Un «best-seller» valencià del segle XV: el Llibre de Menescalia de Manuel Dies

Mossèn Manuel Dies, un cavaller valencià, escrigué un veritable "best-seller" al segle XV. El "Llibre de menescalia", llibre de l'art de curar els cavalls. L'escrigué en valencià, en el català del Regne de València, i és l'obra cientificotècnica en català que més ressò tingué a l'edat mitjana i el Renaixement. 

Si hi hagué un llibre veritable èxit de vendes al segle XV fou el tractat per a manescals (veterinaris de cavalls) escrit pel cavaller valencià Manuel Dies. Ell no va escriure un «Tirant» un «Curial» o un «Espill», però no per això l’hem de desdenyar. Representa potser l’exemple més reeixit d’escriptor cientificotècnic de les acaballes de l’edat mitjana i inicis del Renaixement. I l’escrigué en valencià, sí, en el català del Regne de València. En aquella època, escriure, ensenyar i divulgar la ciència en català no era qüestionat per cap individu —o indivídua— de vestimentes carpetovetòniques. Era el valencià un país lliure i el dret a la salut, fins i tot el de les bèsties, era perfectament compatible amb el coneixement i ús de la llengua nacional.

El Sr. Ximo Puig i la seua "partenaire", en la vida pública i en la privada, la Sra. Bravo, xica Dívar en el passat. Ella, a qui no agrada el valencià, ha advertit que de requisit lingüístic a la sanitat res de res. La resta del Botànic II calla, doncs atorga. Pobres metges, tan burrets ells; xe! Que són molt justets i no saben parlar valencià. La culpa del pacient: a quin sant estàs malalt o morint-te i et poses a parlar en valencià? 

Botànic II? Anem apanyats! Que entre la incontinència verbal espanyolista de la consellera Bravo i la notícia del flamant fitxatge de la Carolina «pijos sí, aldeanos no» per al gabinet del president botaniquero, el nou govern regional —sempre regional i sucursalista— marca intencions i maneres. Vaja, què en podeu esperar d’un conspicu lermista com el tioXimo? De valencià i en valencià, ja us ho dic, ni un gra. Aquesta setmana de finals de juny que ara acaba ha vingut marcada per les declaracions de la consellera Gabriela Bravo, l’autèntica primera dama —no ho dic debades— del Botànic II a un diari del cap i casal de sobres conegut per la seua militància anticatalanista. A la Bravo, que comparteix govern i alguna cosa més amb el lermista de Morella, no li agrada el valencià. No importa que siga del Ràfol de Salem (la Vall d’Albaida). Ella va anar a ciutat a estudiar, a col·locar-se i, de pas, a oblidar els seus orígens rústics, que menysprea sense cap pudor: no la sentireu mai parlar en valencià. Era una xica Dívar. Us en recordeu de Carlos Dívar? Sí, aqueix pardalot, amb més cara que esquena, president del Consejo General del Poder Judicial (amb el suport de PP i PSOE) que es pegava la vida pare a Puerto Banús a càrrec de l’erari públic. Doncs la Bravo féu carrera a l’ombra d’ell. Perfectament encabida en el sistema, prebendes, canongies i deserció lingüística incloses, no espereu d’ella una resposta diferent a la donada al periodista de Las Provincias el passat dilluns 24 de juny: «no podemos entender que el conocimiento del valenciano sea un obstáculo para acceder a la función pública. El valenciano es un plus, pero eso es menos traumático para los ciudadanos que para los políticos. El 70% de nuestros funcionarios tienen título de conocimientos de valenciano. La capacitación debe garantizar la relación del ciudadano con la Administración en el idioma oficial que desee, pero dicho esto, debe ser de manera ordenada y proporcional. Incluso hay que contemplar la exención, por ejemplo en el ámbito sanitario. Entre una buena atención sanitaria y exigir el título de valenciano, hay que garantizar la salud del ciudadano». Vegeu per on ens ix la xica del Ràfol. Pobres metges, tan burrets ells; xe! Que són molt justets i no saben parlar valencià. La culpa del pacient: a quin sant estàs malalt o morint-te i et poses a parlar en valencià?

