No, no és normal

Diumenge passat vaig acostar-me a l'Albufera, a fer alguna foto. Manies que tenim els qui ens agrada la natura. No havia caminat massa fins que vaig començar a suar i això que m'havia vestit com si fóra un dia assolellat d'abril. De vesprada vaig quedar amb una amiga i em va dir que no recordava tanta calor a un gener, mentre buscàvem una taula al recer del sol, vora la mar. Jo li vaig dir que vaja, en feia, però potser no tanta, i li contí com en gener del 2016 vaig haver de remullar-me els peus al riu Bergantes, vora Morella, a mil metres d'altitud. Que potser exageràvem i que ens estàvem bevent la cervesa sense jaqueta, d'acord, però no era per a tant. És el que té parlar sempre de canvi climàtic: que de vegades no vols ser el catastrofista, qui de seguida detecta signes de l'apocalipsi. De vegades, vols prendre't una cervesa i no pensar-hi més.

Però quan torní a casa vaig veure de seguida que, en este cas, la percepció era real: havíem batut un rècord històric de temperatura. A l’endemà aní a dinar amb mons pares al Saler –sí, l’Albufera té un encant especial per a mi– i passejant vaig pensar: “Fotre, fa més calor encara que ahir... però no pot ser!”. Em tornava a equivocar: podia ser, i tornàrem a batre el rècord. Dos vegades en dos dies. Quasi 27 graus en gener. La pregunta, però, és evident: És això “bon temps”, com han afirmat tants periòdics i telenotícies? La resposta és no.

Els valencians associem bon temps a anar pel carrer sense morir-nos de calor i, alhora, amb la possibilitat de prendre'ns alguna cosa a una terrasseta. És agradable, per què no dir-ho, recórrer un passeig marítim en un d'aquells dies que semblen fets per a la postal, dels que fan que t'oblides que estàs a l'hivern. Però el problema, ai!, és que eixos dies no vénen sols. El fred és necessari per al nostre organisme, per als cultius, per als animals –molts dels quals estan veient alterats els seus cicles naturals–, per als boscos, els habitants de la mar i les marjals. Si no hi ha hivern tot comença a desajustar-se, com una rentadora a la qual li falten peces i no està falcada. Per no mencionar la pluja: en comptes de detergent, a la rentadora li estem posant arena de platja i còdols de riu. Però, a més, és que els 27 graus de gener (quan la mitja de les màximes és de 16,4 ºC!) formen un pack indissociable –com els iogurts– amb mínimes de 30 graus a l'estiu, amb ones de calor, amb el mosquit tigre, amb les panderoles tot l'any, amb el rebut de la llum més car, amb la sequera, amb la desaparició de les tempestes d'estiu, amb les taronges que no arriben al punt de dolçor que toca o l'atmella que pateix un any sí i un altre també, amb les alertes per calor sufocant que ens impedeixen fer esport o els incendis que cada vegada són més virulents. El pack és diu canvi climàtic.

No, dos dies seguits amb màximes de més de 26 graus a València en gener no és bon temps: és el símptoma que alguna cosa no funciona bé al nostre clima. Pensar que és "bon temps" és com si sonara l'alarma antiincendis a una escola i els xiquets i mestres es posaren a ballar, en lloc de pegar a fugir i cridar als bombers: ens ho miraríem horroritzats!

Llàstima, això sí, que el Comitè d'Experts en Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana no s'haja reunit des del 2016 i no haja pogut fer cap informe ni dictamen al respecte per tal de conscienciar la societat i els mitjans. Seguirem esperant. A l'ombra, amb una cervesa a la mà i en mànega curta, per suposat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat