de l'ordenament per derogació com si mai fos vigent. Així va ocórrer, per exemple, amb les lleis promulgades pel nacionalsocialisme nazi quan va declarar el Tribunal Federal alemany que eren nul·les ab initio.

La llei és decisió única del legislador i, per aquesta gran responsabilitat, tota prudència es poca. Recorde que quan estava a Haití, treballant en la missió de Nacions Unides per la restauració democràtica (Minustah), un alt empresari, que era el president de la cambra professional, em deia que era necessari donar a les lleis un període de rodatge per comprovar si funcionaven bé i eren acceptades de bon grau per la gent. En cas contrari, millor retirar-les abans de produir més malestar. Un criteri molt propi de la cultura jurídica anglosaxona, més preocupada per la llibertat individual que per la seguretat a nivell jurídic. La qual cosa, dit de pas, mai sobra, com un bon caldo d'olla.

Tanmateix el poder constituent del 78 va fugir d'una possible revisió temporal i tractà de guanyar la immortalitat amb les tècniques de la congelació, fent impossible la seva reforma i donant l'exclusiva a l'acord del sistema bipartidista dissenyat de forma perversa per la Llei per la Reforma de la Dictadura de 1977, traslladada als articles 68 i 69 de la Constitució per decisió exclusiva del PSOE i la UCD. El poder constituent ens va enganyar proclamant inspirar-se en la Constitució d'alemanaya. Però la Llei de Bonn es pot reformar en qualsevol moment per la majoria parlamentaria, de sort que les generacions futures són lliures per establir el model de societat adient als temps, la qual cosa ha sigut impedida pels constituents espanyols que establiren el laberint de la reforma per demanar l'acord de dos terços del Senat i del Congrés, un referèndum a continuació i una ratificació per les noves Corts. Més que congelada la reforma constitucional està soterrada en la mateixa tomba del dictador al Valle de los Caídos i les claus (2) del pany del taüt resten en mans del PP i el PSOE.

Aquesta aparent immortalitat guanyada per la CE ha fet traure pit des de la transició al sistema bipartidista per anar retallant i fins i tot negant les demandes d'autogovern i els mateixos drets fonamentals. El primer fou el cas del País Valencià negant l'accés a la via de l'article 151. Un simple mecanisme del legislatiu –la llei de referèndum– aplicat amb efectes retroactius negà les peticions de més del noranta per cent de població i ajuntaments. A continuació vingué la LOAPA, com un intent de governar les autonomies des del poder central de l'Estat, i al llarg dels anys la política comú de tots els governs centrals per qualsevol demanda d'ampliació de l'autogovern ha sigut defensar el marc constitucional com punt final i no el punt de partida, com molts creiem des de l'oposició al règim franquista en acceptar la CE que passaria. Innocents.

Defensant aquesta cripta (qualificatiu més adequat que trinxera), el poder que sustenta el bipartidisme –afegint també als Ciudadanos– ha desplegat totes les seves armes: reformes legals, manipulació de les Forces de Seguretat i de l'administració de la justícia i sota l'empar dels mitjans de comunicació cortesans amb tertulians patriotes aferrissats. Tot és vàlid. Els objectius seran identificar "il·legal" com a "delicte"; l'exercici dels drets fonamentals individuals, com a "actes de violència contra les forces de seguretat"; i la mera discrepància, com a antipatriotisme. Cal precisar que un acte pot ser il·legal, però no pot esser delicte, si no es declara com a tal en el Codi Penal, i per tant no és perseguit per les Forces de Seguretat (o el Fiscal) perquè no és punible. I els drets fonamentals no es poden retallar sense una justificació explícita i nominal del jutge instructor, en resolució motivada, perquè en ser drets de titularitat individual no poden negar-se de forma general o indiscriminada, mentre no hi hagi un estat d'excepció. No hi ha, per tant, execució de resolucions judicials per colpejar amb pals la gent assentada al sol, ni per empènyer ni impedir per la força la seva concentració en locals públics de forma indiscriminada. Sols raons policials ("¡Que nos dejen actuar!") basades en la defensa genèrica de l'ordre públic. Tampoc declarar-se contrari a la Constitució pot tenir cap sanció, per esser exercici de la llibertat d'expressió.

