Els retards en l’aplicació de mesures de política econòmica importants per a un país vénen acompanyats de pèrdues i sobrecostos econòmics significatius, així com de grans perjudicis socials. I si una acció pública és hui fonamental per a incrementar la competitivitat i la fortalesa de l’economia espanyola, aquesta és l’execució del Corredor Mediterrani. Tant els retards injustificats del passat com la lentitud amb què s’estan duent a terme les obres en el present representen un cost elevat per a l’economia de l’Arc Mediterrani i, per tant, d’Espanya. Ací podria dir-se que mai tants han sigut perjudicats per tan pocs.
Hem manifestat en diverses ocasions, de paraula i per escrit, que tenim la convicció que el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, s’ha posicionat clarament a favor del projecte. I tenim l’esperança que aquest ministre faça honor a la seua paraula. Però en economia i en política econòmica els temps són fonamentals, especialment quan es tracta d’actuacions que afecten les estructures productives i de llarga durada. Accelerar el procés d’execució del Corredor Mediterrani, amb tot el que això comporta, és imprescindible si no volem perdre el tren del progrés i seguir incorrent en majors costos i més pèrdues per a molta gent de tot el país. Aquests costos i pèrdues són molts i de diferent naturalesa, i tots fonamentals per al present i el futur.
Una mostra palesa d’açò la tenim en l’activitat relacionada amb el cultiu de la taronja, eminentment exportadora com a gran part del sistema productiu de l’Arc Mediterrani. En aquests moments, en plena campanya dels cítrics, més de 9000 camions, en la seua majoria carregats de taronges, creuen la frontera diàriament per a portar-la als mercats europeus. Aquest fet no solament comporta un increment de trànsit en les carreteres, amb la consegüent congestió i pressió per a l’aplicació de peatges en les carreteres europees. També genera un important augment de la contaminació, la qual cosa comportarà nous gravàmens i efecte reputació negatiu dels nostres productes segons s’avance en l’aplicació de l’Acord de Paris sobre el Canvi Climàtic.
Però l’efecte més immediat, i de gran repercussió social, és que el diferencial de cost de transport entre el camió i el tren representa una mitjana d’entre cinc i sis cèntims d’euro per cada quilo transportat a favor d’aquest últim. És a dir, amb l’accés en ferrocarril en ample europeu, l’estalvi en cost de transport seria molt considerable i la seua absència ens costa una fortuna cada dia. A més a més, des del punt de vista de la seguretat d’accés als mercats, el tren té avantatges, especialment a l’hivern i per raons meteorològiques. La situació actual no només minva els ingressos del camp, sinó que propicia l’abandonament del cultiu, la desaparició d’explotacions, la destrucció d’ocupació i la degradació de les condicions de vida dels agricultors.
D’allò que hem dit abans, es dedueix que l’absència de perspectiva econòmica, social i ecològica del govern d’Espanya, responsable del desenvolupament d’aquesta infraestructura i dels imperdonables retards en la seua execució, està generant no només un seriós problema d’ineficiència econòmica, ja que amb les pèrdues acumulades durant el retard s’hi podria haver pagat ja la inversió, tal com hem denunciat tantes vegades, sinó considerables danys en l’economia i la societat de l’Arc Mediterrani.
S’entendrà, doncs, la nostra insistència, durant els últims anys, en la necessitat imperiosa de dur a terme aquesta infraestructura amb l’objectiu d’enfortir la posició competitiva del sistema productiu de l’Arc Mediterrani, garantia d’ocupació i benestar social. Però a açò s’uneix el fet que la seua implantació constitueix una oportunitat seriosa de generar una evolució significativa i necessària del nostre model productiu, una evolució que impulse i atraga activitats de major valor afegit, relacionades amb la logística, serveis avançats i nous sectors productius d’elevat valor afegit, ja que convertiria aquest territori i els seus ports en un lloc privilegiat del trànsit de mercaderies entre Europa i Àsia.
Amb tot açò en joc, no pararem d’insistir en la necessitat de conjuminar actors, esforços i capacitat de pressió perquè, d’una vegada per sempre, l’acció pública es pose al servei de la raó social i econòmica i de l’interès general. Perquè la ràpida execució del Corredor Mediterrani no solament serveix als interessos de l’Arc Mediterrani, amb més del 40% de la població nacional, sinó als de tot Espanya i tots els sectors socials. I açò no és només responsabilitat del govern sinó de tots els grups parlamentaris compromesos amb el progrés i benestar dels espanyols: amb accions que contribuïsquen a accelerar la inversió i execució del projecte, no solament amb paraules.
