Una milícia valenciana singular: el Centenar de la Ploma

El Centenar de Sant Jordi o de la Ploma, per la ploma que portaven al casc o al capell. Vet ací una milícia singular valenciana, creada en temps del rei Pere "el Cerimoniós". La seua missió, custodiar la senyera quan la ciutat convocava la host. Amb el temps es convertí en una institució de la València foral. Al Centenar devem el magnífic retaule de Marçal de Sax, hui dia al Victoria & Albert Museum de Londres, amb la senyera, la de debò, voleiant. 

Temps era temps, quan el Regne era regne, país, de debò, la ciutat de València, per privilegi del rei Pere el Cerimoniós instaurà la milícia del Centenar de Sant Jordi, que passà a dir-se «de la Ploma». No se la tragueren debades del barret. Les bandositats nobiliàries assotaven el Regne i calia un cos armat per a preservar l’ordre públic. El 3 de juny de 1365, quan l’exèrcit reial, el del rei dels valencians, assetjava Morvedre, ocupada pels castellans del rei Pere I, el conegut per «el Cruel», es creà una tropa d’infanteria d’un centenar d’homes, majoritàriament ballesters, pensada per a exercir de tropa permanent de la Ciutat i Regne; havia nascut la milícia del Centenar.

Fa poc ha arribat a València la predel·la d’un famós retaule gòtic conservat al Victoria & Albert Museum de Londres. Un retaule valencià, conegudíssim per la seua escena central que representa la batalla del Puig, amb el mític Sant Jordi i Jaume I lluint les gualdrapes dels cavalls i les senyeres al vent, la de Sant Jordi amb la característica creu i la del rei de catalans i aragonesos. Al Puig, un dia nefast per als valencians de llavors, el 13 d’agost de 1237, l’exèrcit catalanoaragonès encapçalat per Bernat Guillem de Montpeller (o d’Entença) vencé la host del rei valencià Zaén. I vet ací que, a resultes d’aquella gran batussa, Zaén perdé tota capacitat de repel·lir l’exèrcit invasor i hagué de capitular, lliurar València, un any després. Amb el temps la batalla del Puig esdevingué un esdeveniment llegendari en què l’aparició del sant de la cavalleria, Sant Jordi, l’ornà d’èpica. En 1631 s’aixecà una ermita en commemoració de la batalla i el Puig, com és ben sabut, s’ha convertit en una fita commemorativa a l’imaginari patriòtic valencià.

A València estan restaurant la predel·la del retaule del Centenar, a la imatge. A mitjan segle XIX, la desídia per la pàtria, la cultura i l’art autòctons, fou la causa de l’expatriació del retaule, comprat per un antiquari francès que el vengué al museu londinenc en 1864. 

El retaule, hui a Anglaterra, fou encomanat al taller de l’artista Andreu Marçal de Sax per la milícia del Centenar de la Ploma per a la seua capella en les primeres dècades del segle XV. Ara la predel·la és a València, en procés de restauració. A mitjan segle XIX, la desídia per la pàtria, la cultura i l’art autòctons, fou la causa de l’expatriació del retaule, comprat per un antiquari francès que el vengué al museu londinenc en 1864. D’aleshores ençà la peça ha romàs a la capital anglesa. Potser millor així, que de romandre al país d’origen, com tantes altres meravelles de la nostra història i de la nostra cultura, no sabem si hagués acabat fet ascles, o —qui sap!— enllordat de ferum blava. L’església on era, a l’actual plaça de Rodrigo Botet (de Sant Jordi a l’època), desaparegué per sempre. Val a dir que no és l’única peça pictòrica de la batalla en un retaule, amb altívoles senyeres —sense blau— al vent. A Xèrica, hi hagué una confraria dedicada al sant, fundada per Pere de Xèrica a mitjan segle XIV. La confraria també tenia el seu retaule, del segle XV, amb l’or i gules ben desplegat. Això de l’or i gules, en els temps que corren, cal destacar-ho. La pestilència blavosa que assota València ha imposat arreu la seua esquizofrènica manipulació de la història, fins al punt de falsificar la imatge del rei Jaume, despullant-la de l’or i gules per vestir-la de blanc a la reproducció que un tal Josep Rodríguez Sambonet féu a la fi dels setanta del segle passat per encàrrec del fantasmagòric (de ser però que molt, molt i molt fantasma), aleshores i hui, Insigne Capítul [sic] de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma, una excrescència blavera més dedicada a celebrar sàbats anticatalanistes, però aquesta amb paios vestits d’etiqueta. La reproducció la posaren en una minúscula capelleta exterior de la catedral on algun rectorot, sense cap base històrica, s’empatollà que Jaume I hi celebrà la primera missa després de conquerir València. Aquest orifici —no se li pot dir d’una altra manera— al mur de la seu el gestionen els fantasmes fatxendes de l’Insigne Capítul i, com de tant blaveros se’n passen, provocaren la queixa del Consell Valencià de Cultura.

