Bicicletes i bous, el miratge de la salvació del món rural

Fa uns mesos que se'n parla del desenvolupament del món rural, de quin futur li espera al nostre interior. El dia 26 hi ha convocada una manifestació a València per "Un món rural viu" on s'hi ajunten entusiastes dels bous al carrer –quants en quedarien sense subvencions i ajudes públiques?–, paranyers, caçadors, ciclistes de muntanya i algunes organitzacions de l'àmbit agroalimentari. Un dels objectius de la marxa és "denunciar la discriminació del món rural". Sobta aquesta reivindicació just quan es posa en marxa l'Agenda Valenciana Antidespoblament, quan es recuperen fons europeus per a canalitzar-los a l'interior, quan la gestió dels espais naturals recupera (a poc a poc, fins i tot massa a poc a poc) la funció de preservar la natura i arrelar la gent, quan es busca diversificar l'agricultura i la ramaderia i apostar per la qualitat. Actuacions insuficients potser, però que marquen un gir clar en la direcció de les polítiques públiques sobre el medi rural. Sobta més encara el silenci d'algunes de les organitzacions convocants durant l'època de la bombolla immobiliària, quan el desenvolupament territorial del País Valencià, que ja estava descompensat de dècades ençà, va bascular encara més cap a la costa, la qual actuava com a força extractiva de persones, recursos naturals i econòmics de l'interior. La gent del món rural pagava impostos perquè a València vinguera Ecclestone a beure champagne pagat per tots, i a d'ells no els tocava ni una engruna dels focs d'artifici. Amb una xicoteta part del que es va invertir en grans esdeveniments es podrien haver implementat estratègies realment ambicioses al medi rural. I és que si sumen vostès el cost conegut –que augmenta cada dia– de la Fòrmula 1, la Ciutat de la Llum, Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències i l'Aeroport de Castelló el compte que els ix és esfereïdor: 2.300 milions d'euros, sis (6!) vegades el pressupost anual actual de tota la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. I tot això malauradament massa vegades encaminat a plenar les butxaques d'amics, empresaris corruptes i polítics sense escrúpols que hui, afortunadament, ja no estan al Consell sinó als jutjats o hi van de camí. Inversions amb un retorn social escàs i qüestionable, que potenciaren la cornucòpia d'infraestructures prescindibles i equipament sense utilitat real, hipertrofiant el litoral amb els anabolitzants tòxics del crèdit barat, el treball precari, la rajola omnipresent i el turisme low-cost. Una orgia de desgavell territorial, social i econòmic que encara estem pagant a dia de hui, i de la qual no sabem massa bé com eixir.

El procés de degradació del món rural i la manca d'oportunitats no és ni d'ara ni tampoc de fa quinze anys; la bombolla urbanística l'únic que va fer és accelerar-lo. Però justament per això cal que ens plantegem si és una alternativa viable seguir fent el que hem fet "tota la vida", i que només ens ha portat a poder mantenir amb respiració assistida a l'interior del país. No hauríem de començar a repensar estratègies, en comptes de demanar que ens deixen fer "el que sempre hem fet"?

És lícit pensar que una d'estes vies poguera ser l'esport de muntanya; a les ciutats vivim des de fa uns anys una explosió de corredors i gimnasos, i potser traslladant-ho a l'interior aconseguim revitalitzar-lo, qui sap. I si bé se celebren centenars de curses cada any, han demostrat que no són la solució. Més encara: moltes tracten la muntanya com un escenari, no com un actor amb veu pròpia, com demostra el "hashtag" (etiqueta) emprat a les xarxes socials a l'últim campionat del món de Trail a Penyagolosa: #CSEscenarioDeportivo. Les curses, com admeten molts dels corredors en privat, no serveixen de lligam amb el món rural. Molts dels que hi competeixen ho farien igual a un polígon industrial o una cantera abandonada. Són –i ja em perdonaran vostès, si els agrada això de córrer– els nous "domingueros", però amb una addicció fortíssima per la competició, el que és potser el valor més allunyat de tots els que defineixen la muntanya. Allà, entre sendes i bosc, som convidats d'un espectacle únic, d'una coreografia estàtica i un cor de veus múltiples que, si vas massa ràpid, deixes d'escoltar i gaudir. I ja els assegure que 800 bicicletes per una pista forestal només deixen solcs i plàstics, i cap arrel; la muntanya i la seua gent segueixen igual el dia d'abans i el de després. Sobta, i de quina manera, que des d'una part de Compromís –i sense desautoritzacions públiques– estiguen demanant rebaixar la protecció del Penyagolosa, un minúscul espai protegit de 1000 hectàrees, per a poder fer el que a les associacions esportives els vinga en gana: total, això deu ser el desenvolupament rural, no? "Desarrollismo de interior", si ho posem en terminologia dels anys seixanta, que s'hi acobla perillosament bé al que s'està debatent. Proposar una disminució de la protecció ambiental respecte a la que va aprovar el Partit Popular de Rafael Blasco i González Pons és tota una declaració d'intencions, que hauria de fer saltar les alarmes a la coalició valencianista. Però no només allà: ara que l'espai verd sembla estar en disputa (curiós: just quan sí que s'estan proposant coses veritablement ecologistes, i no cortines de fum sense substància ni fonament), partits com Podem o organitzacions ecologistes no n'han dit ni pruna. On estan, tan bel·ligerants que han sigut amb altres assumptes secundaris que d'ecologistes no en tenien ni el color verd? Parlar del territori és parlar de la base, de l'essència, del futur, i és que potser no hi ha debat més fonamental que eixe.

Qui escriu açò és un urbanita que s'acosta a la muntanya sempre que pot, i ho fa amb respecte, desconeixement i ganes d'aprendre. M'he equivocat moltes voltes i espere fer-ho moltes més, especialment quan parle de l'interior. Ni en tinc la solució ni tracte d'oferir-la. Però fóra bo que alguns dels qui donen suport acrític a certes reivindicacions com la del dia 26 siguen sincers sobre si estan reflexionant amb honestedat sobre eixe futur rural, o només estan emprant l'interior com a excusa i ferramenta d'usar i tirar per a perpetuar allò que els agrada fer, sense tenir en compte l'entorn, els pobles i la natura; si els qui demanen despullar la natura del vestit de protecció legal que ens ha costat dècades i molt d'esforç teixir ho fan perquè creuen que així la gent viurà millor, o només són simples càlculs electorals. A mi ja els dic que eixe dia no em trobaran a València, sinó a la muntanya, que és potser la millor forma de manifestar-se per un món rural al qual no li calen salvadors de pneumàtic i pólvora impacient.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat