Un «15-M» al sud valencià: Elx, 1766

Us recordeu del "15-M". A Madrid hi hagué protestes contra el govern, com les hagudes contra el ministre Squillace en 1766, que el pintor valencià Josep Martí i Monsó recreà en el quadre que encapçala aquest article, de 1864. Com el 15-M, la protesta de 1766 s'expandí i arribà al sud valencià: a Elx, Crevillent, Albatera, Catral i Almoradí. 

Quan el poble —ara diuen «la gent»— s’afarta, quan s’afarta de debò, no de postureig, s’esvalota. La pobresa endèmica del poble valencià durant el segle XVIII tingué un conat de resposta en 1766. Aquest any, Madrid, la capital de la monarquia borbònica hispànica importada de França, visqué —diguem-ne— un «15-M» dihuitesc, però en març, no en maig com el de 2011. No hi havia tele aleshores, però la notícia dels avalots arribà a les perifèries i esclataren motins «d’indignats» arreu. Al sud valencià esclatà una revolta en abril, amb epicentre a Elx, que s’estengué a Crevillent i a les localitats veïnes del Baix Segura d’Albatera, Almoradí i Catral. Atenció!: pels testimonis que tenim d’aquell motí i d’aquella època, la comarca més meridional del País Valencià continuava fidel a la llengua dels valencians.

Els "indignats" de 2011, un moviment que tingué el punt àlgid amb l'ocupació de la cèntrica plaça del Sol de Madrid el 15 de maig, a la imatge. El moviment s'estengué per tot l'Estat i arribà també a casa nostra. Nasqué allò que digueren "la nova política", la qual -vaja!- massa prest s'està fent vella. 

Els «indignats», us en recordeu? El 15-M (M de maig) de 2011, data simbòlica que donà nom al moviment contra la corrupció endèmica del sistema polític sorgit de la II Restauració borbònica, la de la Transició o, el que és el mateix, el règim hereu del totalitarisme franquista, ara disfressat —o potser millor dit transvestit— amb vestimentes democràtiques. El 15 de maig de 2011, la protesta a Madrid, convocada per Democracia Real Ya, contra la corrupció política i el model econòmic imperant acabà en una acampada a la cèntrica Puerta del Sol. El moviment, heterogeni, el formaven els dits «indignats», crítics amb el funcionament de l’aparell de l’Estat i els dos grans partits que el monopolitzaven (i encara el monopolitzen), PSOE i PP, aliens a les demandes i les necessitats de la població, ara convertida en «la gent» en les proclames; els «indignats» criticaven el caràcter antisocial de les polítiques econòmiques dels dos grans partits que s’alternaven en el govern de l’Estat, s’oposaven a l’ultraliberalisme que castigava —i castiga— els col·lectius més necessitats. L’exemple de Madrid esdevingué una ona de protestes arreu de l’Estat, a casa nostra també, que acabà amb l’aparició, mercè als mass media, dels personatges autoproclamats de «la nova política», a dia de hui oblidadissos de les reivindicacions inicials i perfectament integrats en el sistema: toquen poder, els seus líders habiten en casalicis aparatosos i frisen per pactar, assedegats de prebendes, amb una de les potes del règim que pretenien desbancar. Al País Valencià, molt «del canvi» —el canvi de poltrones— i el que vulguen, però, al cap i a la fi, un contumaç lermista de «la vella política» és el president. Això sí, càrrecs per a tothom, que mentre rage la mamella, doncs, a mamar-la. Ah!: i de requisit lingüístic, oblideu-vos-en, que la primera dama in pectore del Consell, la Sra. Bravo, no està per la labor.

Carles III (el III d'Espanya, que per als valencians és un altre), assumí el tron de la monarquia borbònica espanyola en 1759, rere la mort sense fills del seu germà Ferran (Ferran VI d'Espanya). Vingué amb una cort d'oriünds de la península Itàlica, de Nàpols sobretot. Amb fama d'il·lustrat, el que únicament li interessava era la cacera i pegar-se la vida pare. A ell li esclatà el motí madrileny de 1766 i s'escagassà de debò. 

