Una nit d’amor antològica o com fou concebut Jaume I

Maria de Montpeller, finalment, aconseguí tindre sexe amb el seu marit, el rei Pere. D'aquella nit d'amor, antològica, seguida per tot Montpeller, nasqué el futur Jaume I.

Era el dia de la Candelera, 2 de febrer, de l’any 1208. Palau de Tornamira de Montpeller. La senyora de la ciutat, la també reina Maria de catalans i aragonesos, està de part. Com arribà a quedar prenys s’ha convertit en un moment antològic, que els cronistes no es descuidaren explicar, de la història pàtria. D’aquella cardada històrica amb el rei Pere, Maria infantà un xiquet, Jaume, que l’esdevenidor convertí en el pare de la pàtria de mallorquins i valencians.

El dia s’escaigué dimarts. Tota Montpeller bullia d’expectació. S’havia treballat molt per a arribar fins ací, puix que fou difícil —gairebé miraculós— que la senyora Maria, l’hereva del llinatge dels Guillem montpellerins, arribàs a donar a llum un infant. I no és perquè Maria, dóna demostradament fèrtil no pogués fer-ho. Havia tingut dues filles d’un matrimoni anterior i encara, amb vint-i-sis anys, estava ben capacitada per a portar fills al món. El problema era el seu home, el rei Pere de catalans i aragonesos. La utilitzà per a ensenyorir-se de la gran ciutat llenguadociana i després bon vent i barca nova. Pere, com reconeixeria el seu mateix fill Jaume al Llibre dels feits, era un reputat «home de fembres», però de les femelles dels altres, no de la seua, a la qual evitava. Això era sentit especialment pels cònsols i poble de Montpeller: com és que el rei es negava a tindre tracte carnal amb llur senyora? Si no hi ha fills —tothom ho pensava— el negoci s’acaba i, val a dir-ho, els montpellerins se sentien molt còmodes integrats en la dinastia regnant a Catalunya i Aragó, a la qual servien des dels temps del gran comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Ah! I Pere, immergit en el conflicte del Llenguadoc, amb els francesos amenaçant les terres occitanes (la croada contra els heretges albigesos o càtars) i el rei sempre al capdavant de la seua host, ningú posava la mà al foc que arribara a vell. Calia un successor i prest, que França començava a clavar les seues urpes sobre la terra occitana. Les preocupacions dels montpellerins, de moment, s’esvaïren quan fou proclamat el naixement d’un hereu que garantia la unió de Montpeller a la corona dels catalans.

Eudòxia, la mare de Maria, fou rebutjada pel seu marit, Guillem VIII de Montpeller. Ell preferia la sensual Inés Gómez de Manzanedo. Maria, com la mare, també patí del desamor del marit, que aviat la rebutjà. No obstant això, pogué concebre el fill, l'home que havia de regnar a Catalunya i Aragó.

