Una illa, per favor

6 novembre 2019 06:00h

No sé si la cosa va així exactament, però quan acabes un dia de festa veient a La 2 Jara y sedal jo crec que has entrat en una fase preocupant. Millor, molt preocupant. Això almenys vaig pensar divendres passat quan, de sobte, em vaig sorprendre a mi mateixa tirada al sofà dins d’una manta de cua de sirena i veient Jara y Sedal. A un paso de Toledo. Que igual Miguel Delibes estaria orgullós de mi per aquest interés sobtat per la caça, però he de reconèixer que més que interés era desídia. No estava ni per a fer servir el comandament a distància i canviar de cadena, així que durant una estona vaig deixar que aquells dos hòmens em contaren el que puc trobar a la finca Mocahres si m'interessen els conills, perdius o faisans.

Sort que vaig reaccionar a temps i em vaig posar dos capítols seguits de Goliath. Per al meu gust, sobra sang aquesta temporada, però Billy McBride m’encisa i d’alguna cosa he de viure mentre arriben els nous capítols de The Good Fight. Sí, definitivament, sense saber-ho, Billy Bob Thornton em va salvar de cometre alguna temeritat com aficionar-me a Paulo Coelho per exemple –després de Jara y sedal, mai se sap el que podria haver sigut–, així que li estaré eternament agraïda.

Quan tens dos xiquets preadolescents necessites que et salven de la teua realitat cada mitja hora, quart d’hora amunt, quart d’hora avall, per a poder continuar endavant sense que la resta s’adone que estàs sobrepassada. El problema és que eixes coses de normal no te les conten anys enrere. I, si ho fan, és d’una manera prou distorsionada. Fa uns dies veia un anunci a televisió on compartia esmorzar de dissabte la família perfecta, és a dir, pare, mare, xic i xica –el gos no es veia, però és de suposar que estaria, igual que el monovolum a la porta de l'adossat i la sogra amb el tupper de croquetes i el dia sencer per a fer-se càrrec dels xiquets mentre els pares anaven soles a sopar o al cine o, fins i tot, a les dos coses juntes i sense necessitat d’estar cronometrant l’eixida. Només faltava una isla en la cuina, però segur que ja tenien els obrers contractats per a la reforma, si no la família perfecta estaria en perill–.

Tots estaven allà, amb somriure d’orella a orella, compartint taula mentre el pare pregava que el cap de setmana fora etern i aquella felicitat s'estenguera per cadascuna de les hores del dia. De veres? Abans de posar-los jo el Cola-Cao davant als meus, dissabte de matí, ja estic desitjant que siga dilluns a primera hora i estar engegant l’ordinador de la feina.

Com a exemple li diré a eixe pare de lloguer de l’anunci que, de normal, si tens dos fills preadolescents i un paquet de magdalenes sense destapar damunt la taula, cap dels dos voldrà magdalenes sinó qualsevol altra cosa que aquell dia no tens a casa. Si queda una única magdalena, però hi ha galetes, croissants, cereals, torrades, dònuts, ensaïmades, napolitanes de xocolate..., els dos voldran eixa única magdalena. I, a partir d’ahí, l’esmorzar serà una mostra del que t’espera  al llarg del dia, perquè cal estar en lluita contínua contra tots els que convisquen dins de les quatre parets de la casa. I sí, ahí sí que li veig tota la necessitat del món a tenir una illa, però no enmig de la cuina, sinó en l’altra punta del món i encara em quede curta. I això li ho dic només com a mostra i perquè puga entendre que acabar abduïda per Jara y sedal o per Paulho Coelho pot ser d’allò més fàcil si no trobes alguna illa, ja siga camuflada de Billy Bob Thornton, ja siga camuflada entre les paraules de Vila-Matas, o d’escapada en solitari. Així que deixeu ben obertes les portes de València que cap allà vaig aquest cap de setmana.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next