A València, en els temps de plenitud medieval, es controlava qui havia d'exercir com a professional de la salut. Es feien exàmens. Hi havia -diguem-ne- MIR, com el de la imatge, per als manescals. Ah! en valencià. No podia ser d'una altra manera a la València normal i normalitzada d'aleshores. 

De debò, n’hi ha per tirar el barret al foc. A que si ets un pacient castellanoparlant no passa? Ai del metge que parle en valencià a un spanishonly! I aquesta mena de gent, amb tant de prejudici lingüístic valencianofòbic a l’esquena, és la que ens governa, o, millor dit, ens desgoverna. Òbviament, les entitats valencianes pels drets lingüístics han posat el crit al cel. En el 2017, la Conselleria de Salut (quan manava la Monton, la dels plagis, que no soltava ni pruna en valencià) establí un Reglament de selecció i provisió de personal estatutari al servei d’institucions sanitàries públiques del Sistema Valencià de Salut en el qual no s'incloïa la capacitació en valencià. I és que, com diu la Bravo, la «buena atenció sanitaria» és la que es fa en la llengua de la riba del Manzanares, que és l’única possible per a «garantizar la salud del ciudadano». I la Bravo ha soltat tal bestiesa i els socis botaniqueros, ja veieu, ben callats. A l’Oltríssima —què us diré?— li la bufa, i, a més a més, ja es cuidarà de contradir a la primera dama in pectore, que quan l’ha corregida ha eixit ben escaldada. Altrament, al Rubén Martínez Dalmau ja li va bé fer de vicepresident estaquirot verdongo i ja s’ha acabat. És el partit de Pablo Iglesias, així que no li demaneu la lluna en un cove. Sí, cert és que tots tres, al Botànic II, han proposat fer una llei d’igualtat lingüística amb la finalitat que «totes les persones siguen ateses per les administracions públiques en qualsevol de les llengües oficials que trien lliurement i no patisquen discriminació en cap àmbit per expressar-se en elles», però de prometre a complir hi ha molt de tros per penedir. I, vaja!, està la Bravo a l’aguait, guardiana de la fe carpetovetònica i del tàlem del Ximo el Morellà, per si algú inconscientment s’extralimitàs. Ho ha dit —i sentenciat— la Bravo: «no podemos entender que el conocimiento del valenciano sea un obstáculo para acceder a la función pública. Així que —i lamente moltíssim dir-ho— no tindrem llei d’igualtat lingüística i, en el cas d’haver-hi, serà una mena de la bufa i la gamba com la Llei d’Ús i Ensenyament de 1983 que encara —diguem-ne— patim.

La Bravo s'ho creu, que el valencià no serveix per a res. La Carolina "pijos sí, aldeanos no" també. En seu parlamentària s'atreví, amb tot el morro del món, a la imatge, insultar els valencians. El Ximo, pels seus sants i "sociates" a l’espanyola dídims, l’ha recompensada sense que ningú, ni els del Compromís —amb les seues poltrones— ni els de Podem(os) —fer un "ménage à trois"— haja dit ni piu. En els temps que corren, menysprear la llengua dels valencians surt debades en aquest país i, a més a més, pel que sembla, té premi. 

