República, per què? República, per a què?

Com cada 25 d’abril, els valencians ens preguntem si la nostra existència com a poble té algun significat i, per tant, alguna mena de futur pel qual pague la pena fer esforços o si simplement som només un residu històric a recordar amb alguna celebració de tipus folklòric i continuar sent eixe poble «mesell i moll» que alguns prediquen interessadament des de l'esquerra espanyola, amb una identitat difusa que només s'entén com una variant regional del «ser espanyol».

Tot i que de vegades semble un interrogant prescindible –ja els agradaria–, en realitat és l’eix principal del debat polític i qui més s’encarrega de recordar-ho de forma periòdica és precisament la dreta espanyola, en concret, i les forces espanyolistes, en general. La tensió política a un País Valencià més aviat poc vertebrat, banalment blaver i lingüísticament perplex però encara amb una gran vitalitat continua estant centrada sobre l’eix nacional, un eix inevitablement escorat cap a l’esquerra. I a eixe interrogant, a eixe debat irresolt, des de fa un temps se li ha afegit un element nou: La República; però quina república, per què república i república per a fer què?

La república és una forma d’estat, és en realitat l’actualització de la monarquia quan es produeix la inversió en la legitimitat del poder. Quan el poder procedeix de dalt, de Déu, del seu representant a la terra, el Papa, l'emperador, el rei, etc. el poder rau en el monarca «per la gràcia de Déu» i el poble no té una altra funció que atansar-se al poder legítim.

En un determinat moment històric, aquesta relació s’inverteix i, en un període de temps relativament curt, el poder ‘legítim’ passa al poble, que escull qui l'ha de governar, i així, tot i mantenint una estructura pareguda a la de l’antic règim, el monarca passa a estar substituït per un president de la «res publica», és a dir, de «l’assumpte de tots». Tot i això, la figura del rei i de la institució monàrquica no només no desapareix sinó que a molts països perviu malgrat el nou paradigma de «Monarquia Constitucional», perfectament funcional amb el nou ordre, això si, perdent quasi tot el seu poder material a canvi de mantenir un poder simbòlic i representatiu de «la unitat i permanència de la nació», que relliga l’estat nació amb el seu patrimoni històric immaterial, que satisfà una necessitat emocional profunda de la població. Un patrimoni immaterial de la monarquia espanyola que només per fer-nos una idea de la seua naturalesa i de com ens és d’aliè, recorrerem només a tres fites històriques: 1. El seu fonament, quan es fusionen els regnes de Lleó (origen també de la nació portuguesa) i Castella i, per tant, absolutament estrany a la gènesi del poble valencià, producte de l’expansió mediterrània de Catalunya i Aragó. 2. Els decrets de Nova Planta, on es redueix el Regne de València a les lleis i idioma de Castella. 3. El cop d’estat feixista amb suport der la casa de Borbó i que culmina en l’entronització de Joan Carles I, que es reclama hereu del gloriós aixecament del 18 de Juliol de 1936 en un primer moment. Simplement, aquesta monarquia no és la nostra en cap modalitat possible.

L’exemple més emblemàtic de monarquia constitucional és el de la monarquia britànica, el primer lloc precisament on es va començar a limitar el poder del monarca i on va nàixer la democràcia moderna.

Doncs bé, això o una cosa molt pareguda, és el que ha passat a Espanya.

La monarquia va ser foragitada a les eleccions d’abril de 1931 i substituïda per una efímera república que va durar fins final de 1939 quan Franco després d’una sagnant guerra civil va restaurar la monarquia i es va erigir com a garant fins que una nova restauració va portar al tron Juan Carlos I de Borbó després de la seua mort el 1975. Tot i que Juan Carlos comença el seu regnat assumint el llegat del «Movimiento Nacional del 18 de Julio», ben aviat i gràcies a la legitimació que el PSOE i el PCE li atorgaren com a cap d’estat d’una nova ‘monarquia constitucional’ la monarquia espanyola va sent assumida progressivament per la població majoritàriament, malgrat haver estat foragitada per les urnes el 1931. La raó és bastant clara. La monarquia d’Alfons XIII mai no va poder consolidar una democràcia liberal equiparable a la resta dels estats del seu entorn, ben al contrari les convulsions del seu regnat amb dictadures (Primo de Ribera) pel mig i amb unes desigualtats socials sagnants van fer de la de república un sinònim d’alliberament social i modernitat, continguts que han perdurat fins els nostres dies, tot i que progressivament més i més debilitats.

