El 18 de novembre del 2017 es va produir un esdeveniment inèdit i nou al País Valencià. Per primera vegada en la historia des de l’accés a l’autonomia, un Govern de la Generalitat encapçalava una reivindicació unitària. Es posava al davant del poble que governa per reivindicar davant de l’Estat que ens desgoverna un finançament just davant l’espoli sistemàtic que patim els valencians. Ahir doncs va néixer també amb aquesta acció que deslegitima el Partit Popular, un nou valencianisme transversal que no sense tensions serà el nou subjecte polític dels pròxims anys. Només el Partit Popular es va negar a participar-hi.
Ahir també va fer la seua aparició una nova coalició d’esquerra valenciana i sobiranista, la que visualitzava les dues sigles històriques de més prestigi, la d’ERPV, l’Esquerra Republicana del País Valencià, i la d’EV, l’Esquerra Valenciana de l’històric dirigent valencianista Vicent Marco Miranda nascuda el 1934. La primera, atansada a la sensibilitat nacional valenciana més escorada al catalanisme polític i la segona més ancorada al sobiranisme valencià estricte però sense els llasts anticatalanistes que han caracteritzat determinada sensibilitat nacional valenciana.
Des de la Transició ençà –esperem deixar de parlar aviat d’eixe període– la denominada Batalla de València que més pròpiament s’hauria d’anomenar la Massacre de València, perpetrada per les forces més reaccionares de l’Estat espanyol, va deixar el sobiranisme valencià (altrament conegut com a nacionalisme i/o catalanisme) fortament traumatitzat i tràgicament fragmentat en capelles que feien d’un determinat tret ideològic i/o nacional un dogma sobre el qual s’edificava tot l’edifici ideològic i polític, i que amb la desfeta, quedà sense esma per practicar allò que a la política li és propi: la intervenció pública en el afers dels ciutadans. No obstant això, un efecte col·lateral d’aquest fenomen va ser la forta ideologització d’aquest món que ha perdurat en el temps i que vegetativament ha anat creixent a mesura que passaven els anys, deixant cada vegada més palesa la necessitat d’un component valencianista no sucursalista a mesura que s’esvaïa el miratge-parany dels partits dinàstics espanyols del tàndem PP/PSOE.
Un creixement que ha anat acompanyat de la certitud cada vegada més estesa en la societat que sense el component nacional valencià, qualsevol política acabarà sent eixorca i aliena als interessos reals del País Valencià i dels seus ciutadans. Dins d’aquesta sensació cada cop més estesa pren cos i una nova dimensió la famosa frase de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
La presència poderosa de Compromís a les Corts i al Govern valencià ha cristal·litzat aquest canvi de cicle. Al mateix temps, però, la “real politik” de la praxi de Compromís que recordem és una coalició en bona mesura antinatural, que aplega el nacionalisme moderat del Bloc Nacionalista Valencià (majoritari dins la coalició però opac i en un segon terme polític), l’esquerra comunista posada al dia de sensibilitat federalitzant d’Iniciativa pel Poble Valencià i l’aport ideològic ecologista d’Els Verds, configurant un poti-poti de baixa vertebració que s’ha revelat com un gran ariet per superar l’injust i antidemocràtic llindar del 5% autonòmic que ens ha mantingut presoners sota l’ègida del PSOE primer i del PP després, però que ha difuminat de manera extrema el seu discurs ideològic (i perquè no dir-ho, també la seua praxi), que a més a més, encara resulta més adulterat en el Govern del Botànic per la presència del PSPV-PSOE i per Podemos, dos pols d’atracció que estan tensionant internament Compromís perillosament. No cal que recordem les tensions provocades al si del Bloc per l’aliança preelectoral amb Podemos.
Si algun tret ha caracteritzat i caracteritza el nacionalisme sobiranista valencià és el seu ideologicisme molt positiu per les etapes de resistència per un cantó i per la seua inadequació, conseqüència de la seua història per la “real politik” per un altre. No és estrany doncs que el malestar en el món sobiranista estiga creixent de manera notable davant el discurs i la praxi política de Compromís.
És en aquest context on apareix d’una manera clara i meridiana la necessitat de configurar una nova opció electoral, la d’un sobiranisme independentista que aposte fermament i tranquil·lament per una República del País Valencià sense estridències però amb fermesa i competència, i que supere per un cantó les velles antinòmies catalanistes-valencianistes, les múltiples capelles que al remat acaben sent improductives a l’hora de l’acció, i de posar en valor “polític” l’immens capital ideològic que el món del sobiranisme valencià aixopluga.
A ningú se li escapa, però perquè aquesta o altra proposta política nova puga arribar a assolir presencia parlamentaria s’ha d’abolir el topall electoral del 5% autonòmic. Tema sobre el qual haurem de tornar.
És des d’aquestes reflexions compartides que ERPV i EV acorden fer una coalició, sí, però una coalició atípica en què tots dos pols resten oberts a l’aport de noves formacions, associacions i partits locals que vulguen afegir-se de manera còmoda i sense renunciar al seu discurs dins d’uns límits raonables. Entenem que cal publicitar una marca política que s’allunye de la sopa de sigles sense negar la diversitat, i dins un discurs entenedor i una associació política al temps ferma i flexible.
El temps ens dirà si ho aconseguim. Del que no cap dubte és de la seua necessitat imperiosa i radical. Per això, el Darrer diumenge d’Octubre, on férem públic el projecte conjunt, també deixàrem ben clar que aquest projecte no pretén anar CONTRA ningú, senzillament perquè el nínxol ideològic i electoral que volem confegir està desert, i ja va sent hora que els valencians deixem de practicar el nefand vici del vot útil i ens proclamem sense complexos com al subjecte polític que en realitat som. Parafrasejant a Raimon, cal que acabem d’una vegada amb eixe “silenci antic i molt llarg” que ens ha caracteritzat.