Quan la salut era exclusivament en valencià

Hi havia un temps en el passat en què això era impossible. Bé, eren els temps de plenitud nacional i, doncs, lingüística. Ja sabies si eres metge i venies a València a què t’exposaves: havies d’exercir en valencià, òbviament. Això sí que era dret a la salut de debò, a la salut dels valencians. Hi havia exàmens, organitzats per les autoritats competents, que no eren pas les espanyoles, en què l’examinand havia de demostrar les seues habilitats per a exercir de barber, cirurgià i manescal (en valencià autòcton menescal, o sia, veterinari). I entre els examinadors, atenció!, no gent qualsevulla de chicha y nabo, sinó la créme de la créme de l’ofici, com el metge Jaume Roig (el cèlebre escriptor autor de l’Espill), o el manescal Manuel Dies, un cavaller que tenia passió pels cavalls i arribà a ser majordom (allò que diríem en llenguatge polític de hui dia un «assessor») del rei Alfons (III de València, IV de Barcelona i V d’Aragó) dit «el Magnànim». Ja n’he parlat —n’he fet cinc cèntims—, d’aquest importantíssim rei valencià, a les pàgines de Diari la Veu, i en parlaré més en el futur.

Manuel Dies, aristòcrata valencià, cavaller. Potser, pel cognom, d’ascendència aragonesa. En tot cas, ell i els seus avantpassats d’on procedeix el llinatge masculí plenament catalanitzats (valencianitzats). Manuel era fill de Roderic —o Rodrigo— Dies i de Ramoneta de Vilanova. L'avi de Manuel, també de nom Roderic, serví el rei Pere III "el Cerimoniós", que l'ennoblí. 

Era una època, quan Jaume Roig i Manuel Dies vivien, de valencianitat completa. S’escrivia de tot en català, inclòs de ciència, sense cap mena de complexos, i les obres escrites a València es llegien arreu i, quan s’esqueia, eren traduïdes. Les llengües i en concret el valencià(i això caldria —seria digne i honorable— que s’ho ficassen bé en la mollera el Ximo, la seua partenaire Bravo i resta de botaniqueros, oltristes i verdongos) no han estat mai un obstacle —més aïna són l’eina— per a la transmissió de les idees. Mossèn Manuel Dies escrigué, amb tota la naturalitat del món, el seu Llibre de menescalia en català, i això mai no fou cap impediment per a ser llegit més enllà de les estrictes fronteres lingüístiques dels Països Catalans. És més, aquesta obra fou la contribució més rellevant al coneixement de la hipatria (medicina dels cavalls) escrita a la península Ibèrica i una de les que més ressò tingueren a l’Europa del segle XV i del Renaixement. I —veges!— escrita en valencià. No hom podia ser bon manescal, ni a València ni a l’Europa d’aleshores, sense conèixer l’obra de mossèn Dies, i entre els europeus també incloem els castellans, encara no afectats —o no afectats tan descaradament— per la malaltissa ambició hegemonista que els fa pretendre ser el centre del món lingüístic. Ep! La Bravo s’ho creu i per això abandona vergonya i idioma; i ja no diguem de la Carolina Punset, la cosmopolita de pa i peixet, la «pijos sí, aldeanos no», que tingué la barra —us en recordeu?— d’insultar els valencians en seu parlamentària. I xe! Li ha tret suc a la brofegada delirant antivalenciana. El Ximo, pels seus sants i sociates a l’espanyola dídims, l’ha recompensada sense que ningú, ni els del Compromís —amb les seues poltrones— ni els de Podem(os) —fer un ménage à trois— haja dit ni piu. En els temps que corren, menysprear la llengua dels valencians surt debades en aquest país i, a més a més, pel que sembla, té premi.

Manuel Dies, convenientment convertit als trastamaristes, acompanyà Vicent Ferrer a Casp, on els vots de la delegació valenciana (el de Vicent i el del seu germà Bonifaci) serviren per a proclamar Ferran "el d'Antequera" rei de la Corona de catalans i aragonesos. 

Mossèn Manuel Dies

Però, en fi, no us vull donar més la tabarra amb les misèries del present, encara que són les que han motivat aquest article. Observar i suportar l’estat de decrepitud de l’ús de la llengua pròpia dels valencians en el present, acompanyada de les declaracions o accions dels polítics convencionals de torn, causa, de debò, nàusea. Sort que tenim la història, el nostre passat brillant, per a rescabalar-nos de tanta infàmia. Ja ho escrigué Ausiàs March: «Així con cell qui en lo somni es delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que el temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita». El temps passat, la història dels valencians, i la llengua d’Ausiàs March, la mateixa de Manuel Dies, formen la columna vertebral de la identitat valenciana, i bé està —i digne— conèixer-les i estudiar-les. La història de Manuel Dies(escrit també Díeç o Díez), recordar el passat valencià de plenitud nacional, de segur, ens ajudarà a perseverar i a resistir els embats de la fortuna adversa i de les diatribes dels caragirats —i caragirades— que ens desitjarien, als valencians que persistim en l’ús, l’estudi i el gaudi de la nostra llengua, ben morts i enterrats.

Manuel Dies fou un aristòcrata valencià, un cavaller, potser, pel cognom, d’ascendència aragonesa. En tot cas, ell i els seus avantpassats d’on procedeix el llinatge masculí plenament catalanitzats (valencianitzats). Era fill de Roderic —o Rodrigo—Dies i de Ramoneta de Vilanova. Roderic era fill d’un altre Roderic, que fou conseller i vicecanceller delrei Pere III (ell escrivia Pere Terç) «el Cerimoniós», i que en recompensa pels seus serveis a la corona fou ennoblit pel rei. Ramoneta, la mare, fou filla i hereva de Ramon de Vilanova, conseller i camarlenc també de Pere III. El matrimoni, progenitors del nostre Manuel, tenien possessions al Camp de Morvedre i la Plana Baixa: Quartell, Artana i Betxí, encara que desconeixem si Manuel les heretà. Manuel, home ben relacionat, adquirí per ell mateix —això sí—Andilla, que la comprà en 1432 al comte de Prades. Els Dies erenun llinatge assentat a la ciutat de València, on formava part de la gent notable que controlava la urbs del Túria. Ja aleshores València era una gran ciutat, altiva i orgullosa, però que no ofrenava —ni les ganes— «nuevasglorias a España».

Manuel Dies, pels seus serveis a la corona, fou recompensat amb la batlia i alcaidia del castell i de la Vall d’Uixó (1424), a la imatge, que havia restat vacant per la defunció del cavaller i també escriptor Jordi de Sant Jordi (mossèn Jordi). Manuel Dies regí la batlia de la Vall d’Uixò fins que la vila i el seu castell passaren a mans del germà del rei, l’infant Enric, en 1436. Fou durant la seua estada a la Vall d’Uixò, allunyat de l’atrafegada vida militar, que escrigué el seu "Llibre de cavalls", que conforma la primera part del seu "Llibre de menescalia". 