El retaule del Centenar representa la batalla del Puig (13 d'agost de 1237), un fet d'armes esdevingut mític, on la llegenda diu que l'aparició del sant de la cavalleria medieval fou determinant en la victòria cristiana.

En fi, ja veieu per què he dit que el retaule de Marçal de Sax (alguns diuen que és de Miquel Alcanyís, un altre pintor del gòtic) millor a Londres. En 1982, via Estatut, ens encolomaren la taca blava a la senyera i la imbecil·litat de Comunitat, i a dia de hui, la llentia blavosa, en tot el que suposa de llast per al desvetlament nacional valencià, continua llefiscosament incrustada en l’amnèsica societat valenciana del present.

La creació del Centenar

País dels valencians, any de 1365. Des de 1356 la guerra colpeja el Regne, envaït pels castellans, que ocupen Morvedre i amenacen el cap i casal. València havia patit dues vegades el setge castellà, un primer en 1363 i un segon un any després. La ciutat resistí dues vegades, que dues vegades fou lleial al rei de tots els catalans, i d’això el privilegi de les dues «L» al seu escut. El setge de Morvedre fou llarg i costós, però, finalment, l’esforç valencià es veié recompensat: foragitaren els castellans de la vila de la desembocadura del Palància, però no pogueren evitar que Pere I «el Cruel» continuàs malmetent les terres valencianes. Oriola, després d’una heroica resistència contra els castellans, capitulà. Les hostilitats continuaren i el front valencià estigué actiu fins a 1369.

En aquest context bèl·lic, Pere (III segons numeració dinàstica, II de València) «el Cerimoniós», consentí en la creació d’una milícia local, que constituïa una recompensa més per la fidelitat de València. Era el 3 de juny de 1365. Rei i ciutat passaren pàgina, definitivament, a les desavinences del passat, les de la guerra de la Unió (1347-1348), en què València abraçà el partit unionista contra el monarca. Ara ciutat i rei remaven plegats contra l’enemic comú: Castella, la Castella carpetovetònica i prepotent, que ja aleshores es proclamava l’única Espanya. I l’ambició del rei castellà: convertir Aragó i el Regne valencià en la «Nova Castella». No reeixí, el castellà, i pagà amb la vida la seua ambició desenfrenada i —val a dir-ho— cruel.

A Xèrica, hi hagué una confraria dedicada al sant, fundada per Pere de Xèrica a mitjan segle XIV. La confraria també tenia el seu retaule, del segle XV, amb l’or i gules ben desplegat. 

València, la ciutat, volia una milícia per a la guerra i per als temps de pau, necessària per a imposar la seua autoritat, sobretot contra les bandositats, guerra civil endèmica que pervertia l’harmonia i el bon govern del Regne. Això, però, no vol dir pas que la ciutat no disposàs anteriorment de milícia que la defensàs o s’unís a les tropes del rei. Des de la conquesta de la ciutat, la milícia era convocada pel justícia criminal a petició dels jurats i el Consell. Era feta crida pública i la senyera era despenjada des d’una de les finestres de la Casa de la Ciutat i portada a la porta de Serrans. Aquest era el senyal del reclutament, obert a tots els veïns, servissen a peu o a cavall. I, amb Centenar de Sant Jordi o sense, així continuà fent-se, ara amb la particularitat de disposar d’un cos ja constituït que permetia intervenir prest.

 A les Corts generals, per a tots els estats de la Corona catalanoaragonesa, celebrades a Montsó (a l’Aragó, però de parla catalana llavors), s’afegí el contingent de cavalleria a la nova milícia (23 de juliol de 1376). El problema d’ordre públic derivat de les bregues entre els bàndols dels Vilaragut i del bisbe Joan d’Aragó, determinà al Consell la sol·licitud de creació d’una força efectiva per a reduir els díscols a l’autoritat reial i per a la defensa de les lleis valencianes. El privilegi reial fou incorporat als Furs. El document permetia la formació d’una milícia d’un centenar de cavallers associada —atenció— a la bandera reial (De centum equitibus pro banderia associanda ordinis). La companyia de cavalleria fou establerta en setanta cavalls armats i trenta alforrats (cavalleria lleugera).

Ara bé: no fou fins a 1391 quan s’elaboraren les primeres ordenances de la companyia, possiblement arran —o com a conseqüència— del frec a frec mantingut per la ciutat de València amb la senyora de Corbera, l’excortesana Carrossa de Vilaragut, a causa de la jurisdicció sobre Cullera. Carrossa, aristòcrata valenciana, arribà a amassar un gran poder a la cort reial de Joan I i Violant de Bar, la qual cosa mai li perdonaren els seus rivals polítics, la ciutat de València entre ells. València, val a dir-ho, fou animosament antiCarrossa a les Corts de Montsó, Corts que certificaren la caiguda en desgràcia de la cortesana. La disputa de Cullera, vila que pertanyia a la ciutat de València però sobre la qual la senyoria de Corbera tenia drets, generà gran crispació a la vora del Túria, i el justícia criminal acabà cridant a les armes els seus ciutadans contra Carrossa, amb toc de campana convocant la host i la corresponent exhibició de la senyera (la senyera de debò, és clar, sense cap mena de tifa blava supletòria). La cosa, però, no arribà a més per la intercessió del governador Roger de Montcada.

Els "blaveros", a la fi dels anys setanta, feren la seua particular reproducció del retaule de Marçal de Sax. El responsable de l'aberració, el pintor Josep Rodríguez Sambonet, que féu una versió ahistòrica per a decorar la capelleta exterior de la catedral de València. 

De força de combat a tropa d’alardo

El Centenar de Sant Jordi, dit així per l’advocació al sant de la cavalleria, d’antuvi, complementava la host de la ciutat. Els privilegis de constitució, però, no pressuposaven una força permanent aquarterada. Les despeses de manteniment (2.350 lliures anuals) obligaven a convocar la milícia de forma esporàdica, quan la necessitat ho requeria. A més a més, aviat la pertinença a la milícia suposà un honor a afegir i lluir entre els llinatges capdavanters de la noblesa ciutadana, sobretot a partir de la participació del Centenar en el cerimonial cívic i festiu. Acompanyar la senyera (ho reitere: sense blau) en dates assenyalades es convertí, ja en el XV, en acte de lluïment i ostentació. No debades —què us diré?— som a la terra de les desfilades rumboses amb ostentació de vestimentes, molta traca i poc trellat. No vull dir que en el XV fóra exactament així, però, en fi, com diu la dita popular, si el pare és músic el fill és ballador. Les ordenances de 1391 prescrivien la participació de la milícia, els ballesters d’infanteria i la cavalleria en dos alardos anuals, un el dia de Sant Jordi i l’altre en la festivitat de Sant Dionís, convertida en el dia de la Conquesta, sobretot des de 1428, en què Alfons (IV per tradició dinàstica, III de València) «el Magnànim» la instituí en festa cívica i —diguem-ne— patriòtica de la ciutat. Atenció!: de la ciutat que no del Regne. El Consell del cap i casal decretà la paralització de l’activitat laboral el dia de Sant Dionís. Des d’aquell moment la milícia del Centenar, que era dita «de la Ploma», precisament per la ploma característica que adornava els seus cascos i capells en els alardos, adquirí la importància social que ha transcendit fins a hui, com a força simbòlica que acompanyava a la celebració del 23 d’abril i el 9 d’octubre, les banderes de València (la reial) i la de Sant Jordi, importantíssima en el cerimonial valencià malgrat, llevat d’Alcoi i Banyeres, l’oblit del present. És a partir de la participació del Centenar en els actes cívics ciutadans que el Consell reclutà els membres de la companyia entre els menestrals.

