Una llum tan necessària

28 abril 2019 06:00h
Pixabay

Lev obri els ulls, sent una mena de sorra damunt les parpelles, una sensació de formigues que caminen entre les pestanyes negres i llargarudes com una tireta de regalíssia. Lev és una xiqueta menuda, d’aspecte fràgil, tot i que té una gran energia, però hui està una mica malalta, té febre i els ossos els nota esberladissos. Ben acotxada entre les mantes, fa l’efecte de surar al bell mig del llit. L’àvia Carme li posa la mà sobre el front, a ella li agrada molt aquesta suavitat fresca que li alleuja el neguit. 

–Sembla que la febre ha abaixat una miqueta –diu l’àvia amb un somriure i el rostre de Lev s’il·lumina, troba d’allò més bonica l’avia.

–Conta’m un conte –demana la nena amb una veueta amorosa de malcriada.

–Te n’he contat tants que no sé quina història podria inventar-me ja.

–Conta’m per què et feres mestra.

–Ja t’ho saps de memòria.

–És igual, àvia, m’agrada això que sempre dius: “Compartir els nostres coneixements és un acte de generositat, la qual cosa fan cada dia els mestres. Has de saber que l’ensenyament és una llum que l’ésser humà necessita ”. 

Carme mira com cau la pluja a l’altra banda de la finestra, el degoteig en banya l’ampit i el soroll a penes se n’escolta esmorteït pels vidres. La mirada de la dona travessa la fosca del vespre i enceta a parlar lentament, mentre Lev se li arramba i deixa caure el cap sobre la falda de l’àvia. 

“Recorde una tardor com la de hui, fa molts anys, la pluja sobre el poblet, però, sobretot, em ve a la memòria la imatge d’una xiqueta com tu, amb trenes, cames primes i llargues. Du un paraigua enorme que em fa pensar en un donyet a sota del rovelló. No l’importa que el dia siga gèlid i rúfol, ella va a escola i això la fa ben feliç. Als tretze anys hi  hagué de posar-se a treballar d’aprenent a la carnisseria del poble, ben aviat començà a fer-ne ella sola gran part del treball. Trobava molt a faltar l’escola, els jocs amb les amigues, però els temps eren dolents després d’una guerra i una dictadura que feia l’existència bastant miserable, i en casa patien fam.

Li agradava escoltar-ne les converses de les clientes, imaginar allò que a ella li semblaven històries com de pel·lícula. Tot i així, sentia que al món hi havia alguna cosa més, que darrere les muntanyes aquelles d’enfront hi existien llocs on la gent vivia el que ella somiava. Recorde una mestra, la senyora Conxin, amb els cabells sempre ben estovats i cardats, perfectament aixecats com un ou sobre el cap. Explicava les lliçons com qui conta un relat fantàstic, sabia molts trucs per aplicar a la gramàtica i retenir-ne la informació en el cervell, puc assegurar-te que s’hi varen quedar gravats per sempre més. Ella fou qui l’animà a assistir a les classes nocturnes que donava per a la gent que no sabia llegir ni escriure. Si tanque els ulls, veig les nits d’hivern, el poble en silenci, el fred estirat sobre els carrers com una carícia glaçada, les dones grans assegudes als pupitres de fusta tronada, i ella, la nena de tretze anys, famolenca de coneixements, els ulls unflats per la son, però llampants i ben eixerits. 

I un dia arribà el moment que no podia imaginar-se ningú, una vesprada en què la xiqueta estava massa cansada perquè la feina havia sigut molt dura aquella jornada, mentre manipulava la màquina de triturar carn, no va saber com, la mà dreta hi va ser atrapada. Fou un instant, com un vol sobtat d’ocell, el dolor se li instal·la a dins com el mos d’una rata venjativa. Hi va perdre una gran part de quatre dits, només el polze li’n quedà sencer. Hagué de recomençar a fer servir aquella mà  que qualsevol haguera donat per perduda, però ella era una petita lluitadora. La senyora Conxin l’ajudà a preparar-se i poder estudiar magisteri, ja fa molt de temps que no en sap res, tot i ser la dona que li canvià la vida quan tot semblava immensa tenebra,  això li fa mal i ho compensa amb la sincera dedicació als seus alumnes.” 

Lev agafa la mà sense dits de l’àvia i l’acarona com si fóra una criatura tendra i desvalguda.

–Àvia, vols que berenem xocolata i bunyols?

–I tant que sí, tresor –somriu l’àvia i la seua veu sona una mica  malenconiosa.

Fora la pluja ha callat ja fa estona, tanmateix, elles no se n’han adonat. Fins i tot l’arc de Sant Martí ja està dibuixant-se en algun indret no massa llunyà.

 Mari Carmen Sàez

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next