Sempre m’ha sorprés la dualitat amb què el poble valencià celebra la seua Diada. Per una part, la part més nacionalista, si és que encara existeix, celebrava el 25 d’abril com a acte reivindicatiu de la sobirania valenciana; per l’altra, i de manera més oficial, les institucions celebraven els actes commemoratius del 9 d’Octubre al matí i es reservava la vesprada per a parlar de país. Els darrers anys, però, pareix que tot es combregue en la data en què el senyor rei en Jaume I va ocupar el cap i casal i va “alliberar” la nostra terra de “tant de mal”, tot i que, sí, el 25 d’abril també es commemora la famosa derrota.
El 9 d’Octubre, per tant, el poble valencià fa anys que celebra la seua diada i ho fa de manera reivindicativa, malgrat que alguns s’entossudisquen a rebentar-ho de manera violenta, supose que perquè el seu cervell no dona per a més i no entenen que expressar-se pacíficament és completament lícit al nostre país. De fet, la Diada ha sigut un espai de reivindicació ja des del 1915, a l’entorn de Lo Rat Penat i de la manifestació vespertina que convocava Joventut Valencianista, actitud que va tallar de soca-rel la dictadura de Primo de Rivera. L’adveniment de la II República va tornar a suposar un auge de les reivindicacions nacionalistes que es va institucionalitzar el 1935 amb la proposta que la festa es convertira en la Diada del poble valencià. La Guerra Civil, evidentment, també ho va destruir. Mort el dictador, i amb canvis evidents, torna a ser una oportunitat per a sentir-nos país, i a l’entorn de l’associacionisme així es reivindica. L’evolució a través dels diferents governs autonòmics ha anat transformant un to que mai ha perdut el seu tarannà de sentir-nos una miqueta més (diguem-ho així) valencians que espanyols.
I ara? En què s’ha transformat el 9 d’Octubre? És reivindicatiu? O és una mera pantomima per fer-nos sentir per un dia part d’un ideal asfixiat? No gose dir-ho, perquè definitivament no ho sé. U llegeix l’eslògan de la manifestació i s’engresca perquè parlem de país, i quan a la nostra terra, i en el context d’una reivindicació com aquesta es parla de país, els qui ens hi sentim fora de l’Estat espanyol ens emocionem, què hi farem? Si, a més, neutralitzem la ment amb els escassos indicis de millora nacional que hi tenim, com ara el retorn de la Ràdio i Televisió públiques, l’existència normalitzada d’aquest mateix diari, la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics o el mateix Consell Social de Llengües, podem arribar a sentir, ni que siga per un dia, que el “País que volem” és possible.
Malauradament, com moltes altres coses a la nostra terra, el 9 d’Octubre queda com un efímer sentiment de mostrar-se valencià, però sempre que no siga fora de la gran Espanya. Res més. Ni nació ni llengua són prioritàries per a qui governa les institucions, que encara es neguen a emetre TV3 o a construir una Llei d’Igualtat Lingüística que tanta falta fa i que es proposa constantment des d’una entitat tan important com ACPV. Mentrestant, continua la dinàmica de la discriminació lingüística, continua baixant el nombre de parlants en la llengua pròpia del país fins arribar a un preocupant 28,6% el 2017, i els autoproclamats defensors del valencianisme polític pacten amb candidatures que no representen la voluntat d’una part del nostre poble que anhela des de fa anys un vertader País Valencià, mentre neguen constantment el suport a qui ha tingut la valentia de seguir el mandat popular assumint totes les conseqüències que se’n deriven. Els mateixos polítics que són incapaços de fer efectiu el que realment senten.
No hi ha més, potser el “País que volem” es transformarà algun dia en “Volem un país”, o no, no ho sé… però ja fa massa temps que tinc la impressió que això del País Valencià és una meravellosa bogeria que campa sense rumb cap a un oblit inexorable.
