Una escletxa en l'heterosexualitat obligatòria

7 maig 2019 06:00h
PXHERE

"Antes de que tengas policía, política y salas de tortura
Y las plazas y los parques sean lugares inseguros
Lugares inseguros pasear entre los árboles y flores
Y en las cafeterías sea necesario hablar en voz baja
Escribir los pensamientos en las paredes de los inodoros"

 Niño de Elche- Informe para Costa Rica 

Recentment Brigitte Vasallo declarava per al periòdic La Directa que l’"heterosexualitat no és una pràctica sexual, és un sistema". Aquesta frase resulta prou sucosa, perquè ens posa plenament en contacte amb una realitat: l'heterosexualitat va més enllà del que passa en un llit. Així, quan una escapa d'ella, adverteix que cala tots els espais, de la mateixa forma que ho fa el patriarcat, perquè de fet s'ha constituït com una cosa que sobrepassa els interessos purament sexuals i/o afectius. Perquè de fet s'ha institucionalitzat i capitalitzat. Això en què es tradueix? Això es tradueix, per exemple, en el fet que si bé una persona heterosexual pot, en la seua quotidianitat, assegurar-se amb facilitat una xarxa afectiva i de suport, una dissident sexoafectiva ha de generar, no sense gran dificultat, els seus propis espais marginals d'interacció. És a dir, que per a les que no som heterosexuals se'ns dificulta l'afectivitat humana. I semblarà un fet intranscendent però pot l'ésser humà, essencialment gregari, sostenir-se sense una xarxa afectiva? Per què aquesta discriminació afectivosexual? Per què aquest oblit del nostre dret a estimar?

Aquest fet, per descomptat, s'exacerba en el cas de les afectivitats entre dones. Ací ens travessa, amb més força si cap, la daga del patriarcat. Les afectivitats masculines almenys han aconseguit tindre un cert reconeixement i desenvolupar una força organitzativa que els ha permés obrir espais i penetrar en la societat, fins a tal punt que hui dia són aclamats pel mateix capitalisme. Les afectivitats masculines són, de fet, les que han encapçalat, en coalició amb el patriarcat, la mateixa lluita LGTBIQ+. Perquè als homes sempre se'ls ha reconegut com a subjectes sexualment actius i, per tant, els ha sigut més senzill encoratjar-se en tant que dissidents sexuals, malgrat les dures conseqüències punitives implicades. En canvi, les dones sempre han hagut de rebuscar estratègies i subterfugis per retrobar-se i mantenir relacions sexoafectives amb altres dones: espais clandestins i secrets o, en el millor dels casos, marginals i/o dissidents.

En el cas de l'estat espanyol, a més, posseïm un llarg llegat d'invisibilitat de les subjectivitats lèsbiques. L'estat franquista es va encarregar d'estigmatitzar qualsevol forma de dissidència sexual però és que a més, en el cas de les relacions lèsbiques, va procurar en la mesura que siga possible obviar la seua existència. En els anys 50, quan ja s'havia acabat amb la dissidència política, l'estat franquista va decidir estendre el seu camp d'acció a altres àmbits. És així que en 1954 es va ampliar la "Ley de Vagos y Maleantes" i es va tipificar l'homosexualitat com a delicte, equiparant-la al proxenetisme, entre d'altres, i els homosexuals, per tant, van passar a ser considerats com a "perillosos socials". Això en la pràctica es va traduir en la persecució i repressió sistemàtica de l'homosexualitat masculina, amb les consegüents tortures i violacions a les presons, amb el desterrament i la prohibició d'habitar a la ciutat d'origen durant 2 anys, una vegada complida la pena carcerària, i amb l'internament en nomenades ocasions d'aquests subjectes en institucions psiquiàtriques, on serien sotmesos a teràpies de reconducció de la sexualitat mitjançant tècniques tan sòrdides com l'electroxoc. Enfront d'això, tanmateix, la penalització de l'homosexualitat femenina va ser mínima (es coneixen comptats casos d'aplicació d'aquesta llei a les dones), però aquesta sí que va patir el que podríem qualificar de "repressió silenciosa". La dona homosexual se la va castigar mitjançant el silenci i la negació de la seua existència, o bé mitjançant la patologització de la seua sexualitat, convertint-la així en un subjecte fàcil de sotmetre. Això s'entén en el context d'una societat franquista i nacionalcatòlica que tenia com a objectiu principal la "regeneració de la Pàtria" i, per tant, la negació o persecució de qualsevol forma de sexualitat no reproductiva i fora del matrimoni, així com la incentivació de la família monògama, heterosexual i tradicionalista. En raó a això, doncs, es procuraria reforçar els rols de gènere i mantenir la dona a ratlla mitjançant la negació del seu plaer sexual i la construcció d'aquesta com a subjecte asexuat amb una funció reproductiva i de satisfacció matrimonial. Això és el que explicaria que la per a aquesta societat fos inconcebible la sexualitat entre dones i la seua pràctica es considerara una desviació i una malaltia mental a corregir en psiquiàtrics. Per aquesta mateixa regla de tres, moltes dones lesbianes van poder passar desapercebudes i encobrir el seu amor d'amistat (llevat que aquest es fera públic i evident) però una gran part va conviure amb la incertesa de no saber si el que sentien era un fet anòmal, insòlit i sinònim de malaltia, atés que la llei del silenci dificultava que aquestes trobaren i compartiren les seues experiències, desenvolupant així una consciència col·lectiva. Existeixen algunes investigacions que documenten l'existència d'un alt percentatge d'homosexualitat femenina entre les dones (vegeu el treball del doctor Serrano Vicéns) o fins i tot l'organització de nuclis i espais clandestins de contacte i suport entre les lesbianes en grans ciutats com Barcelona (vegeu el treball de Matilde Albarracín). En canvi, predomina un gran buit documental sobre la temàtica i, per tant, una falta de referents que ha permés perpetuar en l'imaginari popular la idea que homosexualitat femenina era un cas anòmal en aquells temps. Imaginari que, d'altra banda, estén les seues arrels fins a l'actualitat.

