El passat 9 d’Octubre ens deixa quatre lliçons importants, que cal que tinguem molt presents per al futur immediat i l’orientació del nostre treball en favor de la llengua, la cultura, les llibertats i l’autogovern.
Primera lliçó: els grupuscles espanyoles violents són una minoria marginal sense cap rellevància social. Les seues múltiples convocatòries (quantes manifestacions havien convocat?) van ser un fracàs rotund, complet. I això que havien rebut una enorme atenció mediàtica i que enguany comptaven amb un doble context teòricament favorable, que no tornaran a tenir: la seua suposada “victòria” de l’any passat (pírrica, com hem vist, però que els facilitava una imatge de força) i que siguem en any electoral (cosa que hauria d’haver facilitat la mobilització d’una dreta radicalitzada que pateix d’ansietat perquè veu que la societat els ha girat l’esquena i no recuperen suport electoral). Doncs, tot i això, només van reunir uns pocs grupets amb simbologia nazi i antivalenciana, molts d’ells a més vinguts de fora (començant pel cap de Alianza Nacional). D’això es diu, col·loquialment, fer el ridícul. Ara ja sabem quin és el seu pes social real.
Segona lliçò: una minoria marginal violenta que no té rellevància social és, simplement, un problema d’ordre públic. I quan la policia fa el seu treball (són funcionaris que cobren per a fer precisament això: perseguir els violents), el problema s’acaba. Acció Cultural continua pensant que era millor solució la separació física dels violents i haver-los allunyat del centre de València perquè així ens hauríem estalviat riscos innecessaris. Però la Delegació del Govern espanyol optà per la posició més arriscada amb la solució d’un gran desplegament policial. Nosaltres preferim solucions més preventives, i amb menor desplegament de força, que faciliten un clima més relaxat. Tanmateix, la Delegació complí amb la seua obligació i garantí l’exercici dels drets dels ciutadans. La mateixa nit del 9 vaig agrair al Delegat que així ho fes. Ara es tracta que aquesta siga la norma i no l’excepció.
Tercera lliçò: els mitjans de comunicació (uns més que altres, però tots en general) han donat (i donen) un protagonisme a l’espanyolisme violent que no es correspon amb la seua irrellevància social. Per què? Això no és “cobrir la realitat” sinó, en bona part, “crear-la”. Cal dir-ho: els mitjans (i els periodistes, com a professionals que són) tenen una responsabilitat, primer amb la veritat, i segon amb no alimentar la violència. Perquè això és justament el que busquen els violents: “Eixir a la foto”.
I quarta lliçò, la més important: el xantatge de la por no va funcionar. Durant dècades (des de la transició i la famosa “batalla” que no va ser tal), a València ha funcionat un xantatge de la por, de l’amenaça, de la violència física i verbal contra les posicions de defensa de les llibertats, la llengua i la cultura per a imposar per la força una hegemonia social. Però el 9 d’Octubre això no va funcionar: davant les notícies constants de violències anunciades, la gent, els valencians i valencianes, en lloc d’atemorir-se i quedar-se a casa, vam eixir al carrer, més nombrosos que mai. L’amenaça va aconseguir el contrari del que buscava: va provocar la mobilització, malgrat la pluja i el dia gris. I gent molt diversa (per edat, condició social i pensament) vam saber treballar conjuntament (i vull agrair a Acció Antifeixista el seu treball), respectant la diversitat, en benefici d’una València millor. L’alegria quasi es podia tocar. El dia 9, València va vèncer.
El futur té un color optimista: una vegada hem derrotat el passat, ara ja mirem com continuar avançant, junts, cap a un futur més humà, més just, més igualitari i més valencià. Gràcies a totes les persones que ens vau acompanyar el dia 9 per fer-ho possible.
