El canvi climàtic és el repte més important del segle XXI i segurament el més complicat al qual ha de fer front la humanitat. Pensar que l’acció humana pot provocar una cosa tan immensa com canviar el clima que suporta la vida tal com la coneixem resulta aclaparant. Com pot ser? Com hem arribat fins ací?
Certa part del món (a la qual pertanyem) practica un estil de vida en què el consum energètic és absolutament exacerbat, superant en diversos ordres de magnitud l’emperador més ric de l’antiguitat. Tot eixe estil de vida el suporta (aproximadament), un 80%, la crema de materials fòssils, emetent tant de CO2 a l’atmosfera que els albellons naturals, com ara la vegetació, no són capaços d’engolir suficientment ràpid via fotosíntesi. Això fa que un excés majúscul de CO2 quede en l’atomosfera i escalfe en planeta per efecte hivernacle.
Augmentar uns graus la temperatura mitjana global pot empentar-nos a un nou estat on la vida dels ecosistemes (i la nostra, per descomptat) es veja amenaçada seriosament. No en dos o tres segles, sinó des de ja mateix. Els detalls concrets de tot aquest desastre estan analitzats, contrastats i publicats per la comunitat científica que, periòdicament, via l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), actualitza i difon a través del seu web.
Utilitzar la paraula “exacerbat” per referir-nos al consum energètic porta l’imaginari col·lectiu cap a fotografies com la d’un cotxe amb quatre tubs de fuita, grans consumidors que llancen productes al fem quan encara no estan gastats, supermercats que malbaraten menjar, gent que posa la calefacció tan elevada que obliga a vestir màniga curta, ciutats excessivament il·luminades, etc. El consum energètic resulta obscè en tants i tant casos. Però pensar només en “eixos” casos ens fa simplificar excessivament el problema. Ben cert és que si modificàrem totes eixes actituds, les emissions baixarien en gran mesura. Però també és cert que el preu de la crema de carboni, gas i petroli implica, de la mateixa manera, viure en societats on podem escolaritzar els nostres fills, on podem tindre investigació per a posar-nos vacunes i curar malalties, vol dir viure en entorns segurs, amb hospitals, tendes on comprar menjar i roba, llits on dormir, aigua calenta, cases on estar. La paraula “exacerbat”, malauradament, també fa referència als pilars que sustenten la nostra forma de vida, que tant estimem, a través de la qual entenem el dia a dia. Pot la tecnologia renovable donar suport a tot això? A quin preu? Quan? Com de ràpid? Arribarà tan aviat com ho necessitem? A quant hem de renunciar per arribar a un equilibri? Està l’acció política disposada a capgirar-ho tot per a fer-ho possible?
Vivim en una època on hem pogut ser testimonis d’increïbles avanços científics i tecnològics. Hem construït màquines i experiments que han sigut capaços de detectar partícules fonamentals, ones gravitacionals, tenim informació sobre què va passar pràcticament des del segon zero després del Big Bang. Som capaços d’utilitzar tècniques d’edició genètica per curar malalties o millorar el menjar, de fer trasplantaments d’òrgans al nostre cos, de volar. Podem comunicar-nos de manera instantània amb algú que està a l’altre costat del món i accedir a tot tipus d’’nformació. Podem, fins i tot, cremar materials fòssils de fàcil extracció per moure turbines que mouen alhora la vida de milions de persones. Podem també mesurar la temperatura global del planeta i veure com tot això està provocant un desastre climàtic.
Però això no sempre ha sigut així, la ciència i la tecnologia no han avançat de manera lineal en la història. Sense dubte, ara estem en un punt àlgid. I la política? Estem ara en un punt àlgid d’organtizació i democràcia social? Serem també testimonis d’una política que estiga a l’altura de les circumstàncies? Entén la política que la qüestió climàtica implica importants decisions, moltes d’elles impopulars, que s’han de prendre de manera immediata? Podran els nostres fills ser testimonis d’una societat on el bé comú ha prevalgut sobre el curtterminisme, l’egoisme i el capitalisme desmesurat? Podrem construir un sistema social compatible amb si mateix?
De tot això parlarem aquest dimecres 13 de desembre en un col·loqui sota el lema ‘Canvi climàtic: ciutat i acció’, que tindrà lloc en la Sala la Muralla del Col·legi Major Rector Pesset (plaça del Forn de Sant Nicolau 4, València), organitzat per Iniciativa-Compromís València. En el col·loqui participaran Yayo Herrero, directora del FUNHEM i professora en la UNED; Andreu Escrivà, ambientòleg i autor del llibre Encara és Tard: Claus per entendre i aturar el canvi climàtic, i Joan Ribó, alcalde de València.
Te’n véns?
