Una conversa

28 març 2019 06:00h

Hi ha converses en els llocs més impensats, com ara dalt d’un cotxe camí d’una reunió del jurat dels Premis Sambori, on la teua interlocutora, amb una sola frase, et fa viatjar en el temps, retrocedir unes dècades fins l’any 1978. I de colp i volta et retrobes amb un estrany, l’adolescent que fores.

No, l’experiència no és com una pel·lícula americana de quinzeanyers, en la qual, entre rialles i llàgrimes, els protagonistes van cantant i ballant. I no és que en la meua vida no hi haja hagut cançons. I no és que, a pesar de les meues poques qualitats vocals, no haja cantat, no. Aleshores bramava com un bou en zel les cançons amb un anglés macarrònic quan no directament inventat, mentre conduïa la moto camí de l’institut de Massamagrell; al meu poble encara tardarien una generació a construir-ne un.

Aleshores no era obligatori portar casc i m’agradava sentir com el vent enlairava els meus cabells llargs i rossos.

Pantalons texans ajustats, samarretes negres de màniga curta, botes negres o sabatilles esportives, i a l’hivern, davall la jaqueta, les pàgines d’un periòdic que servien com a aïllant que em protegia del fred dalt de la moto.

Mai no vaig estudiar en silenci, sempre hi eren amb mi omplint la cuina de casa amb les seues guitarres The Rolling Stones, The Beatles, Credence, Eagles, Bob Dylan, Janis Joplin...

A l’institut hi havia les assignatures que m’avorrien i les que m’apassionaven. No hi havia terme mitjà. Aleshores em trobava en una cruïlla i no tenia clar quina direcció acabaria prenent.

Hi havia qui fumava com un carreter, qui anava de dur i robava motos, qui tenia els colzes pelats d’estudiar, qui només s’interessava per la festa i per tirar-li els trastos a totes les xiques amb les que es trobava pel camí.

Mai no he fumat i, encara que volia ser un rebel i saltar-me un parell de normes, mai no he estat de robar, ni tan sols de copiar durant un examen. Escrivia versos maldestres en un valencià anàrquic. Escoltava música rock, blues, pop i també alguns cantautors, com ara el xilé Víctor Jara, el xativí Raimon, l’alcoià Ovidi Montllor o el sempre estimat Paco Muñoz. M’interessava el moviment polític, era un temps en què ens feren creure que tot estava per decidir i tot era possible. Ja en la dècada dels huitanta inauguraríem el temps del desencant i la postmodernitat, anys més tard encetaríem l’època de les postveritats.

M’agradava observar el meu voltant. Sovint travessava el cristall de la finestra de l’aula i em perdia en el paisatge de l’Horta, mentre el professor explicava allò d’ena a l’infinit.

Ingenu i tímid com era, mirava des de la distància els grups de xiques. Quan m’acostava a elles, ho feia amb una careta invisible que em protegia. Així i tot, tenia bones amigues amb les quals m’obria i podia parlar de tot. Alguns dels meus millors amics són dones.

Hi ha converses improvisades que et porten a aquell temps i somrius. I de sobte la teua interlocutora afegix una dada que desconeixies que et pega un colp de puny que et deixa noquejat. Vicen Forner, aquella companya morena de trets una mica orientals, amable i intel·ligent, que tant t’agradava, ha faltat. Va tindre una vida breu, un càncer en plena joventut se la va endur. I tu, que en alguna ocasió t’havies preguntat què seria de la seua vida, si hauria fet alguna carrera, si hauria tingut fills, si continuaria sent tan maca i tan especial com aleshores, sents un dolor immens davant de la tràgica notícia. La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absències i dolor.

A casa, mentre la família dorm, vetle. Cansat de pegar voltes en el llit, m’alce en plena nit i busque en una cançó un consol que no arriba.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next