Enfront de tant de desgavell no és possible callar. Per moltes raons. D'entrada, cal precisar que els errors polítics els comet qui te el poder d'elegir. Són els partits constitucionalistes que han governat els que han provocat la situació actual en negar i no preveure la sortida del reduït marc del repartiment del poder territorial. En lloc de fer-hi un anàlisi actual i serè de la realitat, s'han enfosquit en anacrònics recels d'enveges territorials i en nodrir un sentiment patriòtic fals i artificial. Un concepte de "pàtria" fruit del centralisme borbònic i del romanticisme, apadrinat per les marxes militars d'uns exèrcits de vocació colpista. Una pàtria que s'identifica amb "porra", com les pintures negres de Goya. Ni la guerra de la Independència va esser la defensa d'una Pàtria, sinó d'una dinastia, ni al llarg del segle XIX va existir un concepte de "pàtria espanyola" comú per a tots els espanyols, atesa la distribució de la població entre la península i colònies. Tampoc els poders públics (rei, polítics, exèrcits, església, empresaris) jugaven en la mateixa lliga patriòtica, sinó pels seus interessos particulars. Sols a principis del segle XX serà Ortega i Gasset(La España invertebrada) qui es plantejarà trobar un concepte de pàtria polièdrica capaç d'acollir les diversitats peninsulars. Va morir en l'intent. Encara resten orfes d'una identitat que vagi més enllà de l'enfrontament caïnita, el pànic als Països Catalans federats –l'article 145,1 respon a este temor: "En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas"–, la censura ideològica i la defensa d'uns valors propis de caserna militar. D'un exèrcit, per cert, al qual l'última victòria enfront d'un enemic extern crec que va esser contra Tupac-Amaru en la rebel·lió colonial. Tanmateix té l'encàrrec de la defensa de la Constitució enfront dels espanyols dissidents.

Però, en estos dies, gràcies al lideratge d'uns polítics integres, la situació per fi es reconeix. Són moments de gran transcendència històrica pel valor moral que demostra la classe política i la majoria del poble de Catalunya. Una mobilització modèlica entre gent i polítics que és tot un exemple. Provoquen trencar un sistema caduc i fals, per imposar els valors d'una societat real i moderna. Em passo el dia enfront de la televisió (TV3) gaudint d'escoltar unes reflexions d'unes dones i d'uns homes desconeguts per la gran política, però d'un coratge intel·lectual que em fa sentir en la contemporaneïtat. Els estic profundament agraït. Molt. Perquè no sols em donen testimoni que el seu projecte polític és factible, sinó també la modernitat i actualitat del seu discurs. I per damunt de tot, llur valor personal de trencar l'ofensiva dels poders instal·lats en l'estat espanyol des de l¡inici de l¡edat moderna. Chapeau. Aquest és el model de societat en què vull viure. Mentre els partits constitucionalistes naufraguen davant d'aquesta intel·ligent, honesta i valerosa acció popular.

La meva admiració front aquest procés és d'aquells que "fan bullir la sang", com diem de joves. Perquè, passi el que passi, mai tornarà a esser igual i, a més a més, crec que s'ha posat el punt final a una "Transición política" que, a hores d'ara, mostra la impudícia de les seves greus carències i mira al costat, insultant als detractors. I els polítics de la meva generació (Guerra, Bono, Martin Villa, Roca Yunyent...) no demanen encara perdó per la falsedat del projecte de societat que es tractà d'alçar aprofitant els enderrocs de l'edifici del franquisme amb una perversitat antidemocràtica i fins i tot antipatriòtica. Comparar la ferocitat de les agres acusacions dels detractors amb la coherència i serenitat dels que defensen el procés en Catalunya és la millor mostra del rerefons que hi ha. Crec que és l'oportunitat de sortir de la cova i que l'últim, en tancar la porta, que apague la llum. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat