El nom del nostre territori sempre ha sigut un argument recurrent per a identificar ideològicament la ciutadania valenciana. Un motiu més per estalviar-nos el fet de raonar amb algú i conèixer les seues inquietuds i les seues cabòries, per a què? No cal, el poble valencià té uns ítems determinats per a ubicar a qualsevol ciutadà segons defense una posició ideològica o la contrària, no hi ha terme mig. Així, a través d’aquestes premisses tan fermes, ens estalviem el benefici del dubte i fem dogma de la nostra posició segons convinga.
Una de les mostres més clares que tenim és sense dubte la qüestió del nom del territori amb què obria aquestes cabòries. Un cop superada ja la dictadura (o no), i en el context de la “España de las autonomías” (o no), calia dividir el territori espanyol sense perdre, això sí, l’afany recentralitzador que ha demostrat aquest estat a través de tota la seua història. Així, calia posar un nom al nostre territori i es va triar, a Madrid com no, i a pesar que a l’anomenat Estatut de Benicàssim s’aprovara la denominació de País Valencià amb el consens de totes les forces polítiques valencianes, l’opció de Comunitat Valenciana. Per cert, segons el seu autoproclamat creador, Emilio Attard, una “imbecil·litat”, com declarava ell mateix en una entrevista el 1991 en la revista El Temps. Per tant, això de País Valencià quedava relegat al preàmbul del que acabaria sent finalment l’Estatut d’Autonomia valencià aprovat el 1982. En la posterior revisió del 2006, tot seguia igual.
No cal oblidar que en aquella decisió de marginar la denominació de País Valencià al preàmbul, hi va tenir especial incidència la pressió exercida per l’anticatalanisme del Grup d’Acció Valencianista, fet que, potser, explique perquè la proposta Regne de València sí que apareix a l’articulat de l’Estatut. Una mostra més de com l’argument de l’anticatalanisme ha tingut un recorregut tan eficaç com absurd en els quefers polítics de la nostra terra.
Comptat i debatut, la qüestió és si cal revisar o no la denominació del nostre territori. Segurament, i puc entendre que amb bon criteri, l’actual equip de govern no vol remoure consciències que desviarien l’atenció d’una acció política que ha renovat el suport després de 4 anys durs. És cert que tàcitament la formació de Puig i la de MÓnica Oltra li donen suport, com demostra el fet que el partit del primer encara mantinga el nom a les seues sigles: Partit dels Socialistes del País Valencià (a pesar dels darrers intents de Leire Pajín per canviar-ho); i Compromís reivindique el terme a través de campanyes com la de #SomPaisValencia. Tanmateix, a nivell institucional, falta la tan esmentada valentia per a executar una acció tan arriscada com, per altra banda, justa.
En aquest context costa pensar si és idoni o no recuperar la idea que el nostre territori és molt més que una comunitat, com reflecteix el nom. És obvi (tot i que a molts no ens agrade) que a través de l’espantosa distribució provincial, el nostre territori queda relegat a una comunitat autònoma dependent d’un Estat, però per raons històriques pense que la fórmula País Valencià és la que millor representa la nostra identitat. No fer-ho, no fer un esforç per a canviar la nomenclatura actual suposa acceptar que no tenim, paradoxalment, cap tipus d’autonomia.
Potser sí que no és el tema més apressant ara mateix, ni segurament tampoc el més important; i segur que a la majoria de la població li té igual Regne de València, Comunitat Valenciana, País Valencià, el cèlebre Valentínia del doctor Faustí Barberà o fins i tot l’insultant Levante español. Del que sí que estic segur és que cal recuperar la idea que expressava Fuster (sempre Fuster) a País Valencià, per què?: “Per «País Valencià» formen els valencians que pensen –cadascú al seu aire– que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir: la majoria, ni tan sols són «nacionalistes»”. Això sí, caldrà saber quants valencians volem exigir uns drets col·lectius que ens han sigut negats sistemàticament des de ja fa massa temps.
