Diacrítics que centrifuguen

L'AVL acaba de sancionar, per l'Acord núm. 31/2018, d'1 de juny, quatre punts: diacrítics, dièresis, guionets i erres intervocàliques, sense especificar ni citar l'Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (OIEC), ratificada en octubre de 2016 i d'obligat compliment a partir de 2020. Són aquestes unes 'Normes de Castelló' del segle XXI? De fet, la gran majoria ja aplica aquesta normativa des de l'1 de gener de 2017, com és el cas de la CCMA (TVC, Catalunya Ràdio), encara que no tota la societat catalana hi veu clar (algunes universitats, per exemple). Com les nostrades Normes de 1932, acceptades i practicades per tota la societat cultural valenciana a partir d'aleshores. Fins a la creació de l'AVL, una consolidació del consens social i l'esperit de concòrdia com a filla d'aquelles Normes del 32. No eclipsem l'ambient amb una "llengua d'accents".

Crec que les simplificacions de l'AVL arriben tard i malament. Les dos institucions haurien d'haver sonat la flauta a l'uníson. Els docents de valencià haurem de desalfabetitzar-nos i l'estàndard –que diuen que és automàtic i ens uneix (força centrípeta) enfront de la variació que ens separa (centrífuga)– haurà de reconduir-se. Si ensenyar llengua era la cosa més divertida, ara encara més, perquè haurem de fer filigranes per admetre variació (ja no estem tan units) i emetre textos coherents (o tot o res, o admetem OIEC i GIEC o no fem res).

De fet, els últims dos anys, des de sectors com l'ensenyament (un dels pilars bàsics de la normalització, no hem d'oblidar-ho) es preguntava sobre si calia o no acceptar o adaptar-nos a l'OIEC. La resposta (per exemple, al col·lectiu d'ensenyants de valencià per les proves PAU) era que mentre l'AVL, com a autoritat lingüística, no sancionara les dites normes convenia seguir amb les de sempre, tot i que s'acceptava si algú les volia aplicar coherentment, amb coneixement de causa. Fins i tot, les proves d'acreditació de valencià de les diverses institucions (universitats amb la CIEACOVA, Junta Qualificadora i EOI) han hagut de fer adaptacions a les preguntes d'examen tenint en compte l'OIEC (i també la nova gramàtica GIEC).

Ara ja hi veiem més clar. Tenim un punt de partida: l'AVL, tot i que no sembla haver sigut consultada formalment per l'IEC per a la confecció de la nova ortografia, no podia quedar-se arrere i, per força o per conveniència, havia d'assumir els canvis del nord. Amb coneixement de causa, això sí, perquè cal saber que fa 62 anys els nostres gramàtics i lexicògrafs F. Ferrer Pastor i Josep Giner, en l'Ortografia que encapçala el seu Diccionari de la rima ja proposaven la simplificació de l'accent diacrític a dotze casos. I el mateix Joan Solà considerà raonable aquesta proposat en 1990.

El mateix Ferrer Pastor (de qui commemorem enguany el centenari del naixement) reprén la simplificació dels diacrítics en la seua breu Gramàtica valenciana (1994), el prologuista de la qual, Emili Casanova, ja destacava: "Proposa l'eliminació de l'obligatorietat d'ús dels diacrítics. D'eixa manera s'evitaran les desorientacions d'escriptors i correctors i el fet que aquestos no atenguen suficientment els fenòmens expressius i propis de la llengua preocupats per la forma". Certament, són els mateixos arguments que Giner donava en 1956 i Ferrer Pastor reitera: usar tants diacrítics és una pèrdua de temps, és vàlid per als exemples aïllats que usem els mestres en les pissarres però que realment no són útils. I tot això, fruit de tenir os i es obertes i tancades (de forma natural) i que en algun moment es va pensar que hi hauria confusió.

Les relacions de l'AVL i l'IEC en són la clau. No poden ser de vosté, sinó de tu a tu, amb claredat i gens de servilisme. De fet, darrerament tot apunta que s'han intensificat els contactes i en l'Acord de l'AVL hi ha una clau en els dos darrers paràgrafs: acceptem la reducció dels accents diacrítics a 15 mots (bé, déu, mà, més, món, pèl, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós [i plurals, però no diu res de mots com adéu, rodamón, repèl, subsòl, pèl-roig]) amb el mateix procés que l'IEC (ara els valencians tenim tres anys per adaptar-nos-hi), però en els altres tres punts (dièresi, guionet, -rr-), l'AVL estudiarà els casos ("revisarà i consensuarà" amb l'IEC i altres institucions de la nostra llengua que no cita). O siga, accepte, acate..., però compte!

Ara és el moment de no quedar-nos darrere, d'escriure "hem d'erradicar la pobresa" o "dona dignitat a la dona" (i pronunciar amb o oberta la malavinguda marca de Mercadona < mercat per a la dona). En tres anys els nostres estudiants universitaris ja hauran acabat la carrera. I, en certa mesura, alguns haurem de pagar algun tribut (com deia al principi, desalfabetitzar-nos) i educar –reeducar– l'estàndard rebut, en aquest cas, en forma de convenció gràfica. No té importància mentre no perdem el nord i aquests assumptes del menjar i del beure no ens facen perdre la tasca que encara queda, la dignificació del que som i volem ser: normals. Normalitzadors (alguns diran "imposadors" i feixistes, però ja no hi fem cas, els vocables han desgastat el significat).

Per tant, la simplificació de diacrítics és una nova concessió dels valencians, però en aquest cas era justa i necessària (hem demostrat que partia de propostes valencianes). Molt sovint, els estudiants perden el temps memoritzant i no sempre assimilant unes normes que els són imposades. Només espere i desitge que en un futur no es faça una nova reforma gramatical (la gramàtica, recordem-ho, sempre va darrere de l'ús) per admetre (o substituir) els mots ja tan usuals entre nosaltres com fenòmen, exàmen, trovar, arrivar, messura, francessa..., com fan ja els mateixos que aprenen i no assimilen els diacrítics. Benvingut, doncs, el canvi. Però amb coneixement!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat