Un escriptor no és un erudit

26 setembre 2019 06:00h

Cada matí engegue l’ordinador i entre al correu electrònic esperant agradables novetats. A mig dia òbric la bústia de casa per a veure si la cartera ha deixat, junt amb les factures, alguna carta o paquet interessant. Soc un animal de rutines. Algú, fins i tot, dirà que de costums prehistòrics. La tecnologia fa temps que m’ha deixat enrere i això que durant alguns anys he intentat seguir-li el ritme, però ja m’he cansat i, a més, no sé si paga la pena balafiar tanta energia, temps i diners en ella. Per casa encara hi ha alguns artefactes que a penes he usat.

En el correu electrònic trobe els enllaços amb la premsa del dia, informació sobre les darreres novetats editorials, així com notícies gremials; vull dir, del gremi de la ploma. De tant en tant, una petició, algú que et demana un relat per a una revista, una digital o en paper de la qual mai no havies sentit a parlar; un poema per a una mostra antològica que publicarà l’editorial tal; un article per a un llibret de falla o un pròleg per al llibre de no sé quin autor.

Hi ha qui pensa que la condició d’escriptor, d’escriptor en una llengua minoritària i minoritzada, no sé si als escriptors de les llengües majoritàries els passa el mateix, és igual a voluntari forçós o forçat i que no tens dret a rebutjar la possibilitat que et donen de publicar.

Hi ha qui creu que la condició d’escriptor t’atorga superpoders i et convertix de colp i volta en un erudit amb coneixements extensos sobre qualsevol qüestió divina o humana.

Davant d’aquesta mena de missives, et quedes mirant la pantalla de l’ordinador amb cara de circumstàncies, pensant una resposta amable a la petició. Confesse que en més d’una ocasió he venut la meua ploma (vendre barata cançons) i he escrit sobre el que m’han demanat. Motivat per les ganes de quedar bé, he investigat, he digerit la informació i després he construït un relat. Darrerament, alguns partits, mitjans de comunicació i alts funcionaris de l’Estat han entrat en una cursa de construcció de relats que vinguen a justificar les seues accions, les quals de vegades són injustificables. Obliden que tot relat necessita un punt de versemblança i que els lectors no són idiotes.

El resultat del meu treball de mercenari intente que siga el més honest possible.

Quan escric a sou (sovint sense sou) no gaudisc en la majoria de casos, encara que el final siga satisfactori per a totes les parts. A mi m’agrada sentir que el tema em pren, que m’arrossega i em fa ballar els cinc sentits al seu ritme, com si estiguera pres per l’encanteri d’un follet. No passa sempre, o almenys amb la mateixa intensitat, però quan ho fa el meu estat d’ànim millora fins acostar-se als límits d’allò que alguns anomenen felicitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next