El Centenar de la Ploma era present en els alardos ciutadans i també en el moment en què, des del campanar, la màxima autoritat de la ciutat cridava «a foc e a sang!», quan convocava la host de la ciutat. El Centenar, cavallers i infanteria, s’aprestaven a acompanyar la senyera des de la Sala de la Casa de la Ciutat fins a la torre de Serrans. Era el senyal de la convocatòria de la milícia. Sabem que això passà el 27 de juliol de 1464, quan la Ciutat s’aprestà a castigar el noble Jaume d’Aragó-Ribagorça (senyor d’Arenós i fill natural del segon duc de Gandia). Jaume havia fet costat al príncep de Viana contra el seu pare Joan II, espurna que encengué la guerra civil del Principat de Catalunya, i València es posicionà clarament a favor del rei. Melcior Miralles (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim) explica així la convocatòria de la host:

«Dissabte, a 21 del dit mes de juliol, fonc treta la bandera de València contra don Jaume d’Aragó. La dita bandera fonc acalada per la finestra, la qual portava Ramon de Vic, gentilhome, justícia criminal de la dita ciutat, e al portal dels Serrans fonc presa e muntada alt, e de part de fora, ab bastiment, fonc presa e donada al dit justícia; anava enmig del Centenar dels Ballesters de la Ploma, e, fora del portal, foch estojada aquella bandera e fonc donada al dit justícia altra bandera d’estamenya.»

La ciutat de València volia una milícia per a la guerra i per als temps de pau, necessària per a imposar la seua autoritat, sobretot contra les bandositats, guerra civil endèmica que pervertia l’harmonia i el bon govern del Regne. El 3 de juny de 1365, per privilegi del rei Pere el Cerimoniós, fou creada la milícia de ballesters del Centenar. 

Ara bé: sorprèn que siga aquest l’únic episodi protagonitzat pel Centenar en tot el dietari de Melcior Miralles, que ja no hi surt més, llevat del moment quan torna la host a la ciutat amb Jaume d’Aragó-Ribagorça pres.

Al segle XVI, explica el Llibre d’antiquitats explica la marxa de la host ciutadana a lluitar contra la revolta morisca de l’Espadà, l’11 de juliol de 1526, amb participació de «lo Centenar de la Ploma de Sent Jordi entorn del Rat Penat». També explica aquest fet el Dietari de Jeroni Sòria. Ell explica la custòdia, per vint homes dels Centenar, de la bandera de València al cadafal de la porta de Serrans, cada dia entre la convocatòria de la host fins al moment de la marxa. En 1538, el mateix recull de notícies informa que en la festa de Sant Dionís, a la processó cívica de la vesprada, «lo Centenar de Sent Jordi», hi participà «ab sa bandera».

La festa del 9 d’octubre de 1598 vingué marcada per la mort del rei Felip II (II de Castella, però I de València), esdevinguda el 13 de setembre. Per tal motiu, la celebració es vestí de dol i els membres del centenar eixiren en processó cívica no amb les seues característiques vestes blanques amb la creu de Sant Jordi, sinó de negre, com explica Joan Porcar al seu dietari titulat Coses avengudes en la Ciutat i Regne de València.

