La història, diuen, es va repetint; primer com a tragèdia i després com a comèdia. No sé en quin moment ens trobem els valencians, massa trist tot plegat per a riure i massa recurrent per a evitar un lleuger somriure sarcàstic, si voleu.
El govern espanyol ha canviat de color i tot –quasi tot– segueix igual. La franca il·lusió produïda per les declaracions del ministre Ábalos sobre la finalització de la concessió privada de l’AP-7, ha quedat soterrada només amb una frase feridorament senzilla: “Ep, res no és gratis!”, diu el ministre, mentre afegeix un poc més d’aigua al vi francament aigualit a què estem acostumats els valencians. I en van…
L’AP7, però, no deixa de ser la punta de l’iceberg, un iceberg la part submergida del qual té un nom claríssim: Espoli fiscal. Oblidada queda la simplificació del problema que hom resumia amb “el PP margina els valencians”. El problema no era –no és– només el PP, el problema és una concepció d’Estat en la qual els interessos dels valencians són invisibles i no suposen un problema per al govern espanyol. Les dinàmiques de vot dels diputats i diputades valencians –amb honroses excepcions– són esclaves de la disciplina de partit i en cap cas dels interessos dels votants concrets que els cedeixen la seva representació. Un cop més “no hi haurà temps a modificar el sistema de finançament aquesta legislatura”. I en van…
Nosaltres hem tractat d’avisar. Ho fem de fa temps. Ho fem conscients de quina és la realitat política del nostre país, els seus canals d’informació, els seus mass media i els interessos als quals serveixen. Però no pararem de fer-ho.
El problema de l’espoli fiscal al qual els valencians i les valencianes estem sotmesos no és cosa de qui governe o deixe de governar Espanya. És igual. És l’Estat mateix qui, amb la seva estructura clientelar i de majories demogràfiques, només pot sobreviure a costa de la nostra qualitat de vida, de les nostres necessitats, del nostre benestar.
Potser, només potser, un altre cop de cap contra el mur de maons que és l’estat espanyol ens faça decidir deixar de fer-li cabotades, asseure’ns a reflexionar i decidir per nosaltres mateixos, com a societat madura, com a país i tots a una, com arreglem açò. Al marge del que diguen els caps dels partits majoritaris còmodament instal·lats al forat del dònut que és Madrid. Agafant el bou per les banyes i deixar de demanar, submisament, que ens tracten millor. Tal volta, el tracte just ens l’haurem de dispensar nosaltres mateixos en forma d’autoestima i autocentrament.
La resta? La resta vindrà sola.