La república espanyola –i el republicanisme– que va resistir vigorosament l'escomesa del feixisme ha arribat als nostres dies només com un record del passat. Això explica la falta de republicans i l'exhauriment del republicanisme com a moviment polític a Espanya.

Espanya ha deixat de ser republicana... justament quan Catalunya l’enlaira i proclama la República Catalana com el gran projecte de futur de la nació catalana.

La clau és troba a l’eix nacional. Els Països Castellans sobre els quals està edificada Espanya es troben ben a gust amb una «monarquia constitucional moderna» els països ostatges dels quals Catalunya és la punta de llança.

Eixa «unitat i permanència de la nació i el seu patrimoni immaterial», que és el principal capital de la monarquia, els és aliena i profundament incòmoda.

A ells... i a nosaltres els valencians que arran del 25 d’abril de 1707, aniversari de la Batalla d’Almansa, i les seues conseqüències, atès que mitjançant el decret de Nova Planta el 29 de Juny de 1707, se’ns van arrabassar lleis, institucions, costums idioma i futur.

Com anem els valencians a sentir-nos representats pel símbol una monarquia com aquesta que a més a més ni tan sols no fa cap intent de lligar-nos amb el nostre passat, sinó que ans el contrari ens l'amaga?

Som un país expropiat; fins i tot expropiat de la seua història.

El republicanisme s’ha anat apagant a Espanya fins a esdevindre residual. El republicanisme ha anat creixent a Catalunya fins a esdevindre hegemònic, però són dos republicanismes d’arrels ben distintes i no calen més introduccions per veure que l'independentisme català està informat pel sobiranisme; ras i curt: No hi ha republicanisme sense sobiranisme.

Catalunya és reivindica com a subjecte jurídic i nacional de dret i ho fa rebutjant de pla la continuïtat simbòlica amb la monarquia espanyola d’arrel castellana.

El País Valencià amb una trajectòria històrica en aquest sentit idèntica a la catalana encara no ha assolit un nivell de consciència similar i es troba perplex en la cruïlla entre dreta i esquerra, l’autonomisme i el sobiranisme, el republicanisme espanyol, unitària o federal/confederal i la monarquia borbònica, etc. La raó de la perplexitat és que al País Valencià encara no ha aparegut un moviment sobiranista el suficientment important per amerar capes importants de la societat. Eixe és doncs el repte: convertir el País Valencià en un subjecte jurídic i nacional de sobirania. Pensem només en una dada. La població valenciana ja és majoritàriament coneixedora de l’espoli que pateix per part de l’estat i, tanmateix, ningú no li ha fet cap proposta política per resoldre’l que no siga plorar.

En aquest sentit, hem de ser molt seriosos quan parlem de república, perquè no es poden fer propostes com aquestes sense un treball previ d’informació i de formació a la població i d’explicar per què i per a què volem una república. Portem més de 300 anys sent els ostatges d’Espanya, assumint la seua llengua, els seus costums i els seus símbols i amb una por fosca i amagada que confonem amb aquiescència lliure.

Senzillament la República espanyola ha mort i està soterrada. Ara ens toca fer la nostra, la República –sobirana– del País Valencià. I cap contraproposta més adient en aquesta data en què recordem la derrota militar que ens va deixar fora de la història i perquè la desmemòria no ens deixe indefensos de cara a un futur que es preveu convuls.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat