Un viatge en el temps

3 novembre 2019 06:00h

Una notícia d’aquesta setmana m’ha fet viatjar en el temps, en el meu temps personal. Quan era menuda, mon pare s’havia subscrit a una revista que es deia Mundo Negro. No sé si vaig llegir alguna cosa, només recorde que els veia bells, els negres, cada mes, en la portada de la revista. I veia la pobresa, és clar, que era l’única cosa que ens mostraven, d’Àfrica. Encara xiqueta vaig llegir La cabana de l’onle Tom, i després vaig ser una fidel seguidora de Kunta Kinte a la televisió. I això era tot el que sabia de l’Àfrica, perquè en aquell temps, jo no havia vist mai, en viu, cap persona de color negre.

Aquesta setmana. dos germans senegalesos han mort en un cortijo que no tenia llum elèctrica ni aigua corrent. Sembla que es devien encendre un foc per escalfar‑se després d’una dura jornada de feina en el camp, una feina que feien sense cap contracte i amb un sou miserable, i la toxicitat d’aquelles brases que cremaven els van fer morir‑se mentre dormien. L’endemà els va trobar un tercer germà que no dormia allà. L’empresari que els tenia a sou, sembla que ha disfressat tot allò de caritat, d’aquella caritat que ens feia passejar‑nos a les amigues amb una vidriola quan jo era una xiqueta per demanar almoina per als negrets de l’Àfrica.

Però com canta Tiken Jah Fakoly, un músic de la Costa d’Ivori, La meua Àfrica no és allò que t’han fet creure, vine a veure. I veus aquells vídeos de les seues cançons, veus aquell gegant bell i poderós, potser hereu de Kunta Kinte que balla entre prats verds i se t’encomana aquell orgull, aquelles ganes de mirar l’Àfrica a través dels seus ulls, dels ulls dels seus habitants, de la seua gent, dels seus narradors, dels seus contadors d’històries. Lliges Tot se’n va en orris, de l’autor nigerià Chinua Achebe, lliges Mujeres zulues: la cosa en el fuego, de Riana Scheepers, lliges Chimamanda Ngozi Adichie, perquè vols netejar‑te de les velles idees, espolsar‑te els prejudicis que t’han cosit a la pell a força d’anys d’imatges repetides, d’aquell mapa que t’havies mirat sempre amb consternació per aquells boscos de fronteres rectes, com fetes amb un regle.

De manera que no vull tornar enrere excepte en la impressió de la bellesa que sempre m’ha colpit. Aquell home del cortijo, cadascú de nosaltres, hem de soterrar aquelles vidrioles i aquella mirada esbiaixada i colonial. Hem d’escoltar Àfrica, llegir‑la, mirar‑la amb els seus ulls. I crec que com a occidentals, humilment els hauríem de demanar perdó per tot allò que els hem furtat, i en canvi de tot, hauríem d’acollir‑los com ells van acollir els nostres ancestres. Despús‑ahir va ser Tots Sants, i aquestes paraules no volen ser sinó unes flors per a les ànimes d’aquells dos germans senegalesos, allà on siguen. I un crit també, perquè ens destapem les orelles i els escoltem, i ens netegem la mirada i els llegim.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next