El Centenar de la Ploma era present en els alardos ciutadans i també en el moment en què, des del campanar, la màxima autoritat de la ciutat cridava "a foc e a sang!", quan convocava la host de la ciutat. A la imatge, figura d'un ballester del Centenar, obra de Salvador Furió Carbonell, exposada a la Generalitat. 

En 1638, el Llibre d’antiquitats que, per amenaça de ruïna de l’església de Sant Jordi, la processó del dia de Sant Jordi no acabà en aquest temple, sinó que fou habilitat un altar al carrer per a celebrar la missa i la benedicció de la bandera de la Ciutat. D’aquest any, tenim un testimoni detallat de com era la bandera de la Ciutat, escrit per Marc Antoni Ortí, que diu que la bandera estava feta «de tafetán carmesí con unas barras muy anchas de tela de oro. Llevaba en lo más alto una celada grande de plata con un murciélago». Vaja, ja m’hi vaig referir, a això, en l’article dedicat a la senyera de la setmana passada, per no em cansaré d’insistir en el despropòsit vexil·lològic que, del postfranquisme a ençà, tant a contribuït a la dissort nacional valenciana com és l’exalçament i oficialització d’una franja blava espúria i ahistòrica en la senyera. Marc Antoni Ortí, us ho assegure, no era cap pancatalanista fusterià avant la lettre.

Quan el mal ve d’Almansa —diu la dita— a tots alcança i, en conseqüència, la desfeta de 1707, la d’abril i la de juny, que és quan foren abolits els Furs, l’estat valencià, afectà a tot acte d’arrel foral. El Centenar de la Ploma desaparegué. Ara bé: en 1738, per a commemorar el cinc-centè aniversari de la conquesta, les autoritats borbòniques, més aïna els valencians col·laboracionistes de l’ara Ajuntament (el Consell havia deixat de ser-ho per a convertir-se en Ajuntament, a la usança castellana), ressuscitaren la vella parada militar i improvisaren un Centenar de la Ploma. Tots els gremis aportaren components per a formar la milícia o, millor dit, comparsa, fins i tot dividint-los en desenes i nomenant cabos per a cada desena, com refereix Josep Vicent Ortí Mayor a Fiestas centenarias con que la insigne, noble, leal y coronada ciudad de Valencia celebró el 9 de octubre de 1738. La quinta centuria de su Christiana Conquista (València, 1740).

I amb l’alardo de 1738 s’acabà, definitivament, la història del Centenar de la Ploma, una milícia, quan existí de debò, veritablement singular, més pendent de festes i desfilades, que del combat. En certa manera, era un costum ben arrelat a les celebracions cíviques del barroc, a Castella i als Països Catalans, amb l’aparició de les soldadesques fent alardos on era imprescindible la pólvora i l’arcabús. En època moderna, al Centenar de la Ploma també hi havia arcabussers. Temps a vindre, aquestes manifestacions festívoles mutaran al sud valencià en els Moros i Cristians. El Centenar, però, tenia, a més a més, la funció de custodiar la senyera, la senyera reial i real, la de «tafetán carmesí con unas barras muy anchas de tela de oro», símbol nacional dels valencians, així que, quan la tempesta ponentina desfigurà el vell Regne, desaparegueren per sempre. Les festes de 1738, encara que consentides (Felip V, sorpresa, accedí a celebrar-les), no foren ben vistes per les autoritats d’ocupació, les militars i també les religioses, horrorosament castellanitzades. Hi hagué un simulacre de Centenar, però així, en comèdia, s’acabà tot. Hui dia, amb vestimentes blavoses, hi ha els que malauradament volen continuar ridículament la farsa, i seguir, ofrenadors de glòries a Espanya, donant-nos garsa (blau a dojo, sotmetiment a ponent i, doncs, infrafinançament per a l’eternitat) per perdiu (llibertat, sobirania), és a dir, donar-nos per sac, als valencians.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next