La família de Maria de Montpeller

Maria de Montpeller era filla de Guillem VIII de Montpeller i de la princesa grega Eudòxia Comnena. Eudòxia era neboda de l’emperador grec (bizantí) Manuel I Comnè. Fou enviada a Provença amb la intenció de maridar-la amb el comte Ramon Berenguer de Provença, germà del rei català Alfons I. Aleshores els prínceps catalans competien amb els comtes tolosans pel domini d’Occitània. França no existia i, en aquell moment, ni se l’esperava. Jaume I, en canvi, explica al Llibre dels feits que Eudòxia fou enviada a Occident per a casar-la amb el rei català. El fet és que, finalment, ni en el de Provença ni en el de Catalunya-Aragó (per cert, tots dos catalans). El matrimoni amb el catalanoprovençal fou desestimat i Alfons I, a qui, d’antuvi podia interessar l’enllaç, preferí contraure matrimoni, matrimoni polític (per amor mai no s’han casat els prínceps, ni abans ni ara) amb Sança, la filla d’Enric VII de Castella i Lleó i la polonesa Riquilda. Una noia, Sança, criada a Catalunya, perquè Riquilda hagué de sortir cames ajudeu-me de Castella quan morí el seu espòs rei. Alfons I s’aprofità: a Riquilda, emparentada amb la família regnant al Sacre Imperi, la casà amb el seu oncle Ramon Berenguer III de Provença i ell es quedà amb la filla. A Alfons li interessava estar a bé amb l’emperador Frederic I «Barba-rossa» i d’això vénen aquests compromisos. De tot plegat —disculpe el lector poc avesat en els temps medievals per l’allau de noms— la grega Eudòxia, malgrat el seu excepcional pedigrí, es quedà amb un pam de nas, sense nóvio. I ara què fem? Li buscaren un partit —diguem-ne— acceptable, el senyor de Montpeller Guillem VIII. Aquest acceptà i s’hi casà. Tingueren una xiqueta, Maria, i ací s’acabà la relació. Guillem VIII, que tant sovintejava la cort d’Alfons I i Sança, trobà allà una noia castellana que estava per sucar-hi pa. Li deien Inés Gómez de Manzanedo, de la qual restà perdudament enamorat. 

El rei Pere, com reconeixeria el seu mateix fill Jaume al Llibre dels feits, era un reputat «home de fembres», però de les femelles dels altres, no de la seua, a la qual evitava. Ara bé: la seua convulsa libidinositat la farien servir els montpellerins. Amb l'excusa que li proporcionaven una noia que ell desitjava, el feren jaure amb la dona, la de veritat.

Pobra Eudòxia! Imagineu-vos el paperot. Bé, en certa manera com el d’una altra grega, la Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg, la dona de l’ara rei «emèrit» dels espanyols Juan Carlos «el Campechano». A la Sofia, però, «el Campechano» no la tancà en un convent, encara que ganes, de segur, no li mancarien. Guillem VIII de Montpeller a l’Eudòxia sí, l’acusà falsament d’adulteri i la reclogué al monestir d’Aniana, on la dissortada princesa hel·lena morí en 1203.

Maria, la mare de Jaume I

I què fem de Maria? El pare, que comença a tindre fills amb la Manzanedo, la maridà primerament, quan tenia dotze anyets, amb el vescomte Barral de Marsella, un tio madurot a qui el pardal ja no se li enlairava. Morí aviat i el pare la casà amb el comte Bernat IV de Comenge, amb el qual, ara sí, tingué dues filles, Matilda i Peronella. L’església mai no reconegué el divorci dels senyor montpellerí, qui àdhuc havia volgut validar el matrimoni amb la Manzanedo i pretenia que els fills tinguts amb ella el succeïssen. Fou debades. Quan morí a la fi del mes d’agost de 1203, els fills de la Manzanedo (Guillem i Bernat-Guillem) no foren reconeguts pel poble de Montpeller. Eren, doncs, bastards. Maria era la successora legítima del seu pare.

El rei Pere caigué en el parany que li pararen els Montpellerins. El dia concertat Pere s’hi presentà a l’alcova on era la dama, que ell pensava era la que desitjava. La dama li pregà ser a les fosques. Sexe a les fosques, doncs tira-li! Pere excitadíssim, que es pensava que tenia a tir la damisel·la tan desitjada, anà a sac, sense contemplacions. A l'endemà, a trenc d'alba, descobrí que la dama amb la qual havia jagut era la seua esposa.