Una València, però, on també bullien —ai València!— els interessos particulars, dividida en dos bàndols irreconciliables, els Centelles i els Vilaragut, que s’esbatussaven a tort i a dret. Vaja! Com els Capulets i els Montagues de la tragèdia Romeo and Juliet de Shakespeare. L’ambient ciutadà —val a dir-ho— de la València de la fi del segle XIV i inicis del XV no era gaire diferent al de la Verona que reprodueix Shakespeare. Els Dies, d’antuvi, feien causa comuna amb els Centelles, però canviaren als Vilaragut quan el conflicte successori originat per la mort (1410) sense successió legal del rei Martí I (dit «l’Huma», per la seua bonhomia, i també «l’Eclesiàstic», per al seua beateria). Els Dies eren partidaris de Jaume d’Aragó-Urgell a la corona i per això s’alinearen amb els Vilaragut, com la major part de la noblesa, sobretot la de València ciutat, del Regne. Un castellà de rei no el volien veure ni en pintura, però —mireu— el pretendent castellà, que era immensament ric, guanyà. Ferran, dit «el d’Antequera» s’imposà a base de regar amb diners —moltíssima pasta!— els possibles partidaris i, el que és més important, enviar un exèrcit al Regne, que derrotà els urgellistes a la batalla del Codolar de Morvedre, el 27 de febrer de 1412. Ah!: en aquell esdeveniment la host de València, amb la senyera al capdavant (la senyera de veritat, no la de mentida que tant li agrada al Fuset i fauna neoblavera diversa) estava del costat del comte Jaume d’Urgell. Però perderen i, arran d’això vingué el típic i tan autòcton «si no són figues, són raïms». O, dit d’altra manera, el canvi d’americana i fins de calçotets si fóra precís. Derrotats militarment els urgellistes, el rei seria —era indiscutible— Ferran d’Antequera, que gaudia del recolzament del papa Benet XIII (el papa Luna) i —atenció!— del predicador Vicent Ferrer. Els Dies, en concret Manuel, canviaren de jaqueta, i dels Vilaragut passaren, dissimuladament, als Centelles, el cavall guanyador. I —vaja!— mossèn Manuel ho féu amb tanta gràcia que la ciutat de València, ara lliurada a la causa del pretendent vingut de Castella, l’envià d’ambaixador a Casp, en companyia dels tres compromissaris valencians (Vicent Ferrer al capdavant) que allà es reuniren, amb tres de catalans del Principat i tres d’aragonesos, per a entronitzar el rei Ferran I.

A partir d’ací, tot foren flors i violes, perquè mossèn Manuel Dies, un home —val a dir-ho— intel·ligent i que sabia navegar en les procel·loses aigües de la política de l’època, aconseguí ser nomenat majordom (ja ho he dit abans, no el que serveix copes i passa el plomall a la vaixella, sinó «assessor») del jove rei Alfons IV. Ferran I durà poc. A força de disgustos, puix que es gastà molts doblers per a ser rei i no els recuperaria, traspassà. Ah! I per què Manuel Dies entrà al servei d’Alfons? Ben senzill. El nou rei es catalanitzà per complet. Li calia gent del terreny, la cercà i la trobà. Era castellà, sí, nascut a Castella, però Alfons per alguna cosa esdevingué «el Magnànim». Castella —dit clar i valencià— li importà un rave, que massa maldecaps li donava a causa dels seus germans i una guerra, la de 1429-1430, que ja us explicaré en una futura «memòria històrica». A Alfons li anava la Mediterrània, que —diguem-ne— mola més i, sobretot, Nàpols, que desitjà i aconseguí.

En 1432, Manuel Dies adquirí la baronia d'Andilla (els Serrans). Allà feu testament i morí en 1443. Les seues despulles foren traslladades a València i soterrades a l'antic convent del Carme. 

Noble, Alfons Dies pertanyia a l’estament militar i fou convocat a les corts valencianes (corts de debò, no un succedani regional i sucursalista) celebrades en els anys 1417-1418, en 1428, en què exercí com a procurador de Frederic de Luna, nét bastard del rei Martí I,en 1429, en 1437-1438 i a les corts generals de Montsó de 1435-1436. I, convocat pel seu rei, participà, com altres literats cèlebres de l’època (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Andreu Febrer, etc.) a les campanyes de Còrsega i Nàpols de 1420-1423. El rei recompensà Manuel Dies pels seus serveis en campanya amb l’administració de la primera alcaidia que restàs vacant al regne de València (1420) i amb la del castell d’Alpont (els Serrans). Finalment, assumí la batlia i alcaidia del castell i de la Vall d’Uixó (1424), que restà vacant per defunció —atenció!— de Jordi de Sant Jordi (mossèn Jordi). Ai el pobre autor de «Desert d’amic, de béns e des senyors». Fou fet presoner a Nàpols, d’això el poema, i encara que alliberat morí aviat. Manuel Dies regí la batlia de la Vall d’Uixò fins que la vila i el seu castell passaren a mans del germà del rei, l’infant Enric, en 1436. Fou durant la seua estada a la Vall d’Uixò, allunyat de l’atrafegada vida militar, que escrigué el seu Llibre de cavalls, que conforma la primera part del seu Llibre de menescalia. En 1440 la Vall d’Uixò tornà a passar a domini reial i Manuel Dies recuperà la batlia. Mentrestant, en 1432, adquirí la baronia d’Andilla (els Serrans) al comte de Prades.