El 15-M de 1766

En 1766 regnava la «Monarquia Catòlica», és a dir, Espanya (el nacionalcatolicisme és un altre problema endèmic de la societat espanyola), un fill de Felip de Borbó (el V dels castellans), Carles, convertit en Carles III d’Espanya. Ep! El Carles III valencià és un altre, el d’Habsburg, l’última testa coronada que jurà els Furs valencians. Però aquest no compta per als espanyols. Felip V, el del «dret de conquesta», morí en 1746. El seu successor fou el darrer fill tingut amb Maria Lluïsa de Savoia, Ferran, un altre que, com el pare, estava com un llum. No ho dic debades, per una suposada animositat contra els Borbons, que, si us plau, no m’encolomeu. Tots dos, pare i fill, eren maniacodepressius, i això és una certesa històrica, a bastament demostrada. Ferran (el VI, numeració castellana, espanyola), morí reclòs al palau que tenia a Villaviciosa de Odón (Madrid), orat perdut, el 10 d’agost de 1759. No tingué fills i la successió recaigué en el seu germà Carles, germà de pare però no de mare.

Leopoldo de Gregorio, marquès de Squillace (castellanitzat "Esquilache"), fou el primer superministre de Carles III. Volia traure suc d'on fóra i per això que ell s'inventà la "Lotería Nacional" encara en ús. No queia -diguem-ne- bé. Ai les enveges! S'ordí un complot per fer-lo caure i vet ací l'origen del motí de 1766. Ah! Els que pagaren els plats trencats foren, finalment, els jesuïtes. 

Carles era rei de Nàpols. Recordeu-vos: el reialme conquerit per Alfons IV de Catalunya i Aragó, «el Magnànim», en 1442. Ferran II «el Catòlic» l’uní, definitivament, als seus estats catalanoaragonesos, però, ai llas!, amb els Àustria regnant, Nàpols fou separat del Consell d’Aragó. Després de la guerra de Successió (la del mal d’Almansa), Nàpols passà a control austríac, però els espanyols el conqueriren en 1734. Des d’aleshores i fins a 1861          un Borbó descendent de Felip V regnà al regne de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília). El primer fou Carles (VII de Nàpols), que abdicà en el seu fill Ferran (Ferran I de les Dues Sicílies), per a així ell cenyir la corona d’Espanya, de l’Espanya —diguem-ne— naixent, d’esperit i cor castellà, l’Espanya unificada a colp de fusell i menyspreu de les realitats perifèriques de la Península.

Carles III arribà a Barcelona el 14 d’octubre de 1759. No era, però, el monarca «il·lustrat» que tant de bé féu, com venen a tort i a dret els panegiristes de l’Espanya borbònica. El «millor alcalde de Madrid» han arribat a dir-li. Fou, sobretot, un monarca absolut, aliè a l’activitat governamental. A ell el que li agradava —le ponía— de debò era la cacera, activitat a la qual dedicava tot el seu temps. Ara bé, tingué l’habilitat, o la gràcia, de confiar els afers de govern a ministres hàbils, no qualsevol que passava per allà. I els seus ministres feien i desfeien a pler. El primer superministre del seu regnat fou el messinès Leopoldo de Gregorio, marquès de Squillace (castellanitzat Esquilache) i de Vallesantoro; un sicilià que, després de tastar l’èxit a la cort napolitana del seu mentor, l’acompanyà a Espanya, on es convertí en ministre d’hisenda i de l’exèrcit. Squillace seria el que diríem un ultraliberal, un neocon d’eixos. El poble li importava un rave. Calia traure diners on fóra, fins i tot liberalitzant el comerç de productes de primera necessitat. El blat s’encarí de manera estremidora, a causa dels especuladors, i «la gent», el poble passà fam, més fam que Xelín, com diuen a Alacant. Foren anys, com els precedents a l’esclat de l’11-M de 2011, de barra lliure per als agiotistes de tot pelatge. Ep! Ara —què us diré?— el mal continua, encara que el dissimulen amb pactes en botànics, aquaris o zoològics. No fou, precisament, Squillace, però sí el seu successor, Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda, qui promulgà, en nom del rei, la Reial Cèdula d’Aranjuez (23 de juny de 1768), que bandejava el català i tota llengua que no fóra el castellà del sistema educatiu. I bé, la promulgaren, amb dos... A partir d’aleshores sodomitzaren lingüísticament tota persona de parla no castellana i a dia de hui encara ningú ha demanat perdó. És més, vet ací la Bravo amb les seues bravates, el Ximo empassant-se-les amb molt de gust, l’Oltra com si sentís ploure i el quinzeemero, exindignat, Martínez Dalmau —el vicepresident verd— de verdongo per la vida. Mentrestant, a la conselleria del Marzà passen el temps comptant faltes d’ortografia.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda, successor en el govern de Squillace, fou qui promulgà, en nom del rei, la Reial Cèdula d’Aranjuez (23 de juny de 1768), a la imatge, que bandejà el català i tota llengua que no fóra el castellà del sistema educatiu. I d'aleshores a ençà, ja veieu, castellà pertot i sodomització lingüística de tot parlant de llengua no castellana. 

A Madrid hi havia mala maror. Com canten els porto-riquenys d’El Gran Combo, no hay cama pa tanta gente. I és que Carles III confià en les persones que portà d’allà, de Nàpols, i això no agradà —diguem-ne— els d’ençà. I vet ací el clàssic «lleva’t tu per a posar-me jo» o el també a l’ús qué hay de la mío. Esclatà un motí, el 23 de març de 1766, a Madrid. Encara, a dia de hui, no se sap del cert qui hi hagué al darrere, encara que tot apunta als beneficiaris de la caiguda de Squillace. La culpa, tanmateix, se l’encolomaren als jesuïtes, el que serví d’excusa per expulsar-los. L’espurna —ara veureu— fou la pretensió del superministre de fer vestir tothom a la moda italiana. Per Reial Decret, de 10 de març d’aquell any, Squillace prohibí les capes llargues i els barrets d’ala ampla; s’havia de dur capa curta i barret de tres pics. Veges tu! I és que per a Squillace, la capa llarga i el barrets d’ala ample oferien un aspecte sinistre a qui els lluïa. S’armà un sagramental de collons de mico. El rei s’escagassà, que fugí a Aranjuez. Foren tres dies d’avalots, en què foren assaltades les cases —mansions— de Squillace i del ministre d’Estat, el genovès Girolamo Grimaldi. Finalment, l’aixecament s’apaivagà. El rei accedí a les demandes dels amotinats, entre altres, que no hi hagués ministres no espanyols al seu govern. Quan tot acabà, però, es retractà. Per a ous, els d’ell, que per això era monarca absolut. No obstant això, Squillace fou cessat. Un nou govern es constituí, ara amb Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte d’Aranda i el murcià José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca. Squillace passà a la història. Hui dia encara resta un rastre del seu govern. Ell fou qui tingué la pensada de la Lotería Nacional. Això, com veieu, perdurà.

El 23 de març de 1766 esclatà un motí a Madrid contra Squillace. L'espurna: la prohibició dels barrets d'ala ampla i les capes llargues. Per decret, Squillace volgué vestir els espanyols. Bé, també els fregia a impostos. Però al darrere de la mobilització popular hi hagué qui anhelava tocar poder. Durant tres dies Madrid bollí. Els amotinats tingueren resposta a les seues demandes -vaja, això semblava a priori- i això animà a altres protestes arreu de l'Estat. 

Avalot al sud valencià

Al sud valencià arribaren les notícies dels successos de Madrid, però no passà res. Ací, val a dir-ho, el personal no vestia a la moda madrilenya. Ara bé, la gent s’havia esvalotat i tothom sabia que, almenys en aparença, el rei havia cedit. El motí ja havia passat i a Madrid regnava la calma. Els jesuïtes eren els culpables. Però a Elx, igual estaven, abans de l’aixecament madrileny com després, que pobres eren i pobres continuaven, ratllant la misèria més absoluta. El 13 d’abril, amb motiu de la subhasta d’algunes regalies senyorials, que havia de realitzar-se a la llotja de la casa capitular de la Universitat o corporació municipal de Sant Joan, l’ara Raval d’Elx (aleshores un Ajuntament a part). El poble es rebel·là contra la pretensió senyorial d’arrendar el subministrament de farina. A l’antic règim tindre els almodins ben abastits era fonamental, bàsic, per al manteniment de la pau social. No, amb el blat no es jugava. Ni amb el blat ni amb l’ordi ni amb la civada. Però ja us he parlat de les mesures liberalitzadores de Squillace. El ministre messinès havia caigut, però les seues polítiques continuaven, que el rei en això no féu marxa enrere. En aquest cas, a Elx, no el rei sinó el seu senyor feudal, el marquès d’Elx i duc d’Arcos, el castellanot Antonio Ponce de León. El Regne gloriós de Jaume I, en aquell temps, ja havia deixat d’existir. I de la noblesa valenciana —ai la noblesa valenciana!— quedava ben poc. A l’alcàsser de la senyoria elxà no residia el marquès, sinó els seus lacais que li extreien producte al marquesat. Els impostos, el producte del treball dels valencians —vaja, com ara— cap a Castella. Infrafinançament endèmic, de 1707 ençà, i encara hi ha qui va venent per la vida les meravelles d’Espanya.

El 13 d’abril de 1766, amb motiu de la subhasta d’algunes regalies senyorials, que havia de realitzar-se a la llotja de la casa capitular de la Universitat o corporació municipal de Sant Joan, a l'ara plaça Major del Raval d'Elx (a la imatge com és en l'actualitat), el poble es rebel·là contra la pretensió senyorial d’arrendar el subministrament de farina. 

Arengats per Baptista —Batiste— Blasco, dit el «Venerable Vell», uns mil cinc-cents jornalers s’oposaren als desitjos del senyor al crit de «Visca el rei i muira el doctor Ricardo Sánchez, segon Squillace». Ricardo Sánchez era llavors i ho havia estat durant els darrers vint anys, el síndic o màxima autoritat de la Universitat —el que ara diem Ajuntament— de Sant Joan del Raval. Els avalotats apedregaren els membres del capítol municipal (amb la Nova Planta borbònica, desaparegueren els consells de tota la vida), que s’arreceraren a l’interior de l’edifici consistorial. Trencaren el mobiliari de la subhasta i els pals producte de la destrossa foren brandats a la manera d’armes. A continuació, amb ganes de més marxa, anaren cap a Elx, pel carrer Sant Jordi on hui dia és el Casal Jaume I d’Elx, cap a l’ara plaça de Baix, on és l’Ajuntament. Pel camí, els exaltats destrossaren forns, duanes, botigues i tavernes. Aconseguiren entrar a l’Ajuntament elxà i comminaren a l’alcalde major, Tomás Andrés de Guseme, i al seu escrivà, a la publicació d’un ban que arreplegués les reivindicacions populars: eren abolits els monopolis senyorials i eren reintegrades les terres saladars als pobres. Un dels avalotats, des d’una de les finestres de l’edifici consistorial elxà, i davant la joia dels congregats, trencà els contractes de arrendament dels subministraments (els abastos, si fem servir el mot castellà emprat a l’època). Aviat la notícia del motí elxà corregué pel sud del país i tingué les seues rèpliques a la veïna Crevillent (també del marquès d’Elx), i a les poblacions del Baix Segura, també properes, d’Albatera, Catral i Almoradí. Fixeu-vos, «Almoradí», que mai no Almoradín o Almoradino. La població dels tres llocs del Baix Segura eren tan valencianes, lingüísticament, com Crevillent o Elx. Encara no s’havia produït el desplaçament lingüístic, com consta en la documentació que les autoritats dels llocs enviaren als seus respectius senyors, on explícitament indiquen que les esvalotats feien harca (llançaven pedres), fent servir la llengua del país.

Els avalotats del Raval anaren cap a Elx i prengueren el seu Ajuntament, a la imatge. Des d'una de les finestres de la casa consistorial, foren trencats els contractes de subministrament davant la joia popular. Els elxans, a més a més, vindicaren tornar a formar part de la corona reial. 

El moviment, aquest 15-M avant la lettre elxà, començà com un motí popular, però aviat es convertí en una reivindicació antifeudal. Des dels temps medievals Elx lluitava per pertànyer a la corona, al rei, i no a un senyor feudal. Ho intentaren amb les Germanies i també quan la guerra de Successió. L’austriacisme elxà era, sobretot, un moviment antisenyorial. Els borbònics aixafaren Elx i tot el país, i Felip V condemnà a la capital del Baix Vinalopó al silenci perpetu en aquesta matèria. Els rebels foragitaren tot l’equip municipal dirigit per Tomás Andrés de Guseme, i Jaume Álamo, alcalde ordinari, fou nomenat corregidor i el portantveus dels rebels. Al damunt d’una taula proclamà que Elx  «era del rei d’Aragó i no es podia alienar», i cridà «visca el rei nostre senyor don Carlos III». Espanya? Elx, com la resta dels valencians del segle XVIII, es reconeixien súbdits del rei d’Aragó, de l’Aragó entès com la Corona que incloïa els valencians, que no pas l’Aragó del Lambán, les joticas i els cachirulos.

Per tres vegades fou aclamat el rei alhora que era negat el duc d’Arcos. Després la multitud es dirigí cap a la plaça Major del Raval i allà tornaren les aclamacions al rei i les censures al duc. Jaume Álamo s’adreçà als assistents, proclamant que Elx «solament reconeixia per amo al rei nostre senyor i no a l’excel·lentíssim duc d’Arcos, i que volien incorporar-se a la corona reial amb els gaudis i privilegis que els tenia concedits el senyor rei don Joan d’Aragó».

El 14 d’abril, els amotinats elxans, armats, prengueren possessió de l’alcàsser de la Senyoria, a la imatge en l'actualitat, i a Jaume Álamo, el líder de la revolta, li foren lliurades les claus de l’arxiu del marquès d'Elx i duc d'Arcos. El nou Ajuntament convocà una processó amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, en pro de la felicitat de Carles III i la consecució dels objectius vindicats. 

L’endemà, 14 d’abril, els amotinats, armats, prengueren possessió de l’alcàsser de la Senyoria (el hui palau d’Altamira) i a Jaume Álamo li foren lliurades les claus de l’arxiu ducal (el títol de duc d’Arcos prevalien sobre el de marquès d’Elx, per això que sempre es facen referència al duc i no al marquès). L’advocat Josep Beltran Esclapés, home de seixanta-nou anys que en el passat havia estat alcalde i regidor, redactà un document que contenia les reivindicacions elxanes. L’Ajuntament convocà una processó amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, en pro de la felicitat de Carles III i la consecució dels objectius vindicats. Així mateix, fou ordenat el derrocament de l’arc que separava el recent creat Ajuntament de Sant Joan del Raval d’Elx. En els dies següents foren destruïts els escuts de la casa d’Arcos, sent substituïts per les armes reials, els quatre pals de gules en or (les armes de tota la vida, sense blau, és clar), i foren desmantellats tots els símbols del poder dominical. Igualment, els amotinats arribaren a totes les partides del grandíssim terme elxà: lloc de Sant Francesc, castell de Santa Pola, Albufera, les torres de la Marina, i foren destruïdes les fites dels Saladars.

El dia 26 la revolta ja havia minvat. La tranquil·litat aparent fou aprofitada per Felip Mussoles, ministre de la Sala del Crim de l’Audiència de València, que des de Montfort (Vinalopó Mitjà) es disposà a intervenir a Elx. El dia 3 de maig féu les primeres detencions. No obstant, fins al dia 8 no hi hagué cap reacció. El suflé de la revolució s’havia desinflat. Hi hagué protestes al raval de Santa Teresa, a l’altra vora de la rambla, o sia, del Vinalopó, però la ràpida acció d’una companyia de granaders que ocuparen el pont d’accés al barri, així com la intervenció d’una vintena de dragons a cavall feren desistir els revoltats de tota acció. Felip Mussoles arribà a Elx i assumí totes les competències de govern. El 6 de maig, Tomás Andrés de Guseme fou restituït en el seu càrrec d’alcalde major. Elx continuaria sota la jurisdicció del duc d’Arcos malgrat l’anhel a pertànyer a la corona i les mostres d’amor a Carles III. El Borbó, pràcticament, ni s’assabentà, i dubte molt que en algun moment de la seua vida sabés on era Elx. Reprimit el moviment a Elx, aviat acabà tot moviment a Crevillent, Albatera, Almoradí i Catral.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next