Conscient d’això, Guillem VIII, abans de morir, instituí el rei Pere I de Catalunya i Aragó, el fill d’Alfons I, com a encarregat de fer complir el testament i que així el seu fill primer tingut amb la castellana Manzanedo heretàs Montpeller. I Pere I què féu? Doncs mireu, ras i curt, ell —molt murri— es casà amb la Maria i heretà la ciutat llenguadociana. Montpeller era aleshores una ciutat populosa, rica, la major del Llenguadoc, amb un estudi general de medicina que era admiració d’Europa i que diu molt de la importància de la urbs. Pere I convencé Bernat de Comenges —no li costà molt fer-ho— perquè repudiàs Maria i en juny de 1204 es casà amb ella. L’Església ara féu l’orni. Al papa Innocenci III li interessava molt l’amistat de Pere, a qui proclamà rei «Catòlic» i consentí, el divorci i el posterior matrimoni. La croada contra els càtars cuejava. I Maria, la pobra, a callar! Com sa mare Eudòxia. Però Pere —ai Pere!— obtinguda Montpeller, ja no volgué saber res de Maria. Ell anava fent, de dona en dona, i Maria a aguantar. Ara bé: noblesa obliga i calia procrear. Maria restà encinta, però el fruit que eixí del seu ventre fou una nena, que el pare batejà amb el nom de sa mare, Sança, nascuda en 1205 i que no superà l’any de vida. La mort de la xiqueta trencà definitivament la relació dels dos esposos. Pere arribà a avorrir la dona i eludí tota mena de contacte amb ella.

Nascut el príncep, quin nom posar-li? El fill d’aquella nit d’amor eixelebrada de Pere i Maria, relata que fou sa mare la que decidí que foren encesos dotze ciris, cadascun amb el nom d’un apòstol de Crist, i que aquell que més duràs havia de ser el que li donàs nom al futur rei. I l’espelma que més tardà a extingir-se fou la de sant Jaume i d’això el nom. 

Cal que Pere i Maria jaguen junts

Si Pere evitava Maria, és més, volia divorciar-se’n, difícil és que nasqués cap fill dels dos. Però el de Pere i Maria no era un matrimoni qualsevol. Tots dos eren persones d’estat, sobre els que descansava la governabilitat dels senyorius respectius. Pere rei d’Aragó i comte de Barcelona, amb vassalls arreu d’Occitània, i Maria la senyora de la gran ciutat de Montpeller. És a dir que si no jeien plegats, algú havia de fer perquè si que ho fessen. Maria, fóra com fóra, havia de parir un fill de Pere; era una qüestió d’estat, per als de Montpeller i per a tota la resta de súbdits i vassalls del rei Pere (catalans, aragonesos i occitans). I d’això, d’aquesta necessitat, sorgí la insistència i, si creiem els cronistes Bernat Desclot i Ramon Muntaner, també la manera d’engalipar el rei i que, tot i l’aversió que li tenia, que copulàs amb la seua esposa. Ep! Per a Maria, què us diré?, Pere no era tampoc un plat a prendre de grat. Però, mireu, els seus súbdits la convenceren i ella accedí. La pàtria obliga i demana sacrificis. Ara bé: convençuda la senyora de Montpeller, com fer-ho perquè la cuca entre al cau?

Dimarts, 2 de febrer de 1208, nasqué Jaume I al palau de Tornamira de Montpeller. A la imatge, el lloc on era aquell palau en l'actualitat. 

Els cònsols de Montpeller trobaren la solució. Coneixedors de la libido inesgotable de Pere, feren perquè un home de confiança del monarca el convencés que havia concertat una cita amorosa amb la bellíssima dama montpellerina a la qual li anava al darrere. El rei caigué en el parany. El dia concertat Pere s’hi presentà a l’alcova on era la dama, que li pregà ser a les fosques. Sexe a les fosques, doncs tira-li! Pere excitadíssim, que es pensava que tenia a tir la damisel·la tan desitjada, anà a sac, sense contemplacions. I així l’amador féu i desféu, cabrioles ací i allà dels llençols amb la misteriosa partenaire. Curiosament, però, a la dama no se la sentia. Parava el que havia de parar, tocava el que havia de tocar, però... No garlava res. I això? El rei no ho sabia, però qui hi havia damunt del llit amb ell era la seua esposa, la qual evitava dir res i àdhuc reprimia els xiscles de plaer per a no ser descoberta. Però això no es tot. Fora de l’estança, a la porta de l’alcova, es congregà una gernació amb ciris a la mà on eren presents notaris, els enviats del bisbe de Magalona, que compartia amb Maria la senyoria de Montpeller, els cònsols de la ciutat, cavallers, notaris, canonges, frares i les més notables dames montpellerines. Vatua! La flor i nata de la ciutat. La sala era a vessar i tothom pregant a Déu perquè el concúbit reial fóra un èxit i anhelant, fins i tot algú amb l’orella apegada a la porta de l’estança, sentir el crit de delectança definitiu del rei que certificàs l’èxit de la missió. No fou només un, que hi hagué marxa tota la nit. Això passava al castell de Llates, residència reial, que a Montpeller ciutat les esglésies estigueren obertes tota la nit pregant perquè la llavor del rei germinàs en el ventre de Maria.

