Sovint he manifestat rebuig a la violència tant física com verbal o psíquica. És fàcil inferir, doncs, el patiment que experimente veient una vegada i una altra les accions dels desesperats i la dura rèplica de qui té l’exclusiva legal de la força. També he llegit i sentit que una imatge val més que mil paraules, refrany que l’encerta en un elevat percentatge. Feta la introducció, he de dir que els darrers dies he vist una imatge als mitjans que no cal explicitar perquè, per si mateixa, simbolitza i reflecteix l’estat de la qüestió. Però el meu article no té altra capacitat que la descripció literària i per això intenta ajustar-se als fets registrats: un xicot, tant se val que vote pels Comuns o pels partits sobiranistes, és colpejat per una porra negra. L’arma “persuasiva” impacta sobre les canelles del manifestant que, vulga o no, doblega les cames i s’agenolla. I aquesta seqüència eloqüent i lacerant expressa, millor que el millor escultor, la impotència d’Espanya que necessita la humiliació de Catalunya per creure’s el que pregonen. Que no vinguen ara amb la mateixa cançó de si eixos centenars de milers de catalans no són representatius.
D’altra banda, torne a dir que, quan els castellans o conversos visiten terres de parla catalana, no ens visiten: estan recordant-nos que són ells qui manen sobre nosaltres. Falses visites equivalents a la dels senyors feudals quan prenien possessió dels latifundis heretats, conquistats a sang i foc o en el tàlem conjugal. A més a més, els que simulen ser demòcrates, grup Prisa inclòs, a l’hora d’apuntalar la fabulosa idea d’Espanya, esgrimeixen el manual de Vox que, veges per on, és el mateix que el de la Falange ben aprofitat pel Generalísimo del Valle de los Caídos: és el nexe comú que destruirà el que podia ser un aglomerat igualitari, pacífic i feliç.
I és que, quan l’orgull, la prepotència i l’afany de domini eclipsa els mecanismes de la raó, només es pot esperar l’obligatòria insurrecció de la dignitat.