Així doncs, encara que ja des de finals dels 70 es donaren les primeres manifestacions públiques de gais, lesbianes i travestís (com s'autodenominaven llavors) que demostraren la presència d'una dissidència sexual organitzada i conscient, hui dia, per exemple, continua sent un exercici complex ser una dona lesbiana o trans. Més enllà de les dificultats familiars o socials que puga comportar, que no són ni molt menys menyspreables i que no deixen de ser mostra de l'herència franquista de patologització i estigmatització que encara duguem a coll, també es continuen presentant les dificultats quotidianes per a trobar espais i actituds socials que isquen de l'heteronormativitat. Els nostres carrers, els nostres llocs d'oci, els nostres àmbits d'estudi, els nostres àmbits de treball, els nostres espais de militància: tots aquests són heteronormatius. En ells se'ns pressuposa heterosexuals i pressuposem heterosexuals, perquè ens travessa la normalització d'una sexualitat patriarcal en la qual el desig de la dona gira entorn de l'home, i viceversa. Per això, com comentàvem al principi, les dissidents sexuals han hagut de generar espais d'interacció particulars i específics que els permeten cert oxigen. Espais que en el cas de les dones, donat el llegat d'invisibilització institucionalitzada del seu desig sexual i, per això, la seua falta de col·laboració amb l'estat heteropatriarcal i capitalista, s'han generat quasi sempre en àmbits molt transgressors. Àmbits transgressors fins i tot respecte als mateixos espais crítics.

Això evidència doncs la marginació a la qual es relega el desig no heteronormatiu, així com les seues formes de vida, i el caràcter patriarcal d'aquesta marginació respecte a les dones, relegant a aquestes a un espai encara més aombrat. Per això, des de col·lectius com Arada considerem urgent que els mateixos moviments crítics i d'inclusivitat en l'espai i en la societat, com per exemple el mateix urbanisme feminista del qual parlàvem en articles anteriors, siguen també moviments que tinguen en compte la inclusivitat des de perspectives més enllà del gènere (i més enllà del binarisme). És a dir, reclamem que es comence a visibilitzar la urgència de generar un urbanisme i una societat plural i inclusiva respecte a les orientacions sexuals i les formes d'afecció, amb especial afany sobre les sexualitats femenines travessades per l'opressió patriarcal del desig femení i pel llarg recorregut de silenciament i clandestinitat al qual s'han vist sotmeses, de la mateixa manera que també volem que aquesta inclusivitat s'estenga a altres eixos d'opressió com ara la raça, la classe, les neurodivergències i les diversitats funcionals. I en aquest sentit, considerem també crucial que des dels moviments de recuperació de la memòria es treballe per a recuperar les memòries d'aquestes subjectes històricament invisibilitzades, per a poder-nos dotar de referents i, en això, entendre els llegats que carreguem al cos, de forma que puguem entendre també com hem construït els nostres espais quotidians.

María Menouni Villarroya

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next