La postveritat és el procés social i mediàtic pel qual la certesa és “el que sembla” i els fets perden importància davant del relat. Aquestes línies no abordaran aquesta noció de la realitat sinó un dels grans esdeveniments polítics generadors de postveritat: els pressupostos i la seua aprovació.
Els enunciats creadors de relat són condicionants sempre presents en aquesta línia: “els pressupostos més socials de la història” són anunciats any rere any al voltant de 800 vegades en totes les institucions parlamentàries de l’estat. El PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos i els partits no estatals han presentat “els pressupostos més socials de la història” allà on governen i han votat contra “els pressupostos més antisocials de la història” on són oposició.
La realitat, com de costum, és més complexa: els pressupostos tenen un límit de despesa ajustada als ingressos, que es preveuen estudiant els exercicis anteriors. Des de la modificació en 2011 de l’article 135 de la constitució, a més a més, les de pagament del deute públic són partides prioritàries a la resta. Fins i tot si el legislador no pressuposta aquesta despesa, s’inclou automàticament per imperatiu legal. Això fa molt complicat que els elaborats des del 2011 siguen més socials que els anteriors. Doncs la despesa poc pot variar d’un any al següent i, a més a més, està subordinada al pagament del deute públic.
Els PGE de 2019 són un altre exemple d’aquesta teatralització de la política; PSOE i Podem pactaren en l’anterior legislatura uns comptes estatals normals i corrents, més socials que els anteriors, amb determinants trets estètics que feren d’ells “els pressupostos més socials de la història”: el fixament per decret del SMI en 900 €, la major pujada en decret de la història; això si, en comptes de fer-ho mitjançant la modificació de l’article 27 de l’estatut dels treballadors per a no haver de blindar-ho estatutàriament. El SMI que el govern ens dona, el govern ens el lleva.
No són sols uns pressupostos; formen part d’una narrativa política que els situa com la primera llei transversalment transformadora de les condicions de vida de la gent. De fet, aquests pressupostos són la base de l’eventual pacte programàtic entre Podemos i PSOE per al govern d’Espanya: el que revela la seua importància en la construcció dels pròxims quatre anys de govern. Llavors per a valorar-los cal preguntar-se: com de socials són aquests comptes? El nivell total de despesa augmenta en consonància relativa als nous impostos un 5,1%. Gastant el 55% en atendre el deute públic.
Ni tan socials ni tan d’esquerres: els pressupostos més militars de la història
Moltes de les mesures d’aquest pressupost no suposen un increment de crèdits pressupostaris en la mesura anunciada; els partits promotors del projecte anuncien orgullosos: la despesa en pensions creix un 6,2% i els fons per accés a l’habitatge un 41%. Això respon a una reordenació de competències en les quals la majoria del total d’aquestes partides són les mateixes que ja existien en els anteriors pressupostos. Eixe “augment” en gran manera es correspon a una retallada en els mateixos conceptes o complementaris a aquests dins de les partides de la Seguretat Social de “Serveis generals” del 32% i del 3,4% de “Gestió i Administració”.
Els comptes poden presumir d’eixe increment del 41% en polítiques d’habitatge, encara lluny dels nivells de 2014, que contrasta amb el d’un 1,3% de comerç, pimes i turisme, què disposarà de 300 milions més. Front això, Defensa augmenta en 1,6% consolidant-se com la principal prioritat dels comptes, duplicant la xifra del govern de la majoria absoluta del PP, establint un nou record històric amb més de 8.500 milions d’euros, i esdevenint, ara si, “els pressupostos més militars de la història”. Ocupant aquests el 45% de les inversions projectades.
L’increment del 5,9% en educació respecte a 2018 encara vola lluny del cim històric de 2010 de 3.092 milions i contrasta amb el 0,9% d’increment en Sanitat: uns insignificants 39 milions d’euros de diferència entre Rajoy i Sánchez. Un altre augment simbòlic; 4,7% en polítiques d’atur, tampoc s’ix de la forqueta dels diferents PGE de Rajoy i es destina essencialment a les polítiques actives de treball i altre 4% àmpliament superat pels últims executius de l’estat en prestacions d’atur.
