Aquest anava a ser un 9 d’Octubre agredolç a una setmana del referèndum de Catalunya, a una setmana de les càrregues policials i els colps de porra contra gent amb clavells i paperetes. Les imatges colpidores dels germans catalans encara recents ens impedien eixir al carrer per “celebrar” el 9 d’Octubre sense més, sense denunciar la violència d’estat patida o les equidistàncies de dirigents valencians (i no tan valencianistes) que demanaven al Govern català retirar la convocatòria i fer-se arrere en l’acompliment del seu compromís real amb el seu poble.
No podíem eixir com si res i reivindicar només l’ús i el respecte a la llengua com si res més passara al País Valencià. No podíem mirar cap a un altre costat i no veure com l’estat espanyol se n’aprofita del TC per a tombar-nos tota iniciativa legislativa que supose una passa en l’autogovern, per menuda que siga. La consigna “Vergonya, cavallers, vergonya” ens va semblar més ajustada al moment que vivim els valencians. Ha arribat l’hora de tindre vergonya, d’acarar la situació amb un bri de valentia, de no mirar de rebaixar el significat de les paraules cercant no se sap ben bé quina pau si no volem empitjorar una situació que, no per llarga en el temps és menys greu.
Però el que ens va tocar viure ahir als carrers de València ha ultrapassat totes les expectatives. Convocats per les xarxes per la Falange Española i altres grups ultres centenars de radicals del nacionalisme espanyol van irrompre als carrers per insultar i agredir tot el que es posava a tir mentre la policia nacional feia d’observadora o educadament demanava els agressors que es mantingueren al seu lloc. Algú s’ha parat a pensar què faria aquesta mateixa policia si algú apareguera amb la senyera en la celebració de Dia de la Hispanidad mentre desfilen les forces armades? Passades les primeres hores tot fa pensar que les ordres que tenia la policia no eren les de protegir la manifestació convocada sinó tot el contrari. Els va bé atiar el foc del confrontament. Hauran de depurar-se responsabilitats i demanar la dimissió al delegat del Govern com estem fent totes les forces polítiques a excepció del PP i Cs connivents amb els violents.
Però i què més? Hem de fer alguna cosa més?
Fa més de deu anys que a ERPV denunciem l’espoli al País Valencià. A l’inici de tot, la gent ens mirava amb sorna, ens titlava d’exagerats, d’extremistes. A poc a poc tots els partits valencians van adonant-se i ja se’n parla dels greuges amb els valencians. Ai però, se’n parla rebaixant el problema per arribar a dir-li infrafinançament, que sona menys greu que espoli. Així veiem com els valencians estem demanant un finançament just en compte d’exigir que s’acabe amb l’espoli sistemàtic que dura anys. I no, no és aquest el camí.
Han passat quaranta anys de la transició i estem en el punt d’eixida encara. En quaranta anys hem vist rebaixar el valor de les paraules per por a deixar créixer el sentiment valencianista, hem estat tenallats per falsos conflictes entre “blavers i nacionalistes” promoguts pels diferents governs que han ocupat el Palau de la Generalitat i ajudats pels governs de la Moncloa. El resultat és el que tenim, hem reculat. Trobem una bona part de la població del País que afirma defensar els interessos valencians però que es rebel·la segons quina bandera o quin nom emprem. No pot ser que ens deixem enganyar ni un minut més o perdrem tota possibilitat de viure en pau.
Hem de ser capaços de dir i de fer veure que cada cèntim que l’Estat espanyol es queda de més fa que els valencians vivim pitjor. Que quan el Tribunal Constitucional tomba el Dret Civil Valencià i ens obliga a regir-nos pel dret civil espanyol està espoliant el nostre autogovern. Que quan impedeix contractar personal per a la dependència o retalla la Llei de la Funció Social de la Vivenda ens fa retrocedir en autogovern. Però, a més de dir-ho, hem d’actuar. Hem vist que la queixa sistemàtica sense més no és el camí.
Ha arribat l’hora d’espantar la por. Fem fora la por a les paraules i diguem les coses pel seu nom, no és infrafinançament, és espoli; no és inconstitucionalitat, és prohibició d’autogovern. Fem fora la por a posar en marxa polítiques valencianistes de debò. Fem fora la por que la dreta perniciosa que ens ha conduït a la fallida política brame i maldiga, no busquem consensos estèrils ni rebaixem les mesures polítiques per fer callar els qui mai callaran. D’aquesta situació no n’eixirem si no posem els interessos valencians per damunt de tots els altres. No està a Madrid el nostre horitzó polític. Deixem-nos de bajanades, els valencians no estem enfrontats entre nosaltres, ens han inoculat l’odi al llarg dels darrers quaranta anys. Tenim l’obligació de construir un bloc polític que aglutine forces polítiques valencianistes sense que cap d’elles perda les seues aspiracions. Estem vivint el que Catalunya vivia fa anys, pitjor encara perquè al País Valencià ens han fet creure que estem enfrontats. Deixem als germans catalans que facen el seu camí, ajudem-los a assolir la seua lícita aspiració de decidir el seu futur com ho faríem amb qualsevol poble que aspirara a l’autodeterminació i centrem-nos en el nostre territori.
Ara més que mai, és una irresponsabilitat no voler acarar la situació i seguir amb postures tèbies o posant-se de perfil. Ja no valen les equidistàncies interessades, ja no val rebaixar el significat polític de les paraules i les accions. Desterrem la por i posem-nos a treballar. Fa temps que no es tracta només d’un problema identitari sinó de drets civils, econòmics i socials. Deixem-nos doncs d’equidistàncies i comencem a dir les coses pel seu nom. Si som i volem ser valencians, deixem d’ofrenar noves glòries a Espanya ni a ningú i posem-nos al tall.