Manuel Dies, a Andilla estant, féu testament el 23 de juliol de 1443. Traspassà poc després i les seues despulles foren soterrades al sepulcre familiar dels Dies al convent del Carme de València. Manuel Diescontragué matrimoni dues vegades: una primera amb Castellana de Montagut (casori celebrat vers el 1405) i, morta la primera dona, es tornà a casar amb Blanca de Calataiud (1423). Del primer enllaç nasqué Roderic, cortesà com el pare, corsari i també, quan s’escaigué literat, i Gaspar, que també féu carrera cortesana. De Blanca tingué Manuel, que fou senyor d’Andilla, i Miquel.

El "Llibre de la menescalia" de Manuel Dies es divideix en dues parts: una primera, la més extensa, titulada "Llibre de cavalls" (a la imatge, l'inici); i una segona, més curta, titulada "Tractat de les mules". No és un llibre de literatura, és a dir, de ficció, i per això que haja passat quasi inadvertit per als estudiosos de la literatura, però no per als historiadors de la llengua i de la ciència. 

El Llibre de menescalia

Manuel Díez, cavaller i també majordom. Bé que coneixia les necessitats al voltant dels cavalls. El cavall era l’element emblemàtic que definia el cavaller, d’això el nom que definia la classe militar, «cavallers». I els cavallers, pel seu ofici, o millor dit estament, havien de saber de cavalls. Ja ho assenyalava Ramon Llull al seu Llibre de l’orde de cavalleria.Ah! I tinguem-lo en compte: un cavall era a l’època un article de luxe. Seria com dur hui dia un automòbil d’alta gama ratllant el luxe. Només els cavallers, els cavallers de debò se’l podien permetre. Vet ací la importància dels manescals. Si a algú se li moria un cavall era una veritable tragèdia.

Així, calien professionals que sabessen dels cavalls i que, arribat el moment, els curassen. El cavall era —diguem-ne— l’eina de treball i d’ostentació del noble, i l’element on descansava la força militar del moment. Hi hagué demanda de manescals i també de llibres en llengua vulgar destinats als professionals de la cura i la cria dels cavalls. Manuel Dies, que com demostra al seu llibre, devia saber molt de la matèria, es decidí per escriure una obra en vulgar valencià (en català) que arreplegàs els coneixements de manescalia de l’època i heus ací que nasqué el seu Llibre de menescalia, conservat en nombrosos manuscrits, el que indica la seua gran difusió ja abans de la impremta. Vaja! Un autèntic best-seller del moment.

El "Llibre de menescalia" és el text cientificotècnic medieval en català del qual més testimonis manuscrits es conserven, una desena. En 1495 fou traduït al castellà (castellà d’Aragó) per Martín Martínez de Ampiés, amb el títol de "Libro de albeytería" (a la imatge, el colofó de l'edició castellana de Saragossa de 1499). 

Tots els manuscrits porten el títol Llibre de la menescalia. L’obra es divideix en dues parts: una primera, la més extensa, titulada Llibre de cavalls; i una segona, més curta, titulada Tractat de les mules. No és un llibre de literatura, és a dir, de ficció, i per això que haja passat quasi inadvertit per als estudiosos de la literatura, però no per als historiadors de la llengua i de la ciència. Clarament i en català, en el català del Regne de València, en la mateixa llengua que feia servir Ausiàs March per a les seues poesies i està escrit el Tirant, es descriu exhaustivament l’anatomia dels cavalls, amb amplíssimes explicacions d’hipologia i hipatria, on no hi manquen nocions d’higiene dels animals, dietètica i cirurgia. I, a més a més, tot plegat amanit d’imatges explicatives. Una veritable summa o enciclopèdia de l’art —era dit així— de la manescalia.