Inscripció, en occità i català, que recorda el naixement de Jaume I on era el palau de Tornamira, a Montpeller. 

I així, aqueixa gernació amb els ciris en la mà es mantingué orant fins a trenc d’alba. Per a evitar veure a llur senyora en déshabillé, fou Maria, amb les vergonyes ben tapadetes, qui els obrí la porta de la cambra. Aleshores tothom, els dotze cònsols i la resta de personal (prohoms, prelats, etc.) hi entrà a explicar al rei què havia passat. Imagineu-vos l’escena. El rei quan els veié —vaja!— s’espantà. Botà del llit tot deixant a la vista les nobles parts d’entre les cames. Oooooh! —Exclamà la multitud congregada. —Em cague en la punyeta! —etzibà el rei bramant com un descosit. Agafà  l’espasa i quan, enfadadíssim, anava a donar el primer colp, tothom s’agenollà en senyal de submissió. Llavors el més valent dels presents li digué: —Senyor, mercè sia de gràcia e de mercè vostra que vejau qui us jau de prop. Ep! Qui era al seu costat! Collons, era la Maria! Bé, tot estava dit i fet. Els cònsols, prelats, etc., insistiren que ho havien fet per bé del rei, del país, però Pere, vist el que havia vist i exposada la seua intimitat a tant d’esguard indiscret, es vestí com pogué, amb un batistot de collons de mico a sobre, i després de dir-los de tot, a Maria també, els envià a fotre el camp i se n’anà, de Llates i de Montpeller.

I d'aquella nit -en aparença- d'amor, nasqué Jaume I, orgull dels catalans, que l'esdevenidor convertí en pare de la pàtria de mallorquins i catalans. 

El petit Jaume

I d’aquell acte sexual, realitzat una nit de maig de 1207, nou mesos després, nasqué un nadó. Les pregàries dels montpellerins tingueren efecte. Arribar i poar, que d’un clau —vegeu!— la Maria restà prenys. I ara, nascut el futur rei de catalans i aragonesos, quin nom posar-li? El fill d’aquella nit d’amor eixelebrada de Pere i Maria, relata que fou sa mare la que decidí que foren encesos dotze ciris, cadascun amb el nom d’un apòstol de Crist, i que aquell que més duràs havia de ser el que li donàs nom al futur rei. I l’espelma que més tardà a extingir-se fou la de sant Jaume i d’això el nom.

El petit Jaume vingué al món en circumstàncies molt especials, que no tothom desitjava que nasqués, entre altres, els germans de Maria fills de la Inés de Manzanedo. Al poc de nàixer Jaume sofrí un atemptat, que intentaren matar-lo tirant-li una gran pedra al seu bressol. Sobrevisqué. Més endavant, el seu pare, que no el tenia en gran estima, el lliurà com a hostatge al cabdill croat Simó de Montfort. Maria, la mare, morí a Roma, tot defensant els drets d’ella i el fill el 21 de gener de 1213. El seu pare, no trigaria a seguir-la a l’altre món. La croada contra els càtars es complicà i, en ajut dels seus vassalls occitans amenaçats, morí Pere with his boots on a Muret, el 12 de setembre d’aquell 1213. El petit Jaume, amb només cinc anys, es convertí en rei.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next