Abans de deixar-nos, el Professor Fontana ens invitava a raonar com i per què el mon ha canviat i molt especialment des de la crisi de 2007-08. I ens convidava a mirar el passat amb la finalitat d’entendre millor el present. Producte de la seua reflexió, davant de l’ofensiva conservadora existent, ens invitava a fer un esforç per trobar nous camins; això sí, sense caure en renuncies ni abdicar dels principis progressistes. Doncs bé, enquestes i comentaris incideixen en la recuperació de la dreta espanyola i hi ha, doncs, temor: alguns titulars alerten del perill de l’efecte “Andalusia”.
Ni pessimisme, ni ignorar els fets. Informadors, que més de les vegades “parti pris”, avancen hipòtesis. No dec entrar en eixe àmbit, allò, però, que voldria dir va dels “nous camins” als quals feia referència Fontana; en tal tessitura tenim l’experiència dels governs o fórmules plurals progressistes nascudes en 2015. L’existència de confluències o de pactes com el del Botànic –i de les seues versions municipals– els podem considerar com una necessitat puntual, producte de la precarietat, o com una via amb perspectiva estratègica, o, fins i tot, com les dues coses a la vegada.
En la nostra història més propera han existit situacions semblants, basades més en la visió puntual del problema. Així, vaig viure directament l’episodi del pacte entre la Unitat del Poble Valencià i Esquerra Unida allà per l’any 1987; com recordareu, de poca durada i que no es materialitzà en un pacte de govern amb el socialistes. Des d’aleshores, han passat prou esdeveniments i, sobretot, hem sofert un llarg període de governs de dreta, que no fou sols un “llarg període” sinó tot un seguit de corrupcions i desgovern. El nostre experiment plural respon òbviament a uns resultats electorals, però no hauria de ser considerat únicament i estrictament com un pacte puntual, i això és el que m’interessa remarcar.
Tant les sigles amb anys de funcionament com les de més recent aparició feren al 2015 un esforç d’enteniment amb un programa comú. No han mancat desencontres, producte de les diferents cultures i concepcions. L’entesa entre tradicions d’esquerra i opcions emergents és manifesta, i també ho és quant a les sensibilitats envers els continguts que tenen a veure amb la identitat valenciana. Per totes aquestes circumstàncies els “nous camins “ tenen un recorregut, un aprenentatge. La gent, l’electorat, deu considerar tot el que s’ha fet i ja decidirà. Aquella altra ciutadania que es limita a ser sols elector o electora tenim el deure de reflexionar més enllà de la immediatesa i apostar per aprofundir en la cultura de l’entesa i els canvis amb perspectives de futur mantenint una coherència que no es limite a pactes o acords a curt termini.
