Darrerament, el president dels Estats Units d’Amèrica del Nord, en una reunió amb congressistes (republicans i demòcrates) en què discutien sobre les lleis d’immigració nord-americanes, qualificà diversos països llatinoamericans com a “forats de merda”, entre ells Haití.
Si Donald Trump tinguera una mínima afecció per la lectura, i més concretament per la lectura de llibres d’història, escrits molts d’ells per brillants intel·lectuals nord-americans, coneixeria les causes que han fet d’Haití, dit de manera més fina del que ell ho ha fet, un “estat fallat”, un país que, com diuen amb humor negre els mateixos haitians: “Som un país amb un passat tràgic, amb un present també tràgic… però, feliçment, no tenim futur”.
Fam, misèria, malalties, desastre ecològic, governs inestables i impopulars… Fins a quin punt els EUA tenen responsabilitat històrica per la situació catastròfica d’Haití?
Des de la proclamació de la independència l’any 1804 (la primera república independent negra d’Amèrica llatina), els nord-americans van mostrar la seua inquietud per l’efecte de “contagi” que podria tenir sobre les seues regions esclavistes del sud, de tal manera que el reconeixement d’Haití pe part dels EUA es va produir l’any 1862.
El segle XX, que es va despertar amb els nous interessos imperials nord-americans, veurà les intervencions directes de l’exèrcit i del capital ianqui sobre l’illa. El 1910, el financer nord-americà James P. McDonald va proposar construir un ferrocarril que havia d’unir Port-au-Prince (la capital) amb Cap Haitien, de manera que va obtenir, pel preu simbòlic d’un dòlar, terres que travessarien la via fèrria (20 quilòmetres a la dreta i 20 a l’esquerra) d’un ferrocarril que no mai es va construir però on Mr. McDonald va poder, per damunt de gran extensions fèrtils expropiades als camperols, conrear plàtans que exportava al seu país.
Després van arribar la Haitian American Sugar Company (HASCO), la Haitian Products Company, la United West Indies Corporation, l’Standard Fruit and Steamship Corporation, etc., que van cultivar i comercialitzar café, cotó, sucre, l’esmentat plàtan i que van criar ramat.
Entre 1910 i 1911, el Departament d’Estat va donar suport a un consorci d’inversionistes nord-americans encapçalats pel National City Bank of New York per tal d’adquirir el control de la Banque National d’Haïti, l’únic banc comercial i de la tresoreria del govern en tota la nació.
I, juntament amb les grans empreses, van desembarcar l’any 1915 els Marines, com sempre, per tal de protegir els interessos de les seues empreses i els conciutadans davant els aldarulls que sacsaven el país. En les sis primeres setmanes de l’ocupació, els representants dels Estats Units es van fer amb el control de les duanes d’Haití i les principals institucions administratives i econòmiques, com són els bancs i el tresor nacional. Amb això es van assegurar que el 40% de la renda nacional fos emprada per a poder afrontar el pagament del deute als bancs americans. I els Marines van restar fins a l’any 1934.
Més tard, l’any 1957, dins d’un país mogut, on les aspiracions sobiranistes populars van ser sufocades en sang, arribà François Duvalier, que va establir una dictadura a l’empara, novament, del Departament d’Estat… fins al 1986. El “duvalierisme” va ser el laboratori on es van experimentar les noves teories del desenvolupament aplicades pel president Truman, en ser Haití un peó nord-americà al Carib (la revolució cubana es consolida l’any 1959) que es va beneficiar de la massiva ajuda (alimentària i militar) nord-americana.
Posteriorment, en caure Duvalier, en la nova fase neoliberal, els Estats Units, bé directament o mitjançant els organismes que controla el FMI o el Banc Mundial, va prestar crèdits a Haití, però condicionats a l’eliminació de restriccions quantitatives a la importació d’aliments, la disminució de tarifes duaneres a aquestes importacions, estímuls a la producció de productes per a l’exportació, eliminació de taxes a les exportacions, etc., tot el que va confrontar la seua agricultura a una competència, essencialment nord-americana, amb la qual era impossible competir i que va provocar crisi alimentària i la ruïna dels seus llauradors. Els Marines, que ja tenien aprés el camí, van tornar a intervenir Haití l’any 1994 i el 2004, en clara ingerència amb els assumptes interns del país.
El 12 de gener del 2010 es va produir un dels més forts terratrèmols que mai no s’havien donat al carib, amb una força de 7,3 graus en l’escala de Richter, que va produir 316.000 morts i 350.000 ferits a l’illa, de manera que va deixar 1.500.000 persones sense llar. Va haver un moviment extraordinari de solidaritat internacional; a nivell econòmic es van poder recaptar 5.300 milions de dòlars per a la reconstrucció.
A qui se li va encomanar la coordinació de l’ajuda internacional? A l’expresident Bill Clinton, qui al llarg del seu mandat l’any 1994 va pressionar el president haitià Jean Bertrand Aristide perquè permetera la importació d’arròs amb tarifes molt baixes, del 3%, quan als països de l’entorn (aquells que conformen el CARICOM) són del 40%. Així que Haití passà d’autoabastir-se a importar hui el 80% de l’arròs que consumeix.
Senyor Trump, intervencions militars, imposicions econòmiques que han portat Haití a la ruïna, suport a governs corruptes… tot això ha deixat un país desballestat, en la indigència, ingovernable, que el porta a vosté a parlar de “forat de merda”.
Però, com diu el sociòleg haitià Franck Sagury: “La misèria a Haití no és un fenomen natural (…). El procés es realitza en col·laboració amb els haitians, amb tots ells, però amb els líders i la classe dominant aliada amb la burgesia internacional, en particular amb la dels Estats Units i els seus llauradors. Cercant un espai de mercat, es va identificar Haití amb l’ideal per a vendre el seu producte. Per a poder-ho fer, es veuen obligats a desfer sistemàticament la producció nacional, que és precisament el que s’ha estat fent fins ara”.
