Quan arribes a Gaoua, a l’oest de Burkina Faso, i baixes de l’autobús que t’ha portat des de la capital, Auagadougou, a la vora del vehicle hi ha dones que t’ofereixen bosses de xufa per si vols assaciar la fam després de fer quatre hores de viatge. Sí, la xufa és un tubercle conegut en aquesta zona subtropical de Burkina, que se sol consumir en gra, remullada, des de temps immemorial i que, des de fa anys, la compren comerciants espanyols (generalment valencians i catalans) per a fabricar també orxata que, fraudulentament, porta la Denominació d’Origen Xufa de València.
A la capital de Burkina, vam conèixer un jove que es guanyava la vida viatjant pels pobles on es conreava el tubercle, recollint dels camperols xicotetes quantitats que anava emmagatzemant fins a tenir un cert volum, segons ens comentà, i ho exportava a Barcelona. La xufa s’ha posat de moda. És un superaliment a causa de les moltes propietats que sembla tenir. Als Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Japó… les revistes especialitzades en nutrició proclamen els beneficis d’aquest vegetal.
És el “boom” que fou imaginat fa anys, entre d’altres per Ramon Carrión, l’amo de Tigernuts Trader, qui ha segellat contractes amb llauradors del conegut “triangle d’or de la xufa” (Níger, Mali i Burkina Faso) i qui importa actualment al voltant de 5.000 tones d’aquest producte destinat a la Unió Europea i els Estats Units.
Si la xufa és aquest superaliment. El mateix es pot dir, segons ens expliquen les revistes de dietètica, d’altres productes vegetals com la xia, la quinoa o el sèsam. Sense eixir de Burkina, però en zones més eixutes i semidesèrtiques, al nord-oest, es pot conrear sèsam, que lògicament, a causa del seu preu al mercat mundial, podria substituir el sorgo i el mill, conreus tradicionals que suposen la base alimentària dels seus habitants.
Les ofertes de comerciants europeus i les respectives contraparts del país són contínues perquè els llauradors abandonen els cereals tradicionals i es posen a plantar sèsam, sempre amb la promesa que trauran més diners i que la producció tindrà sempre un mercat segur. Alguna cosa semblant podríem dir de la quinoa, un pseudocereal l’any del qual (2013) va estar marcat per la FAO, amb la qual cosa, i encara que fou de manera involuntària, les vendes d’aquest producte andí es van disparar. Qui no ha menjat quinoa en cap dels innovadors restaurants?; un altre superaliment per a gust de les classes mitjanes europees o nord-americanes a la recerca de nous sabors i de productes amb cert exotisme.
Quines conseqüències tenen aquestes tendències, amplament publicitades, sobre la producció i el consum dels llauradors i consumidors dels països menys desenvolupats? Doncs que deixen de conrear altres productes tradicionals, com ara la dacsa (per a què produir la dacsa autòctona amb baix rendiment si el transgènic que arriba dels Estats Units és molt més barat!), l’ordi, la civada, el sorgo o el mill. S’abandonen les papes, frígoles, arvella, pallar, llentilles, loctao, zarandaja (mongeta egípcia), acupi, mani, etc., per tal de produir el que el mercat mundial, molt sofisticat, exigeix i que promet comprar a preus tirats.
Mentre això passa, el consum dels llauradors indígenes, en part, es nodreix de productes de menor qualitat importats dels països del nord industrialitzat, agricultures intensives, productives, que troben eixida als seus excedents (forment, dacsa, soja… Fins i tot llentilles, cigrons o fesols) produïts en les grans superfícies mecanitzades del Canadà, Argentina, Brasil, Austràlia o els Estats Units. Polítiques alimentàries amb tints “esnobs” que minven la sobirania alimentària dels pobles i, a més, poden portar problemes de dèficits alimentaris, fins i tot epidèmies de fam.
