Una mirada

31 octubre 2019 06:00h

Alces el cap i amb un somriure mires al teu voltant. No eres un pessimista. En la butxaca sempre portes, com una bola de vidre de colors, l’esperança. Et despertes cada dia amb il·lusió. Però sota l’estora d’un paisatge lluminós pel qual caminen homes i dones que et saluden, trobes el desencant. Aleshores et poses seriós i veus que no et queda sinó tornar a escriure sobre la realitat social i política. Sobre el caïnisme aclaparador, el filibusterisme constant, la cara dura d’alguns polítics que, després d’haver-ne fet de tots els colors, ara van de sants sense cap màcula, de màrtirs de la llibertat, de martell de suposats adoctrinadors; escrius sobre el canvi de discurs d’uns i d’altres; sobre el vici d’enganyar des de la política i des dels mitjans de comunicació, d’ocultar informació, de desviar el focus, de manipular el llenguatge, d’individualitzar una opció política i convertir el líder en l’ase de tots els colps; escrius sobre allò tan vell en aquest país de: a l’amic, el favor; a l’enemic, el pes d’una llei i unes normes fetes a mida...

Hi ha gent que, com alguns contractes hipotecaris, tenen molta lletra menuda, una lletra tan minúscula que cal agafar una lupa i anar desxifrant-la com si es tractara de la llengua dels sumeris. La clau per a entendre en realitat les seues actuacions és allí, i allí resta oculta a la vista de tots.

Parlen de drets laborals, socials i polítics amb les tisores a punt per a retallar-los. Parlen d’igualtat i dividixen la ciutadania entre els qui pensen com ells i els altres. Tenen dues caixes, l’A i la B, dos programes electorals, el que exposen amb paraules grandiloqüents i amb gran gesticulació en els seus mítings i el que realment portaran a cap. Parlen, parlen i no escolten sinó l’assessor i estrateg de torn sempre pendent de les enquestes.

Hi ha una part de la ciutadania desencantada que no es creu res, una part a la qual intenten traure del seu estat amb la creació de suposats enemics que volen destruir la pàtria comuna. Pengen banderes, dicten anatemes, trauen punta als seus dits i a les seues llengües per assenyalar, ferir i acovardir el dissident.

Qui governa en realitat el país i des d’on? Són les cúpules dels partits des dels diferents despatxos? Són els jutges des de l’Audiència Nacional? Són les empreses de l’IBEX 35 des de l’infern dels diners? Siga qui siga, està convertint en impossible allò que hauria de ser possible.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next