Fa només uns pocs anys, qualsevol reclamació d’una millora en el finançament autonòmic era considerada pràcticament com una manifestació d’egoisme per part d’aquell territori, partit o entitat social que l’expressava. Quan no directament una mostra de “cobdicia” per part d’unes pressumptes “insaciables” Comunitats Autònomes que no se sabia ben bé per a què volien eixos diners quan l’Estat, entés exclusivament com l’Administració General de l’Estat i, per tant, el proveïdor de béns i serveis públics a la ciutadania, era un altre, que tenia la seua seu a Madrid i no a les autonomies.
El principi constitucional de solidaritat territorial i, en el nostre cas, el mite (encara) del “Levante Feliz”, semblava que vetava qualsevol anàlisi objectiu de la realitat (“Home, si els valencians són més rics que la majoria dels espanyols, tot el món ho sap”), o revisió crítica de les mateixes regles del sistema de finançament (perquè si es feia, es corria el risc de ser acusat d’“insolidari”).
Però amb el transcurs dels anys, el tracte injust que hem patit valencians i valencianes en matèria de finançament ha arribat a un punt tan insostenible que allò que fins aleshores havia quedat circumscrit a un debat tècnic o acadèmic ha irromput amb força a l’agenda política valenciana i a la mateixa agenda pública de la nostra societat. Perquè a diferència del que en els anys 90 i primers 2000 s’assumia majoritàriament i es repetia com a discurs hegemònic resulta que la societat valenciana ha anat perdent posicions en el rànquing de la prosperitat econòmica i social en el conjunt d’Espanya, que en els anys 80 encapçalava (queda en l’aire la pregunta, per als investigadors futurs, sobre quina part d’esta involució és atribuible al mateix infrafinançament i quina als governs que han gestionat els nostres afers públics en estes tres décades) fins a trobar-nos en este moment per baix de la mitjana: tenim més atur, més pobresa, majors desigualtats, etc. Eixa és la realitat. Una realitat que comença a ser més àmpliament coneguda pel conjunt de valencians i valencianes.
Per tant, ja no som aquella mítica societat benestant, que havia de practicar la seua solidaritat cap a altres territoris menys afavorits per un imperatiu ètic, sinó al contrari, ara som nosaltres els que necessitem la solidaritat de la resta o, almenys, deixar de fer “donació” del que ens fa falta per subsistir. Perquè estem aportant a la solidaritat quan hauríem de ser beneficiaris de la mateixa.
“Ja no som aquella mítica societat benestant,
ara som nosaltres els que
necessitem la solidaritat de la resta”
Però, a més, cada vegada la nostra societat és més conscient de com funciona l’òrganització de l’Estat i l’Administració consagrada en la Constitució. I que consisteix en el fet que tant l’“Estat” és l’Administració General que es dirigeix des dels Ministeris com que la Generalitat que és la institució d’autogovern del Poble Valencià, el president del qual, com diu el nostre Estatut, és, entre altres funcions, “el màxim representant de l’Estat a la Comunitat Valenciana”. Així mateix, també és coneixedora que 3 dels 4 dels pilars de l’Estat del Benestar: Educació, Sanitat i Serveis Socials (amb la cada vegada més important Dependència) són responsabilitat de les Comunitats Autònomes (només la Seguretat Social continua depenent del Govern Central) i de les seues institucions: ja siga Junta (Andalusia, Castelles, etc.), Govern (Basc, Balear, etc.) o Generalitat, com la Valenciana.
“La finalitat de la reivindació d’un Finançament Just,
és aconseguir una societat valenciana més justa”
Amb estes premisses, es comprén amb claredat que la finalitat de la reivindicació d’un Finançament Just, és a dir, per a què volem eixos recursos, no és una altra que aconseguir una societat valenciana més justa. Si la Generalitat és part de l’Estat, i té encomanada per l’ordenament jurídic, Constitució i Estatut, la direcció i gestió de les polítiques que han de garantir la igualtat i la inclusió social, ha de rebre els recursos econòmics necessaris per a fer-ho possible. Recursos econòmics a què tenim dret per un principi bàsic d’equitat i per fer efectiu l’autogovern del Poble Valencià, però que també ens calen per poder tindre un nivell de prestacions de la nostra Sanitat, Educació i Serveis Socials, “un Estat Valencià del Benestar”, com a mínim, equivalent a la mitjana de la resta de territoris, quan en l’actualitat està molt per baix, a causa que els nostres impostos van a finançar els d’altres territoris. Perquè sense un finançament just no hi haurà una societat valenciana més justa.
