Desperte el matí del 24 d’octubre havent sentit una veu per la ràdio que deia “Estará bien. Un poco seco pero bien conservado.” Són dos quarts de set del matí i qui parla afirma ser l’embalsamador de Franco. Des de fa un poc més d’un any ençà –des d’aquella nit– que tinc el costum de dormir amb la ràdio engegada, perquè he pres una estranya por del silenci i de la soledat. Sentir veus tota la nit –en soc conscient– no m’acaba de provar, perquè no descanse. És per això que em plantege si no deu ser una broma el que acabe d’escoltar: un poc sec però ben conservat… No tinc ganes de perdre temps a comprovar si encara deu ser viu qui embalsamà el dictador. L’esperpent del moment continua quan comencen a entrevistar jóvens pel carrer i tot i que saben qui era Franco, alguns no n’acaben d’encertar la ideologia. Comunista? Anarquista? Apague l’aparell i prenc la ferma decisió de no tornar-lo a engegar en tot el dia. La televisió, per sot, no la veig mai i sé del cert que m’evitaré veure l’homenatge que li fan totes les cadenes alhora. Perquè estic convençuda que, tot i que l’exhumació era de justícia, el que havia de ser un acte de rescabalament cap a les víctimes del que alguns han definit com el dictador més sanguinari de la història d’aquest país (d’aquests països), ha esdevingut una estratègia política d’un partit que es veu amb l’aigua al coll, i un homenatge d’un estat que ha perdut el nord, la vergonya i el poc punt d’honor que li devia quedar.
Soc conscient que vivim un dia històric, però no tinc ganes de compartir-lo, de viure’l com ens l’estan venent. Pense en l’avi, en els anys a la presó, en l’àvia tirant endavant la família sola, humiliada (Boca de porc, explicava que algú li deia al poble…). Pense en els meus pares, creient-se la transició feta amb la por com a rerefons, que ens ha portat fins a aquest moment històric en què partits d’esquerra són incapaços d’arribar a acords per a governar un país. Un moment en què les forces de seguretat de l’estat, que han de protegir tots els ciutadans, rebenten ulls i testicles i el president del govern en funcions (suposadament hereu d’aquells que jauen en foses comunes i cunetes) ni es molesta a preguntar per ells: que ja en té prou a eixir amb cara de compungit escridassat per gent que demana llibertat i un poc de seny. Un temps en què, al País Valencià, un partit polític que prometia protegir els nostres drets lingüístics els vulnera impunement, ignora descaradament els consells dels especialistes i menysprea la lluita que hem fet milers de pares i de professors a peu d’aula i de carrer, perquè els nostres fills puguen tenir una competència lingüística i una educació digna d’una societat normal. Un partit que pretén que votem en clau valenciana però passant per Madrid, que es posa com a eslògan: “Política útil”. Política útil per a qui? Per als que seguixen votant amb por.
Se’m fa l’hora de classe amb la ràdio, com dic, apagada i sense voler pensar massa en l’embalsamador de Franco. Avui fem un Kahoot sobre Carme Miquel, el grandíssim treball de la qual en pro de l’escola valenciana entenc que últimament ha estat menystingut per Conselleria. Els alumnes connecten els seus mòbils, hi posen el codi i s’assignen un nom per al joc. M’hi trobe de sobte un tal “Adiospaco” entre els participants i em costa contindre les ganes de riure i l’esperança. Tanmateix, sona, també de sobte, una veu jove que diu: “¿Adios, Paco? ¿Quien ha puesto eso? Qué cabrones!” I m’adone que és cert, que el va deixar “un poco seco, pero bien conservado”, i que potser encara hem de passar molta por.
