68 + 50 = 2018

Enguany arriba el cinquantenari d'allò que es va denominar el "maig del 68", que va tenir el focus inicial a París, mitjançant un moviment llançat pels estudiants de la capital francesa i que fou seguit per més nou milions de treballadors i treballadores de les grans fàbriques: de la siderúrgia, la metal·lúrgia, l'automòbil, el tèxtil, l'aeronàutica i fins i tot el sector dels llauradors, així com per milers d'estudiants i que trobà suport en bona cosa d'artistes i intel·lectuals. Aquestes mobilitzacions provocaren les vagues més importants que mai no havia hagut en tot Europa al llarg del segle XX i va fer trontollar la V República presidida pel general De Gaulle.

Semblava que en acabant de la II Guerra Mundial, a finals dels anys seixanta del segle XX, el procés que s'ha anomenat com la "Trentena Gloriosa" (1950 -1975) omplia de prosperitat i calma social una Europa convulsa després del conflicte bèl·lic (50 milions de morts, ciutats reduïdes a cendra i pertrets, la indústria totalment desfeta, milions de persones refugiades i desplaçades i fam en països que seguien comptant com a colònies en diversos continents).

No podia pensar-se que en la França del "Gordini per a tots" i el "2CV" o el "4L" (cotxes populars a preus mòdics assequibles per a l'economia del proletariat), de les vacances d'un mes en països del voltant amb tipisme com és el cas d'Espanya o Grècia (amb molt de sol i preus barats), la dels pisos de 60 metres quadrats de lloguer social (coneguts com a HLM) i de deficient construcció però que proporcionaven una llar a nombroses famílies arribades del camp (el fort èxode dels anys 50) o de la immigració de països veïns que abandonaven les seues barraques per tal d'instal·lar-se "triomfants" als barris perifèrics de les grans ciutats, la França gaullista que tenia la seua pròpia força de dissuasió nuclear, pogueren produir-se esdeveniments amb tan marcat tint revolucionari.

Malgrat la indubtable eufòria econòmica proporcionada per la introducció de la manera americana de fabricar en cadena, en la indústria europea i concretament en la francesa, hi havia en l'ambient social prou de malestar. Per una part, els conflictes colonials que havien acabat amb l'imperi francés a Indoxina amb la pèrdua de Vietnam, a l'Àfrica negra amb la independència de desenes de països, així com els seus Protectorats al Marroc i Tunísia i, tot i que li quedava Argèlia, una cruenta guerra d'alliberament nacional desenvolupada entre 1945 i 1962, dividí l'opinió pública i comportà la repatriació de milers de ciutadans i ciutadanes francesos. D'altra banda, una crisi de civilització que pot resumir-se en la consigna dels obrers de la Renault, que en una vaga portada a terme l'any 1964, demanaven "temps per viure".

Els moviments estudiantils de maig del 68 no reivindicaven únicament avantatges econòmics (l'atur juvenil era molt freqüent aleshores), sinó que posaven damunt la taula assumptes com l'accés a la universitat per als fills dels obrers; un ensenyament més crític, més obert i menys autoritari; una cultura adaptada als nous temps i no controlada per sectors del capital, de la burgesia, que la feia elitista i anacrònica; una democratització de la vida política que prenia aires autoritaris tant a la IV com a la V República del general De Gaulle, i altres temes com l'alliberament sexual, ja que la societat es trobava encotillada per una moral, que si bé en allò fonamental era laica, s'assemblava a la de la França de finals del segle XIX.

Doncs tot això va esclatar a París. Tot eixe malestar acumulat des de principis dels anys 50, passats els efectes immediats del final de la guerra mundial i les dificultats per les que travessava tot l'Europa occidental (la Europa no comunista) que significaren l'ajuda del Pla Marshall nord-americà, explotaren en un poderós moviment estudiantil i obrer que, si no sabia cap on pegar, almenys tenia clar que no es podia continuar d'aquesta manera.