Ni tan ecologistes ni tan territorials
Els pressupostos són taxativament urbanites i giren l’esquena al món rural: augmenten els mencionats 300 milions d’euros els diners en oficines de turisme mentre deixen igual totes les partides rurals: base del motor industrial d’Espanya. Si les campanyes electorals parlen de l’Espanya buida, els “pressupostos per una transició ecològica” parlen d’un buidament de les polítiques del camp: un 0,2 d’increment en agricultura, pesca i alimentació (que es queda en 7.761 milions) respecte als PGE de Rajoy.
Els pressupostos de 2019 no són ecològics. No dediquen cap actuació al problema de l’aigua ni a la seua gestió raonable més enllà de les depuradores, congelen els fons en mobilitat sostenible, creen oficines ineficients (com l’oficina del canvi climàtic, que se subvenciona de la retallada d’un 7% a la Secretaria de medi ambient i a la gestió residual). El pressupost de despeses en litorals a més destina quasi tot a projectes poc ecològics com l’explotació turística en passejos marítims o l’ampliació del Port de València (durament criticada per Podem en l’àmbit municipal i indirectament promoguda pels mateixos morats mitjançant aquests comptes anuals). No suposen un compromís ecologista molt major que el dels comptes de la dreta i inverteixen en les ciutats fonamentalment deixant de costat el món rural. L’únic element realment transformador és l’impost al Dièsel que afecta principalment a rendes baixes, sense plantejar-se en cap moment multar les grans multinacionals automobilístiques pel frau dels motors com han fet els altres estats afectats per l’estafa.
La despesa en infraestructures s’incrementa un 18,1% fins a 10.029.690.000 €, la forma de repartir aquestes és la de sempre: Alacant com a exemple més proper (però no únic) amb 229 milions de € per baix el mínim que li pertocaria en inversions necessàries proporcionalment a la seua població continua a la cua. Els 246 milions que rebrà suposen un 20% de la inversió al País Valencià per al 37% de la població. 12 vegades menys proporcionalment que Zamora. És la cinquena província més gran de l’Estat i de les quatre que menys inversions rep. En total, l’estat espanyol acumula un deute històric en inversions amb Alacant tocant els 1.300 milions d’euros.
Els més vulnerables i els més oblidats
Aquests pressupostos van estar frustrats pel vot en contra dels grups de la dreta i els partits catalans. Tant Pablo Iglesias com Pedro Sánchez van defensar-los com “els més socials de la història” i van ser molt durs amb els partits catalans per rebutjar-los. Pressionant fins al punt de visitar a Junqueras a la presó per negociar el seu suport. L’argument de pes i el cavall de batalla de les esquerres en les darreres eleccions generals era presentar-los com una eina al servei de la gent més vulnerable i presentar contra ells una coalició d’interessos d’independentistes i dretans espanyols més preocupats per la seua batalla d’egos que pels qui més pateixen: els qui necessiten aquest. Tot i que els partits catalans sí que van votar a favor el sostre de despesa i van demanar votar les esmenes per separat perquè pogueren prosperar al Congrés i tot i que la decisió de convocar eleccions en comptes de tornar a presentar pressupostos fora del govern socialista, va ser Pedro Sánchez qui va decidir plantejar aquest projecte de llei com un plebiscit parlamentari sobre el seu propi govern i el va perdre.
No obstant això; els independentistes i la dreta no foren els únics que bloquejaren els comptes: dues diputades del grup confederal de Podemos trencaren la disciplina de vot. Una d’elles, Marta Sibina, va explicar en un article al diari “El crític” el sentit del seu vot: el bloqueig pel govern del PSOE al vaixell Open Arms. D’aquesta manera, considerava que la vulneració de drets que suposa cap als més febles del sistema era prioritària a qualsevol partida d’un pressupost massa continuista. Curiosament, contràriament al relat construït pel consens de l’esquerra espanyola, Sibina votava contra els comptes de l’Estat en defensa dels més vulnerables: els grans oblidats del que allà s’estava negociant.
Així, en cooperació, a la partida destinada a ajudar refugiats als seus països d’origen i a desenvolupar estratègies socials a països del tercer món es reflecteix un increment del 0,0003% del pressupost (30 cèntims de cada 1000 euros, 10 vegades menys dels que es va comprometre el president en arribar a Moncloa; 40 milions d’euros reals). L’oficina humanitària té assignat un pressupost de 34,9 milions d’euros. La de dret a l’asil 17,03 milions d’euros. Aquestes xifres ridícules s’han d’afegir a la retallada de més del 69% en el programa específic de reubicació i reassentament de refugiats pactat a la UE, retallada de més d’un milió d’euros. L’únic augment considerable és d’un 23% fins als 412,3 milions de la dotació a l’acollida d’immigrants que ja han arribat clandestinament, saturada aquest estiu. La partida específica dedicada als menors no acompanyats és de 30 milions d’euros. Per dimensionar-la és exactament la mateixa xifra, 30 milions, que el govern en funcions aquest juliol va destinar del fons de contingència per a despeses no pressupostades a la policia del Marroc perquè vigile la frontera. 26 d’ells destinats a comprar vehicles. La mateixa xifra que ha dedicat Agricultura a les ajudes a “joves productors”, la mateixa quantitat que gasta la Generalitat de Catalunya en la millora de les instal·lacions turístiques. O, resumidament: menys de 250 euros per cadascun dels 12.303 menors no acompanyats comptabilitzats a Espanya en 2019. En salvament marítim, els 165 milions projectats suposen un increment del 6,3%, amb altres 30 de transferències de capital.
Això, en un context en el qual han augmentat un 164% les arribades irregulars i s’incrementa diàriament la violència en les rutes migratòries. Aquestes xifres dibuixen el continuisme del govern en unes polítiques migratòries que deixen molt a desitjar: després de l’Aquarius, el Consell d’Estat va emetre un informe en el qual aconsellava a l’executiu no permetre arribades pel mar per a evitar l'”efecte truc”; així que va emprendre una política de tall salvinista: impedir a Salvament Marítim rescatar nàufrags, mantenir intencionadament els radars avariats, amarrar els vaixells de les ONG, amenaçar-les amb multes i sancions, deixar patrullar al Marroc i tancar-los els ports: l’objectiu; reduir al 50% les arribades mitjançant la mort (o la por) de l’altre 50%.
En conclusió: els comptes de 2019 no són tan ambiciosos com cap dels programes electorals. No tenen increments significatius més enllà de Defensa, beques i infraestructures repartides desigualment. Pugen a 7,9 milions (un 1,4% més) el pressupost de la casa reial; tenen un increment ingenu dels ingressos basats en impostos de nova creació com a base i no un replantejament de la progressivitat fiscal ni impostos a les grans fortunes; són continuistes amb les dinàmiques de fons de l’últim govern de Rajoy, i, per si no n’hi hagués prou, no estan preparats per a afrontar cap dels principals reptes de la política espanyola: són continuistes amb la precarització del treball i el paper “caritatiu” de l’estat; són continuistes amb les lògiques fiscals injustes; són continuistes amb l’escletxa territorial i amb el paper de les administracions autonòmiques com “delegacions del govern”; són continuistes amb les polítiques humanitàries de Rajoy davant les crisis migratòries i de refugiats, en alguns casos fins i tot pitjors; són continuistes amb el deute de 80.000 milions d’euros de l’estat amb les autonomies en el fons per atendre la dependència (partida que augmenta això sí en 515 milions); són continuistes amb les polítiques depredadores del clima, i contenen amenaces importants per al litoral valencià.
Per tant, poden ser una bona forma d’eixir del clot polític o un mal menor; però no una bona base per a crear un govern que vulga atendre dignament les necessitats de la gent més vulnerable; perquè eixe embolcall tan ben dissenyat li queda molt gran després del “unboxing”: millor seria abordar prioritàriament els problemes que no resolen els PGE 2019 i tenir-los a mà per a fer-los servir com el que són: uns pressupostos continuistes per a un govern continuista sense tant de relat histriònic.
