Ja se sap que les estadístiques poden ser enganyoses, que les xifres poden ajudar a aproximar-se a una realitat, però que la realitat sempre és més complexa i polièdrica d’allò que pot arribar a reflectir una taula d’excel o uns gràfics de formatgets. A banda d’avorrides, les estadístiques, les enquestes i les demoscòpies són sospitoses de manipulació, de marge d’error i d’ús interessat de les dades. S’ha dit que les estadístiques són com un presoner interrogat: depenent de com el tractes et dirà el que vols.
Però hem de convindre que, per posar en marxa les polítiques que la societat necessita, hem d’usar indicadors. Així que, irremissiblement, s’ha de fer ús dels estudis estadístics que excel·lents professionals elaboren, cada vegada més acurats i precisos. Ara bé: Què passa quan les estadístiques es contradiuen? Perquè la setmana passada vam conèixer un estudi de la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Estudis Econòmics que deia que els valencians i les valencianes estem entre els habitants de l’estat espanyol amb major sensació subjectiva de felicitat. I, en conjunt, pràcticament la resta d’estadístiques ens parlen objectivament d’una situació molt negativa en quant a risc de pobresa, atur i desigualtat.
La desigualtat. Aturem-nos ací. La Unió Europea té en marxa la denominada Estratègia2020, una agenda de creixement i ocupació que inclou totes les iniciatives destinades a lluitar contra la pobresa i l’exclusió. Dins aquesta agenda, ha creat un indicador específic denominat AROPE (at risk of poverty and exclusion) que combina la taxa de risc de pobresa relativa amb la privació material severa i la baixa intensitat del treball a les llars. Doncs aquest índex AROPE ens diu que l’estat espanyol està, amb un 27,9%, a la cua dels estats europeus. Concretament el vuité des de baix. Però quan veiem l’índex del País Valencià, la cosa és molt pitjor: un 30,5%, que ens situaria només per damunt de Bulgària i Romania, i pràcticament empatats amb Grècia.
Amb una renda per capita entre les més baixes de l’estat, situats entre els pitjors llocs en la mitjana d’ingressos anuals per persona i, tal com apareix al mateix estudi que ens situa entre els més ‘feliços’, entre les autonomies de la cua del benestar (índex calculat atenent factors com l’educació, la salut, l’atur, renda, condicions socials, medi ambient…), sobta trobar-se amb tanta satisfacció davant la vida en general.
Res a objectar, faltaria més. És de celebrar que siguem tan feliços, de manera que complim amb l’estereotip del levante feliz. Segons l’estudi, les connexions socials i familiars contribueixen a aquesta felicitat compartida; l’autopercepció de la salut també afecta l’alt índex de satisfacció; potser també és cosa de l’oratge que tenim, m’aventuraria a dir… Tot i que, quan arriba una onada de fred com la que hem tingut recentment, resulta que un 23% de les llars de la província de València no tenen accés a una calefacció en condicions, cosa que també contrasta amb la mitjana espanyola, en aquest cas de l’11%.
D’acord: malgrat no tindre un estat de benestar massa desenvolupat, ni un finançament mínimament just que ens permeta accedir a millors serveis públics i condicions de vida, estem entre els territoris de més felicitat, només per darrere de les Illes Balears, Navarra i Catalunya, i empatats amb el País Basc. Doncs centrem-nos a pensar com podríem ser de feliços si aconseguírem una millora dels serveis públics, si reduírem la precarietat laboral i tinguérem millors sous i condicions de feina, si férem minvar les desigualtats i tinguérem una societat més justa i equitativa.
Ja que les bones sensacions subjectives les tenim, treballem per allò que ens ajudaria a capgirar les dades objectives: els recursos financers que ens pertoquen, els drets laborals dignes, una sanitat i una educació públiques de qualitat, un accés garantit a l’habitatge en condicions i una distribució de la riquesa justa i equitativa. Que el País Valencià siga el millor lloc on viure passa per lluitar.