Però el maig del 68 no sols fou francés, tot i que l'opinió mundial va fixar la mirada en tot allò que va passar a aquest país. Aquesta explosió d'indignació i còlera es va produir també a Alemanys, Itàlia, l'Argentina, l'Uruguai, Mèxic... i fins i tot als Estats Units. Per unes raons o unes altres, però en allò fonamental, amb gran sintonia, milers d'estudiants van eixir als Campus de les universitats exigint més llibertat, més democràcia, major transparència política, millors condicions de vida, respecte per a les minories ètniques (negres, indis, emigrants), despenalització de lleis que criminalitzaven les dones (cas de l'avortament), el final dels conflictes bèl·lics en marxa, la consideració del medi ambient dins les polítiques de les administracions públiques, etc.

Tot i que no es van produir revolucions, o aldarulls, reprimides violentament, fins i tot, com va passar a Mèxic, amb centenars de morts. Però, el maig del 68 va tindre efectes positius. En el plànol material, almenys en el cas francés, la patronal i el govern van haver de fer concessions importants: el SMIG (Salari Mínim Interprofessional Garantit) va pujar un 35% i el salari mitjà dels treballadors i treballadores arribà a incrementar-se un 12%. També es va aconseguir el desprestigi de De Gaulle i del seu partit, que arribaren a perdre el referèndum d'abril de 1969 sobre la descentralització de l'Estat i, aquest autoritari i prepotent general, es va veure obligat a dimitir del seu càrrec com a president de la república.

En altres latituds, la primavera del 68 també va donar els seus fruits, com és el cas dels Estats Units, ja que durant el mes de gener d'aquell any, els revolucionaris vietnamites van desencadenar "l'ofensiva del Tet" en coincidència amb l'inici d'any en aquelles contrades, ja que en la nit del 30 al 31 de gener, uns 84.000 combatents comandats per Ho Chi Minh, van desencadenar atacs per tot el país.

S'ha de dir que l'1 de febrer, els comunistes ja es trobaven a Saigó, havien atacat 36 de les 44 capitals i cinc de les sis ciutats autònomes. Aprofitant els focs d'artifici que es feien amb motiu del canvi d'any, van ser atacats les principals casernes, la Junta de Caps de l'estat Major, l'emissora nacional de Ràdio, el quarter general de l'exèrcit de Vietnam del Sud i algunes ambaixades.

Però una de les accions que més repercussions ocasionà posteriorment, fou l'assalt a l'ambaixada dels Estat Units d'Amèrica per un escamot de 19 vietcongs. L'opinió pública estatunidenca, que ja es trobava prou sensibilitzada amb la guerra de Vietnam, es va commocionar amb aquestes notícies que contradeien el triomfalisme dels seus polítics que donaven per guanyada la partida contra Vietnam del Nord i els seus aliats del FLN en el Sud.

En tot el món, les mobilitzacions estudiantils que abraçaven, a més de les reivindicacions pròpies, la solidaritat amb els revolucionaris vietnamites, es va celebrar l'ofensiva del Tet com un gran triomf sobre la gran potència nord-americana. El suport dels moviments estudiantils i d'altres sectors populars mundials, propicià que l'exèrcit nord-americà començara a retirar tropes i els seus dirigents comprengueren que la guerra estava perduda i que s'havia de negociar. Set anys més tard, la guerra de Vietnam, amb 20 anys a l'esquena, havia finalitzat amb la victòria de les forces revolucionàries.

A cinquanta anys de maig del 68, molts dels problemes que plantejaren les revindicacions estudiantils, continuen tenint actualitat. Les qüestions materials: salaris baixos i treballs en precari, l'altíssim percentatge de joves aturats en tot el món, el creixement de les desigualtats socials amb acumulació de riquesa en poques mans i la major extensió de misèria en què es troben països d'Àfrica i Àsia, la qual cosa obliga els seus habitants a recórrer el camí dolent i fins i tot mortal de l'emigració, l'èxode forçós a causa de les guerres del "contes de mai acabar", etc.

Però també les immaterials: uns dirigents –a nivell mundial en general– insensibles a la necessitat d'un canvi de rumb i a les demandes dels seus pobles, les revindicacions feministes, els preocupants problemes mediambientals, la sobreexplotació dels recursos, el canvi climàtic que fa perillar l'existència de la humanitat, la necessitat d'extensió de la cultura i l'alfabetització, la repressió de llibertats i drets, etc, tot allò perquè es van alçar a finals dels seixanta del segle passat, joves estudiants de molts països.

La qüestió és: podria donar-se novament un moviment semblant o amb certa semblança al de maig de 1968? Les causes romanen i els actors sembla que també. Tot és possible.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat