Els diumenges dels estius dels meus primers huit anys de vida, agafàvem l’autobús que venia de València per a baixar a la platja. Ma mare, més llesta que una mostela, convencia el revisor que la meua germana de cinc anys en tenia menys de tres per tal d’estalviar-se el seu bitllet. A casa hem estat una família d’individus de talla menuda, una qüestió que facilitava l’engany. Per a ma mare, sempre ha estat d’una importància colossal l’estalvi, tindre el moneder quiet, i ho vivia com una victòria personal que li alegrava d’allò més la jornada.
En arribar a la platja, ens situàvem a poc menys de cent metres de la parada de l’autobús, just on hi havia un monòlit en memòria de no sé quina brigada de l’exèrcit del bàndol nacional. Era el segon que hi van alçar. El primer l’havia enderrocat el mateix ajuntament franquista. Uns anys més tard d’això el consistori es va veure obligat de pressa i corrent a alçar-ne un de nou, ja que els supervivents de la brigada volien visitar-lo i fer allí un dinar. Dones com ma mare falten per a gestionar els diners públics.
Abans d’estendre les tovalles sobre l’arena, examinàvem atentament el parell de metres quadrats on anàvem a clavar-nos, per tal de comprovar que no hi havia galetes de quitrà. La platja aleshores era plena de quitrà, residus de ferro i carbó mineral que ens portaven els corrents d’aigua des del port de Sagunt.
Instal·lats al límit de l’onada, la mare ens posava crema protectora per tot el cos.
En entrar a la mar, havíem d’anar amb compte també amb els residus agrícoles provinents de les séquies i sequiols que desembocaven en la mar i les picades de les meduses i les futimanyes.
Mai no vaig aprendre a nadar com cal. Sabia surar i avançar lentament imitant els gossos. No em feia falta més per a passar una estona fresquet i entretingut.
A vora mar, els castells d’arena eren quasi impossibles de construir per la quantitat de pedres i cudols que hi havia. Així i tot, a nosaltres no ens importava, ho vivíem amb alegria i despreocupació.
No recorde ma mare en vestit de bany. Amb la falda una mica arromangada, solia deixar que les ones li acariciaren els peus mentre ens vigilava amb els seus ulls blaus i felins. El meu pare brillava per la seua absència.
Dinàvem, guardàvem impacients el temps de la digestió i tornàvem a xipollejar dins l’aigua. A mitat vesprada tornava ma mare a enganyar el revisor de l’autobús i regressàvem al poble. A casa, en un safa, ens rentàvem la sal i en alcohol el quitrà que teníem enganxats en la planta dels peus o en el cul.
Després ens vestíem, agafàvem una cadira de boga i eixíem a prendre la fresca al carrer en companyia dels veïns.
Hi havia altres famílies que, fugint de la calor humida del litoral, se n’anaven als pobles de l’interior a prendre les aigües i passar unes setmanes de descans. Altres estiuejaven en els seus pobles d’origen. Nosaltres mai no vam poder anar fora de vacances. Només hem tingut un poble, situat entre mar i muntanya, i amb una platja aleshores desfeta per l’erosió.
