De camí a casa després de la faena, trobe un jove que desafia els cotxes enmig del carrer. Crida amb una certa altivesa i fanfarroneria. Dos amics l’esperen a l’altra vorera mentre els cotxes l’esquiven i fan sonar el clàxon. El semàfor es posa en verd per als vianants i tots travessem. Camine darrere d’aquells xicots. La meua reacció primera és de rebuig. Odie la fatxenderia. Rebutge instintivament i culturalment tres joves mascles que criden pel carrer. De més jove m’haurien fet por. El més cridaner és aquell que desafiava els cotxes. Aquell que, durant uns moments, s’hi ha jugat la vida. Camina amb els amics i continua a cridar i, de colp, em sembla entreveure, com diria Wajdi Mouawad, l’autor de la magnífica i terrible novel·la Ànima, que “la seua infantesa és un ganivet clavat a la gola”. Segurament, aquesta visió instantània té a veure amb la meua darrera lectura, Instrumental, de James Rhodes, una autobiografia que tenia pendent, un llibre que m’ha sacsejat profundament. Pels fets que explica, naturalment, perquè llegir sobre la violació i l’abús d’una criatura fa mal. Però també m’ha colpit molt fondo llegir sobre les conseqüències. El llibre ha fet encara més pregona la meua creença que la infantesa és un territori sagrat que els adults hauríem de visitar amb veneració, respecte i amor, perquè la seua essència és com aquell fang humit capaç encara d’adoptar múltiples formes. I en escriure “territori sagrat” en venen al cap els cementeris indis de les pel·lícules, aquells que els homes blancs trepitjaven sense mirament pel destorb de les ànimes dels morts i dels vius que hi creien. En veure gesticular aquell jove, en veure’l desafiar la mort amb aquell arravatament, em demane com són les petjades del seu territori sagrat, quines són les ferides del fang trepitjat de la seua ànima infantil. Perquè hi ha ferides, sí, això és clar. Ho diuen els seus crits, ho escampen els gestos ampul·losos de les mans. Potser el van ignorar tan repetidament, un dia i un altre i un altre, que ha de cridar al món, per sentir‑se escoltat. Potser la seua és una infantesa de crits i de colps. Potser… No ho sé, no el conec de res, aquell jove, però li’n passa alguna. Ningú no repta la mort sense un què. I, si per un cas afortunat, tota aquesta elucubració no fos sinó el producte de la imaginació de la novel·lista que sóc, si més no, la visió del ganivet m’ha omplert de compassió i m’ha furtat el rebuig. I amb aquesta mirada nova, tota l’escena: el xicot allà enmig, els cotxes que l’esquiven, els gestos, el desafiament i la fatxenderia, pren un altre caire. En música seria una tonalitat menor. En pintura, potser el groc cridaner de Van Gogh. I jo pregue perquè aquell xicot trobe un pinzell o una guitarra, tal com James Rhodes ha trobat el piano per a alleujar aquell immens dolor, per guarir la ferida d’aquell ganivet clavat a la gola que és la seua infantesa.