Que la cura dels cavalles era una activitat importantíssima a l’època ho demostra el fet que l’any 1436 la ciutat de València nomenàs una comissió d’experts amb l’encàrrec de seleccionar el primer tribunal que examinaria els futurs manescals de la ciutat. Hi havia la demanda de manescals, de manescals bons, no de metjastres d’animals. Així, València fou la primera ciutat de la Corona catalanoaragonesa, i una de les primeres d’Europa, a examinar els veterinaris. També ho feien amb els metges d’humans. La salut era important abans i ara, i el valencià —reiterem-ho— també. Entre els membres triats per a formar part de la comissió per a examinar els que havien de cuidar de la salut dels cavalls hi eren individus amb currículum reconegut, en la salut animal i en la humana. Així, hi era present Jaume Roig, a qui ja he al·ludit més amunt, i en formà part també Manel Dies, ja considerat una autoritat en la matèria pel seu Llibre de menescalia.

El "Llibre de menescalia" fou un veritable èxit de vendes i, doncs, cobejat pels editors. Fou traduït al francès i al napolità (la llengua de Nàpols, que no pas el toscà o italià) i editat en català, a Barcelona, en 1515 i 1523. A la imatge, l'edició barcelonina de 1523. 

El Llibre de menescalia és el text cientificotècnic medieval en català del qualmés testimonis manuscrits es conserven, una desena. En 1495 fou traduït al castellà (castellà d’Aragó) per Martín Martínez de Ampiés, amb el títol de Libro de albeytería, i poc després, en 1500, aquesta mateixa traducció fou adaptada al castellà —diguem-ne— de la Carpetovetònia, el de la Meseta. Alhora, poc abans o potser després, el llibre de Manuel Dies fou traduït al napolità i al francès.

Les traduccions castellanes realitzades a la fi del segle XV del Llibre de la menescalia arribaren a la impremta: primera la del castellà aragonès (Saragossa, 1495 i 1499), després la del castellà a la manera de la Meseta (Valladolid, 1500; Toledo, 1507, 1511 i 1515; Saragossa, c. 1518-1524; Burgos, 1530; Jaén, 1534; Salamanca, 1544 i 1545; i Saragossa, 1545). També fou editat en català (Barcelona, 1515 i 1523), encara que les edicions catalanes estan fetes a partir de les traduccions castellanes, molt difoses, la qual cosa és una prova del gran èxit de l’obra i que fóra cobejada pels impressors. A la segona meitat del segle XVI, l’obra de Manuel Díez encara despertava interès i d’això que es fes una nova traducció al castellà del Tractat de les mules a partir de les edicions catalanes, a cura d’Alonso Suárez (Toledo, 1564). I encara a Saragossa, en 1545, es féu una darrera edició completa de tot el llibre. Fins al segle XVIII hi ha testimonis de la validesa de l’obra del manescal valencià en obres de manescalia castellanes, franceses i alemanyes.

El Llibre de menescalia fou, en definitiva, un veritable èxit. Una obra que transcendí més enllà de la seua llengua original. En català de València fou concebuda i, a partir d’ací, perquè els professionals de la salut, siguen d’on siguen, no han de ser uns borinots, coneguda, valorada i imitada. En fi, què us diré? La collonada de dilluns passat de la Sra. Bravo, tan estirada ella, és, senzillament, això, una collonada. La salut, la de tot ser vivent, resta garantida si està en mans de professionals responsables. Si no és així, en mans d’apòstates del país com la Bravo, o de fatxendes de la mena de Carolina «pijos sí, aldeanos no», que Déu ens agafe confessats!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next