Un gran administrativista i mestre meu, Ramón Martín Mateo, definia les Comunitats Autònomes com a “ens públics territorials amb facultats polítiques d’autogovern emparades en la Constitució”. Sense que calga explicar ara que en esta definició la facultat política porta implícita la capacitat legislativa –que no tenen altres ens dotats d’autonomia com els municipis–, hem de dir que allò que caracteritza sobretot les comunitats autònomes és eixe autogovern, entés com el poder de gestionar el seus assumptes d’interés general sense més limitació prèvia que la derivada del bloc de constitucionalitat per tal de dotar-se de normes pròpies –lleis i reglaments– que donen cobertura a l’exercici de les importants competències que gestionen, com ara sanitat, educació, polítiques inclusives, protecció ambiental i prevenció d’incendis, infraestructures, transparència i cooperació, etc.
L’autogovern suposa, així, un marc de decisió política on caben diverses opcions legislatives (models de societat, si es vol) que tenen una repercussió directa en la vida de les persones. Ara bé, si no hi ha una veritable igualtat de tria d’una o una altra política pública, ja que la capacitat financera no és la mateixa entre totes les comunitats autònomes per causa d’un mal sistema de finançament, no es pot parlar d’un autogovern real. O es pot dir, si es vol, que alguns territoris tenen més autogovern real que altres en la mesura que no hi ha capacitat de decisió plena si no hi ha autonomia financera.
En els pròxims dies, la Generalitat Valenciana celebra un Congrés per tal d’analitzar el “passat, present i futur” de 35 anys d’autogovern. Entre altres qüestions s’estudiarà (encara més) el que suposa la falta d’un finançament just precisament per a (no) fer les polítiques que volem i amb les quals el govern valencià està compromés. No cal insistir, però, en qüestions tècniques ben explicitades per analistes reputats sobre allò que la manca d’un finançament adequat suposa per a minvar o no deixar tindre les opcions de política legislativa que volem, i això és tant com dir els serveis que volem prestar a la ciutadania. I malgrat tot, els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al 2018, que arrosseguen la pesada càrrega del deute (no entre ara en la responsabilitat directa dels anteriors governants en el seu increment) són, com ha dit la vicepresidenta del govern valencià, “els millors que hem tingut des de l’accés a l’autogovern”, ja que posen l’accent “en les persones” i “impulsen el canvi de model productiu”.
Les valencianes i els valencians, per culpa d’un sistema caduc i mal acabat de finançament, no estem en les mateixes condicions que altres territoris i no podem tindre els mateixos serveis o, senzillament, ens costa més esforç tindre’ls. L’autogovern valencià està així força limitat i no és casual que el proper 18 de novembre hi haja una manifestació a València per tal de reclamar allò que creiem correcte: un finançament just. Ni més ni menys que allò que ens pertoca, per exercir plenament les nostres competències i poder fer –encara més– polítiques centrades en les persones, com ho són les del Govern del Botànic. En moments on a alguns se’ls omple la boca reclamant lleialtat constitucional, nosaltres també la exigim. I no només com s’ha dit, en expressió força encertada, per demanar l’aplicació del 156 (que imposa que les comunitats autònomes gaudiran d’autonomia financera per a acomplir i exercir les seves competències), sinó també la del 31.2 (que la despesa pública realitze una assignació equitativa dels recursos públics), del 40.1 (que obliga els poders públics a promoure les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa) i, especialment, del 138.1 i 2 (que obliguen que l’Estat garantisca la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2 de la Constitució, que vetlle per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol i que diu, a més a més, que les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials). Òbviament, com a requisit previ per a poder tindre un autogovern real que done resposta als reptes de futur de les polítiques de la Generalitat Valenciana, ara que estem a punt de celebrar el 600é aniversari de la seua creació.
