No esperava trobar les mateixes fulles en els mateixos arbres, però li va sobtar que no hi quedara cap arbre. Travessà el barri de pressa fins que albirà sa casa, la mateixa de sempre, tot i que ara sense teuladins al balcó. Ficà la clau al pany amb un nuc d’ansietat al pit, com si alguna cosa misteriosa i corprenedora l’esperara a dins. Res. Només la pols d’anys i una olor a humitat que l’obligà a abocar-se al balcó. Mirà al carrer, on la seua era l’única casa antiga que hi quedava, sola com un vaixell a la deriva entre els blocs de pisos que l’envoltaven. Forta per dins com l’acer i fràgil per fora com un vidre sempre a punt de trencar-se. Com ell mateix.
Més de vint-i-quatre hores li costà atrevir-se a eixir al carrer. Més de vint-i-quatre hores per assossegar-se l’ànima a força de vi i de records. Després, obligant-se a caminar sense pressa, va fer cap a la plaça. La taverna de Quelo amb la seua olor perenne d’oli refregit, amb les seues taules coixes, amb el posat incommovible de l’amo, li semblà l’àncora que necessitava el seu cor desarborat. Uns metres abans d’arribar-hi, però, s’adonà que atracava a un port equivocat.
Tractant d’ignorar els llums de neó i la música estrident que vomitava el local, creuà el llindar per albirar rere la barra només la mirada lleugerament sorpresa d’una joveneta pàl·lida i desgrenyada. Era evident que no encaixava en l’escenari. Eren tan joves tots, l’escanyolida cambrera i els que jugaven al billar, els que es movien al ritme de la música i els que es besaven pels racons… S’acostà al taulell per compromís i preguntà a la xica, amb la íntima certesa d’haver-se equivocat.
– El vell, vols dir?
Sí.
La xica s’abocà a la cuina, sense entrar-hi.
Et busquen, Quelo! Un dels teus!
Quelo tardà un segon a reconéixer-lo.
– Tu per ací! Quina sorpresa! Quant de temps sense vore’t!
Aquell home que parlava de pressa, que s’estirava per damunt dela barra per oferir-li una mà esvarosa i freda, no era el Quelo que ell coneixia, el Quelo impassible que encaixava amb idèntica naturalitat els nombrosos disgustos i les escasses alegries que la vida li deparava. Li parlà com si fora un altre.
Com va tot, Quelo? Vinga, posa’m una cervesa.
Mentre li la servia, Quelo trencà l’incòmode silenci.
Ho hauràs trobat tot molt canviat, veritat?
Molt –.S’engolí la cervesa d’una glopada i en demanà un altra amb un gest abans de tornar a parlar –. Què ha passat, Quelo? Com és que ha canviat tot tan de sobte?
Que què ha passat? – Quelo s’agitava innecessàriament rere la barra –. El progrés, home! El progrés! Quina altra cosa?
El progrés?
Que açò ja no s’aguantava i per fi ens han fet un barri nou. Tu dius de sobte, però fa més de deu anys que no t’havíem vist el pèl.
Ignorant el matís de retret que surava en la veu de l’altre, confirmà:
I més de quinze, també, Quelo.
Doncs això, molt de temps.
I a tu també t’han fet una taverna nova, pel que veig.
Adaptar-se o morir! A quin sant havia de vindre la jovenalla a un cau de vells?
Callà. La xicona pàl·lida se’ls acostava.
Què, Quelo? Un altre de la vella guàrdia? – I, sense esperar resposta –: Ja que has eixit de la cuina, em faré una cervesa amb els col·legues.
I Quelo, somrient com un imbècil, bavejant quasi amb les gràcies de la criatura:
Vinga, aprofita!
Li regirà el fetge el to obsequiós de la veu, la lleugera palmada en el cul de la xica, a cavall entre la luxúria i la tendresa, i se li notà el fàstic en la veu.
I esta, d’on ha eixit?
La resposta de Quelo arribà com un llamp, ben estudiada.
Un bar de joves no pot portar-lo un vell, home! Quina gracia li trobarien a mirar-me la cara? Mirar-la a ella, per contra, és molt més divertit.
I, aleshores, què fas?
Alimentar el ramat! Total, per al que mengen, no cal esforçar-se massa.
Va traure la cartera per pagar les cerveses. Li calia aire fresc. I Quelo, novament obsequiós:
Guarda això, redell! Veges si no podré convidar un vell amic a un parell de cerveses!
Clar, Quelo, com vullgues.
Ens veiem, ei?
Ens veiem.
De camí a casa acabà d’encaixar les peces del trencaclosques. Els edificis que s’havien engolit les cases baixes, llevat dela seua, el barri sense arbres ni teuladins. I sense gats, perquè res tenien a fer els gats en un barri sense teuladins i sense rates, tan net que resultava obscé.
Navegant les amples voreres noves es creuà amb molta gent, però pocs de la vella guàrdia, per emprar les paraules de la joveneta. Rere els vidres d’alguna finestra o algun balcó s’endevinava de tant en tant un rostre, una mà arrugada que alçava discretament una cortina, el rostre i la mà d’algú que havia viscut sempre arran de terra i que ara esperava la mort en una gàbia altíssima, lluny de tota esperança. Els pocs que encara passejaven la seua tristesa pel carrer, arrossegant els peus i l’ànima per les voreres perquè no trobaven ni un banc on calfar-se al sol, li anaren donant notícies dels que se n’havien anat, dels que havien mort de vellesa i soledat, dels que no havien tingut més opció que romandre i no aconseguien adaptar-se a una vida nova. I, sobretot, dels que havien canviat. La casa per un pis alt, la carnisseria per una boutique, la lleteria per un supermercat, la vella botiga de Marina per una bugaderia, el sabater per una perruqueria, la taverna de Quelo per un pub de moda. I de com ningú coneixia ja ningú, de com se’ls havia engolit un món que ja no entenien.
Tornà a casa a pas lent, arrossegant els peus com els altres vells, sentint de colp que el pes de tots els anys li corbava l’esquena. No havia imaginat mai que poguera ser tan trist un retrobament, que li cabera tanta pena al pit gastat. Només tenia vi per enfrontar-se al món i l’emprà a consciència. Només tenia vi i la certesa que a l’endemà se n’aniria.
Teresa Broseta
