Un tracte just també per als municipis valencians

L'injust model de finançament territorial existent al nostre Estat ha provocat que el País Valencià haja deixat de rebre, per a garantir la prestació dels serveis bàsics (sanitat, educació, dependència), l'equivalent a uns 5.500 € per cada ciutadana valenciana; hi són un total de vora 27.000 milions d'euros des de l'any 2002. El despropòsit continua i en 2018 seran 1.600 milions d'euros més els que les valencianes deixarem de rebre si sumem infrafinançament i infrainversions, l'equivalent a perdre 3.000 € per minut.

Tot i que som una autonomia pobra, la nostra renda per capita és inferior en 12 punts a la mitjana estatal. Aquest any, cada valenciana rebrem de l'estat 237 € menys que la mitjana de ciutadanes espanyoles, 839 € menys si ens comparem amb l'autonomia millor finançada. El cas del País Valencià és únic; som l'única autonomia pobra que aportem diners al conjunt de l'Estat.

Ens trobem davant d'un infrafinançament crònic, només rebem el 80% del que gastem en sanitat i educació al nostre país, mentre existeixen altres autonomies suprafinançades. A la falta de finançament per a garantir els serveis bàsics, que afecta la capacitat d'autogovern, cal sumar-li la mancança d'inversions. En 2015, l'Estat només hi va executar el 59% de la inversió pressupostada en infraestructures, enfront de la mitjana estatal del 72%. A més a més, vam rebre només un 6,4% de la inversió de l'Estat, tot i tenir el 10,7% de la població i representar el 9,8% del PIB.

Fa vint anys, el País Valencià era la vuitena autonomia per capita, l'infrafinançament crònic ens ha fet baixar fins a l'onzena posició. Tot i això, seguim rebent menys. El cas valencià va, fins i tot, en contra del principi de solidaritat interterritorial que estableix la constitució: som un territori pobre que no rebem, al contrari, aportem recursos a l'Estat.

Millorar el finançament autonòmic no només resulta imprescindible per a l'autogovern, sinó que ho és també per als municipis valencians. Per això, som els governs locals els principals responsables d'apropar a la ciutadania la lluita pel finançament just perquè, sense recursos necessaris, la Generalitat no pot garantir la prestació de serveis fonamentals i de qualitat per als municipis.

Els ajuntaments, com a institucions més properes, tenim la demanda social de donar respostes a les necessitats de la ciutadania, sovint per damunt de les nostres responsabilitats i competències. Allà on no arriben altres administracions necessitem actuar per a garantir els drets socials. Ofegats per les polítiques de Montoro que han convertit la "racionalitat" de les finances municipals en una "irracionalitat", des dels municipis necessitem un model de finançament de l'Estat que permeta posar les persones en el centre de totes les polítiques públiques, unes administracions que garantisquen drets socials envers els interessos de les elits financeres.

Per això necessitem, d'una banda, acabar amb la injusta regla de la despesa que prioritza el pagament del deute per damunt de les necessitats de la gent. Per altra banda, també s'ha de modificar el sistema de finançament local que llastra els ajuntaments de l'estat espanyol a ser dels pitjors finançats de la Unió Europea. Com a data, segons la FEMP, la participació de l'Estat en les administracions locals sobre el conjunt de la despesa pública se situa entorn un 13%, enfront de la mitjana europea del 23%, que arriba en el cas dels països nòrdics fins a un 42%.

A les reivindicacions pròpies dels municipis, si volem ajuntaments que prioritzen polítiques públiques que garantisquen drets socials, cal sumar-li la demanda d'un finançament just per al govern valencià que li permeta fer front a uns serveis públics fonamentals de qualitat en educació, sanitat, dependència... amb recursos suficients i repartits equitativament entre totes les autonomies. Un repartiment d'inversions i la seua conseqüent execució que acabe –i compense– amb el dèficit inversor al nostre territori, ajustada al nostre pes poblacional i que done resposta a les demandes històriques d'infraestructures que vertebren el nostre país i fomenten el desenvolupament social dels nostres pobles i ciutats: corredor mediterrani, rodalies Gandia-Dénia-Alacant-Oriola, alliberament de l'AP7… També, el reconeixement dels dèficits de finançament que permeten un nou model no llastrat per les injustícies dels anteriors i que facilite el desenvolupament de la societat valenciana en condicions d'equitat territorial.

Han passat vora 40 anys des de la creació del Consell del País Valencià, embrió de l'actual autonomia, quatre dècades de construcció del poble valencià, de la capacitat de les valencianes per a decidir el nostre futur. Ha arribat el moment de reivindicar, més unides que mai, des de cada racó del país, des de cada poble i cada ciutat, un tracte just que permeta el desplegament social de la nostra gent i dels nostres municipis.

Per acabar, arribat al ple convenciment de la reivindicació d'un nou model de finançament i amb la finalitat de generar debat, ens podríem plantejar si, davant d'aquest escenari de discriminació històrica, cal seguir posant l'accent en el fet que els recursos per habitant que arriben al País Valencià són inferiors a la mitjana de les comunitats autònomes o si hauria arribat el moment de defensar una hisenda valenciana que recapte tots els impostos i que aporte a l'Estat la part corresponent a les competències exclusives de l'administració central, més la part necessària per a la contribució a la solidaritat interterritorial. Una nova relació fiscal amb l'administració central de l'Estat semblant a la d'altres territoris com ara el País Basc o Navarra. Confiem en un debat calmat i constructiu cap a un nou model territorial més social, just i inclusiu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat