La quarta pota

En els últims dies ha aparegut una cadira gegant a la Plaça de l'Ajuntament de València. Per a sorpresa del veïnat del cap-i-casal, dels valencians d'altres comarques de pas per la capital i del gran nombre de forasters, de prop i de lluny, que ens visiten cada dia. Una cadira tradicional valenciana (“una cadira de boga”) com la que molts de nosaltres hem vist a casa dels nostres majors, a la qual li faltava una de les seues quatre potes. La quarta pota. No, no era un avanç del monument de la falla de l'Ajuntament (tot i que ho podria haver sigut). La figura era una al·legoria de la situació de l'estat del benestar o, en terminologia de la Constitució Espanyola de 1978, de "l'estat social" al nostre territori. Perquè al nostre estat del benestar, encara, després de 40 anys, li falta una de les quatre potes que l'han de sostindre.

Per raons històriques, l'estat espanyol va fer tard a l'estat del benestar i, per este motiu, cadascun dels seus pilars van anar implantant-se amb retard respecte del que s'havia esdevingut a l'Europa Occidental. Primer fou l'Educació bàsica, universal i gratuïta; després la Seguretat Social i la Sanitat, inicialment per als treballadors i les seues famílies i més tard per a tota la ciutadania (si bé per al govern de Rajoy la sanitat encara no és un dret universal). Però, i els Serveis Socials? Eixos Serveis Socials europeus foren tan potents que en un primer moment que els emigrants econòmics dels anys 60 i 70, i actualment els nostres joves d’Erasmus (o els treballadors qualificats que perdem, ai!), els descobrien amb sorpresa… Doncs els Serveis Socials no van arribar a desplegar-se del tot. La seua implementació va quedar abortada. Amb la crisi del petroli i l'onada conservadora que la va seguir a finals dels 70 i principis dels 80 (que ens va arribar ací anys després… com tot), el discurs socioeconòmic hegemònic al món va canviar i es van abandonar els postulats socialdemòcrates per uns de neoliberals. Són els anys de Reagan i Thatcher i, a Espanya, dels darrers governs de Felipe González i els primers de Jose M. Aznar. Al País Valencià són els anys en què el PP assoleix el poder als ajuntaments i a la Generalitat. És per això que no es va acabar de completar l'evolució des de l'enfocament tradicional de “beneficència” cap al modern de “protecció social”, és a dir, des de l'almoina cap a la garantia social.

I, així, el Consell del Botànic s'ha trobat amb situacions com les següents. Uns serveis socials municipals que administrativament són considerats programes temporals anuals, malgrat ser l'assistència social bàsica una competència (i un servei públic obligatori) legalment atribuïda als ajuntaments (per la Llei de Serveis Socials de la Comunitat Valenciana de 1997). Una xarxa de residències i centres de dia per a persones majors on les de titularitat pública i gestió igualment pública són una clamorosa minoria (en una part, municipals, tot i no ser competents), les de titularitat pública i gestió externalitzada algunes més, però el gruix de les places sostingudes amb fons públics (insuficients per a fer front a la creixent demanda d'una societat envellida) són totalment privades. O una xarxa d'atenció a la diversitat funcional (i no parlem ja de la malaltia mental), molt deficitària i bàsicament producte de la iniciativa social d'associacions de familiars i d'altres entitats sense ànim de lucre. Recursos i programes per a conceptes més innovadors com l'envelliment actiu o el foment de l'autonomia personal senzillament eren pràcticament testimonials.

Però, sobretot, ens hem trobat també amb una percepció per part de la societat valenciana sobre els serveis socials encara ancorada en eixa "garantia social", hui totalment superada per la teoria social contemporània. És a dir, com uns últims recursos, d'emergència, per a la gent més necessitada, perquè la societat no els deixe caure (com les prestacions de la Seguretat Social per invalidesa), en lloc d'una política pública destinada a la plena inclusió social de totes les persones i grups en la seua singularitat i diversitat. Un conjunt de drets dels quals totes les ciutadanes i ciutadans som titulars i que al llarg de la nostra vida podem exercir. Perquè, per exemple, qualsevol pot arribar a ser depenent (el més probable). O víctima de violència de gènere. O ser discriminat socialment per la seua orientació sexual. O necessitar del recurs a un Punt de Trobada Familiar.

Amb la campanya 'La Quarta Pota', l'objectiu des de la Vicepresidència i Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives és doble. Per un costat, consolidar la idea que els serveis socials (inclusius, que és com s'entenen actualment) són una part imprescindible de l'estat del benestar, al mateix nivell que les altres tres potes: Educació, Seguretat Social i Sanitat. I, per un altre, capgirar eixa noció, quasi un prejudici, que el valencià mitjà té sobre que els Serveis Socials són només per a qui "està mal". No, la següent etapa en el progrés social, en la qual estan els països més avançats a què volem equiparar-nos, és la configuració d'uns autèntics drets socials homologables als drets civils i les llibertats públiques del constitucionalisme clàssic.

Eixe és el repte que volem encarar. Un repte ambiciós, doncs implica concloure el desplegament dels Serveis Socials, en el seu sentit de "protecció social" que tenien a finals del segle XX i, alhora, configurar-los des d'un enfocament inclusiu i de dret subjectiu, el propi del segle XXI en què vivim. Definir i construir eixe Model Social Valencià serà un esforç gran. Està sent un esforç molt gran. Però valdrà la pena, perquè els valencians no hem de fer mai més tard a res.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat