A partir de la segona meitat del passat segle, el territori de les grans àrees metropolitanes es va convertir en un espai per a impulsar un model de creixement que ens va conduir a un desenrotllisme desfermat amb la destrucció implacable de milers i milers d’hectàrees. En el cas valencià, la destrucció de la millor terra agrícola del continent europeu, de la major part del cinturó verd metropolità i també del litoral. Il·lustrem esta afirmació recordant que només ens resten 80 km de litoral sense urbanitzar dels 427Km que tenim al País Valencià.
Aquest ‘no model’ es va fonamentar i, encara, en concebre el territori com un solar on cabien totes les activitats ja foren industrials, comercials, de creixement urbà, d’infraestructures viàries…, etc., etc., etc., en detriment dels seus valors com a rebost alimentari (l’Horta de València) i com a reserva ambiental subministradora de serveis ambientals per a una vida digna i sana (resta de territoris com ara La Mola).
Pocs aleshores pensaven que eixe territori que es destruïa a mans plenes, que es cremava en la pira del negoci fàcil, l’especulació i els diners com a únic i suprem valor, era allò que, decennis més tard, ens permetria exercir un dret tan bàsic i necessari com el de respirar i alimentar-nos en un marc de radical transformació del clima i de necessitat urgent d’adaptació al nou escenari climàtic per a poder sobreviure.
Pocs pensaven aleshores en drets tan bàsics com el dret al paisatge i a un medi respectat i habitable; en l’obligació moral i vital de conservar el territori i les activitats agrícoles i de rebost alimentari, sobretot, que hi genera; en el capital ambiental que representa per a viure dignament. Pocs pensaven, dic, que el nostre País es qualificaria anys després com el territori més vulnerable (i amb això les persones que hi vivim) del continent europeu, en un entorn assetjat pel canvi climàtic en forma de l’efecte illa de calor impactant sobre la salut humana a les ciutats, de la incapacitat del sòl per mantenir la seua qualitat i recarregar els aqüífers, de la crisi de la vegetació per aportar aliments i frescor, verdor i paisatge, de la reducció de la despesa energètica i un inabastable seguit.
L’adaptació al Canvi Climàtic té com a principal repte la protecció del territori que ens envolta i ens resta després d’anys i anys d’orgia del formigó. Hem de donar per liquidada i ben liquidada la llarga i fosca nit en què el País sencer era un solar a tant el metre, per obrir una nova era que pose en valor els insubstituïbles serveis ambientals per al manteniment i millora de la vida que ens proporciona.
I és així que indrets com La Mola, a tall d’exemple de territori cobejat ara mateix per a instal·lar un macro centre comercial (Puerto Mediterráneo mutat a Intu Mediterrani) al terme municipal de Paterna, ha adquirit un valor ambiental, essencial i estratègic per a tota l’Àrea Metropolitana de València.
Efectivament, la presència ja indubtable del canvi del clima ens obliga a actuar amb responsabilitat, fermesa i determinació per a mantenir indrets que salvats in extremis per la persistència d’allò més responsable de la ciutadania, representa actualment un valor, una oportunitat, no de negoci monetari sinó una oportunitat per a combatre els efectes del canvi climàtic. El que vol dir també garantir el manteniment d’una vida acceptablement equilibrada, sana i digna que inclou també els beneficis psicològics, els ambientals i els econòmics, perquè, al remat, per poc que hi pensem, estem parlant i amb moltes vessants d’economia.
Les grans conurbacions com l’Àrea Metropolitana de València no poden continuar creixent sense límits, precisament per evitar ser víctimes d’esta voràgine depredadora fonamentada en la cobdícia i el negoci d’uns pocs enfront els drets ambientals de la resta, amb uns costos de salut, d’accés a recursos alimentaris, econòmics que al remat també patirem i pagarem nosaltres.
Protegir allò que miraculosament permaneix, recuperar pam a pam el territori degradat, anar pensant en desurbanitzar, planificar la recuperació de corredors biològics urbans i periurbans, són opcions més que sensates, necessàries, imprescindibles que s’han de continuar transformant en estratègiques per a fer front a l’embat de la present modificació del clima i que està en la via de convertir en un territori irrespirable el nostre lloc al món.
Estes són les polítiques clau que han de passar des del paper (massa vegades mullat), des de les directives europees i des de les lleis al territori. Sobre el Govern del Botànic recau esta responsabilitat que ha de continuar enfrontant amb determinació com ho està fent, liderant este canvi de paradigma climàtic que ens permeta mantenir-nos allotjats i vius sobre la terra que ens va veure nàixer. Perquè defensar-la és una necessitat i un deure, podem dir sense exagerar, que en la defensa del territori, i La Mola n’és un de ben important, ens va la vida.
