Cau en les meves mans un article que qualifica el projecte de pressupostos del Govern Espanyol d’indignant, d’insult als valencians, d’impresentables, de discriminació evident. Miro la data, abril de 2017, i penso que el periodista hauria pogut posar les mateixes declaracions per a ahir i avui.
Enguany hi ha més mots per al projecte de pressupostos: escàndol, arbitraris, engany, menyspreu, en el furgó de cua (aquest és un clàssic). Fins i tot el President Puig ha posat en escena un nou concepte “infrainversió perenne”, el concepte. I així he anat llegint i escoltant les declaracions d’aquells que tenen responsabilitats de govern, lamentant la passivitat, mirant d’entendre per què es neguen a dir les coses pel seu nom quan m’he trobat el mot que m’ha trasbalsat, ignomínia. Compte amb la ignomínia, no siga que d’emprar el terme en excés el buidem com hem fet amb tants altres.
Em ve al pensament el vers de Goytisolo “la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ignomínia”, sempre el recordo quan surt la parauleta fora de lloc. I amb açò no vull dir que no siguen ignominiosos els pressupostos, i tant que ho són.
És una ignomínia que els qui formen part d’un partit declarat “organització criminal” pels jutges decidisquen deixar 13 milions de persones en la misèria. Som els últims en inversió en tot l’estat amb un 6’3%, igual com ho hem estat des de fa massa anys. Ens cobren interessos per deixar-nos uns diners que, en realitat són nostres. Les inversions que prometen els pressupostos any rere any no es duen a terme. El Corredor Mediterrani veu com bona part de la seva dotació se’n va a les radials de Madrid (juliol de 2017) o a qualsevol altre lloc.
El problema està en la sorpresa, en el gest exagerat. Algú a hores d’ara, i després de tants anys d’espoli fiscal (sí, d’espoli fiscal) se sorprèn del maltractament que patim els valencians? Ja el patíem mentre governava el PP, l’any 2013 la inversió fou del 6,2% i ja eixírem tots a fer declaracions similars a les d’ahir. A què tanta sorpresa? Clar, que no s’entendria que eixira el cap del Consell dient “ja ens ho esperàvem, ens han fet el que ens fan any rere any”, tot i que aquesta és la realitat. Una realitat que ens diu que l’augment en la partida de defensa servirà per a comprar avions al país que calga a canvi d’un pres polític, o millor per a fer el ridícul i que la justícia d’aquell país et diga que sí a la compra d’avions però que de presos polítics a Europa només en té Espanya.
De debò algú pensa que patim infrafinançament? Que és un problema d’uns milions de més o de menys? El País Valencià està segrestat des de fa molt de temps per l’espoli fiscal sistemàtic, res és anecdòtic. Si patim espoli, és perquè saben que no plantarem cara, que eixiran els nostres representants institucionals amb posat molt seriós a parlar d’escàndol, d’engany o de menyspreu; que portaran una pancarta demanant finançament just i ahí quedarà la cosa, seguirem sense Corredor Mediterrani, sense millores d’infraestructures, sense dotació per a sanitat o ensenyament, sense poder desenvolupar una indústria cultural com cal.
Diguem-li pel seu nom, diguem-li Espoli Fiscal i posem-nos a buscar solucions de debò. Unes solucions que passaran per lluitar per l’Agència Tributària Valenciana, per recaptar els nostres impostos i gestionar-los en funció de les nostres necessitats. De no ser així preparem-nos perquè ens diguen que el Corredor Mediterrani passa per Madrid i per a llegir d’ací a un any les mateixes declaracions que avui o que fa un any, i dos.
Caminem cap a la llibertat, no renunciem a la Sobirania Fiscal, no ocupem seient en el festí de la ignomínia!
