Molt abans que es creara l’espai Schengen, allà a les acaballes del segle passat, els valencians ja ens passejàvem per Europa sense dir ase ni bèstia.
El més corredor i, molt probablement, també el més precoç va ser el dominic sant Vicent Ferrer, que va recórrer mig Europa predicant, en valencià, la seua visió sobre la penitència i la moral cristiana. Poc després, de la mà dels dos papes de la fascinant família Borja, es va produir un desembarcament de valencians a Roma com mai s’ha tornat a vore. De fet, no són pocs els intel·lectuals que consideren que València és, d’ençà, una sort d’empelt italià en la península Ibèrica. La nostra tradició viatgera es va mantenir viva gràcies a personatges com Lluís Vives qui, això sí, de mala gana, va haver d’abandonar la seua pàtria bastant jove i va acabar recalant a les ciutats europees que aleshores exercien de far de la intel·lectualitat urbi et orbi.
I així, fins gairebé arribar als nostres dies, els valencians érem els únics que, en plena guerra freda, aconseguíem travessar el teló d’acer que dividia i dessagnava Europa per a col·locar les nostres taronges al bell mig dels menjadors dels capitostos del politburó del partit comunista a Moscou (en companyia dels Fiat italians, sempre la vena italiana…).
És per això que encara avui, quan ens movem per Europa excercint de valencians, no és estrany que els vilatans d’un bon grapat de pobles i ciutats ens recorden alguna gesta –o malifeta– del nostre passat. Una de les més recents la vaig viure a Marsella, on el guia que ens mostrava aquella meravellosa ciutat, en descobrir la meua procedència, em va reclamar les cadenes del port de la ciutat que pengen a la capella del sant calze de la catedral del cap i casal.
La més recent, emperò, la vaig viure a la ciutat de Felgueiras, al nord de Portugal, mentre assistia a les festes dedicades a Sant Pere. El rovell de la festa era la romeria en honor al patró, en què participava tot el poble i bona part dels municipis de la contornada. Una celebració molt acolorida, amb molta música i que, de no haver sigut perquè no vaig escoltar el tro de cap coet, ben bé l’haguera pogut confondre amb les festes patronals de qualsevol poble del nostre país que celebrem als mesos d’estiu.
Doncs com deia, a Felgueiras, a la preciosa comarca de Margaride, em vaig trobar amb un dels regidors del municipi que, entusiasmat, em contava la llarga tradició que tenia la indústria del calçat al seu poble i els vincles que els unien a un altre poble, amb no menys tradició, del nostre país: Elx.
I així, vagarejant per aquell poble de carrers empedrats i vida tranquil.la, vaig experimentar una mena de flashback que em va transportar a la meua infantesa. Darrere de l’aparador del que semblava un forn de pa, vaig vore el que al poble de ma mare, a Pego, diem “coca bova” i que allà, a Felgueiras, coneixen com a Pão de Ló de Margaride.
El Pão de Ló té una història que ve de molt lluny, del segle XVIII, quan una dona de nom Clara Maria va donar amb la combinació del que hui es coneix com Pão de Ló de Margaride –ous, farina i sucre– i que podríem traduir com “pa lleuger”. Aquest pa es va popularitzar molt ràpidament perquè podia durar fins a tres setmanes sense fer-se malbé.
Un dels elements bàsics del Pão de Ló de Margaride és la utilització d’ous frescs, 22 rovells d’ou per cada quilo de pa. A diferència de la “coca bova”, el Pão de Ló no du rent (o sonoro, si apliquem la terminologia pegolina).
Per tal de salvaguardar aquesta tradició, l’Associació d’Empreses de Felgueiras ha iniciat el procediment per obtenir la Identificació Geogràfica Protegida (IGP), el que els permetrà assegurar la qualitat dels mètodes de producció, així com la creació d’una marca reconeguda.
Als pocs dies de marxar de Felgueiras, vaig saber que l’empresa valenciana més senyera anava a obrir un bon grapat de supermercats al nord de Portugal. Tan de bo això ens permetera a nosaltres descobrir ací el Pão de Ló i allà, la “coca bova”, amb sonoro (rent) o sense ell.
